Sant Jordi o quan ens perd el vici

Feia uns quants dies que no acumulava res mínimament interessant per explicar. I de cop ha vingut Sant Jordi i m’ha donat corda. La veritat és que ja en els dies previs a Sant Jordi es respira a Barcelona un ambient especial, mescla de primavera, de roses, de llibres, de ganes de baixar al carrer i de festa. Amb esta predisposició general acaba sent normal que passen les coses que passen. Tot va començar en el dinar de dissabte, en comptes dels macarrons i pit de pollastre de qualsevol pis d’estudiants, un company i jo ens vam jalar un arròs en abadejo. Pot semblar una bobada però un dinarón com eixe pot acabar donant-li al dia un toc especial, que fa que cada acció posterior tingue un caire més magnànim del que li correspondria.

La vesprada va transcorre normal, com una treva, entre fonamentacions i murs de contenció en el meu cas. El sopar continua en eixe oasi, i després ve la pel·lícula al DVD, i amb la peli el burret. Un company de pis, amb un gran instint que el caracteritza va fer cap a la única tenda de Barcelona on es ven el autèntic licor de cafè Cerol. El burret i la peli surreal van ser els instigadors que ens animàrem a eixir a prendre alguna cosa més. Dos cerveses i una tapa de aletes de pollastre en un parell de bars de Sants. Arriba el moment, estem prou engrescats i la cosa no pot parar, decidim anar al Palau Sant Jordi a vore la Gossa Sorda, al Catalunya Acció Sonora. Sí, això és tant freak com anar cap al palau quan ja molta gent marxa esgotada, amb la innoble intenció d’entrar sense pagar perquè és l’últim concert. La llàstima és que els segurates de la porta no ens ho posarien tant fàcil. Sort dels voluntaris de la porta i del xic i la xica que ens van donar la seua entrada quan ja marxaven a dormir, gràcies! Total, jugada perfecta, primeres notes dels pegolins i nosaltres dins del palau.

Concert massa curt, sense bisos ni res, però aixina ja vaig matar la gola de concert de dolçaina fins d’ací un temps. Una vegada acabat, es van encendre les llums i vaig començar a trobar cares conegudes, sobretot dos amigues que feia molt que no veia i que em va fer moltíssima il·lusió trobar. Quasi per això ja va valer la pena la matada de pujar la muntanya de Montjuïc de nit. La festa va acabar en algun burret més al pis i converses inconfessables i no del tot nítides.

Diumenge, dia de Sant Jordi. Els carrers s’omplen de paradetes que venen roses i llibres. Massa roses per tant poques persones a qui regalar-les-en. Costa obrir-se pas entre la multitud només per vore els llibres de les parades, i si trobes lloc, mal senyal, t’ha tocat la secció de llibres patètics, d’aprimar-se en tres dies, de filòsofs de todoacien i de cuina per a tot quisqui. El passeig per Rambla Catalunya va donar per conèixer gent ben templà i cada vegada me n’adono més que este país és un poble gran, i açò m’agrada. El dinar és un kebab a la plaça del Macba, plena de skaters, roses dels biòlegs i els personatges típics del Raval. Després aprofito un moment de menys massificació a les parades per comprar dos llibres, Salvatge dels Pirineus de Pep Coll, i Serrallonga, l’últim bandoler, de Llorenç Capdevila, este últim amb dedicatòria inclosa.

Ho sé, la crònica és llarga. Gràcies per haver arribat fins ací.