Flux i reflux

Ahir em telefonà el professor de francès, com és habitual. Sempre ho fa, ja que el horari de classes quasi el confirmem just el dia abans. Però ahir la cosa no va ser com sempre, de primeres no el vaig entendre, després ja vaig comprendre que m’estava dient que havia tallat amb la novia i que havia marxat del pis, on vivia amb ella i on jo hi anava cada setmana per fer les classes. No sé què els haurà passat, però sigue el que sigue, em vaig quedar pensatiu i sobtat una bona estona. Aparentment els veia bé, feliços, consolidats, però darrere deuria haver algun punt feble, i l’estructura ha trencat. Ara, per a ell, Barcelona està començant a perdre sentit, s’ha deixat d’aplicar la força que el mantenia enganxat ací. Marxarà després de Sant Joan, se’n tornarà a França, i d’allà a saber on fa cap. Sé que allà on estigue es calfarà el cap en buscar el perquè els humans fem les coses com les fem, com li correspon al bon antropòleg que és. Mai n’hem parlat a classe, però el considero un amic. Si no el considerés amic possiblement ni m’hauria parat deu minuts a escriure quatre ratlles per ell.