He hagut de buscar la inspiració fora, de vegades ja passa, les idees s’esgoten. En un dels blogs de visita regular, una enamorada escrivia sobre el comiat dels diumenges de vesprada a l’estació de tren. Com a mi també em va tocar viure moments semblants, comprenc perfectament el que es sent. Les estacions acaben sent el lloc on tot comença i tot s’acaba. Suposo que per això el tren i l’estació són llocs que motiven tantes cançons i poemes. Eixos moments el divendres al tren, quan sents que la Renfe i el seu retràs intrínsec et roben el teu temps, i no un temps qualsevol, sinó temps de festeig. Arribar a l’estació i buscar entre cares desconegudes la cara coneguda. I pujar al cel de cop, i tocar les estrelles, sense cremar-se. A la marxada, mirar de reüll tots els que estan com tu, per quedar-te mig content de que no ets l’únic. No estàs sol, no tingues por: música per no pensar encara més en el que has deixat a l’andana, que no cal autoflagelar-se tampoc.
L’any que ve canviaré la meua estació d’origen, serà la Gare de Nancy. I sense cap estació de destí concret.
No, no estem sols. Però com de sols ens trobem quan deixem a eixa persona, veritat?
Durant uns dies el món és com un túnel que et cau a sobre. Tot el que havies previst per aguantar-lo, de repent, et cau. Et fas mal, però mires al voltant, et ressignes, i vas passant endavant, ie te’n ixes.