La resta de partits naveguen en este mar revolt, amb la gestió del tripartit entremig. Per alguns ha estat una catàstrofe, i la veritat és que ha hagut moments ben caòtics que crec que al cap dels anys els recordarem amb un somriure, perquè han hagut moments ben entretinguts. Tot i així el país ha anat tirant endavant i s’han canviat tendències que era necessàries canviar. ERC parla d’equidistància un altre cop, i associa ambdós principals candidats a Madrid. Patiran l’erosió d’haver governat i d’haver protagonitzat algun dels xous d’esta legislatura passada, i crec que en el seu missatge abunda massa la idea de: la culpa és dels altres, nosaltres tot ho hem fet bé. He llegit algunes declaracions dels seus dirigents en busca desesperada del vot d’eixe terme estrany anomenat centre i que sempre deixen sorprès al votant que ja li anava bé ser d’esquerres. ICV no pateix cap tipus d’erosió sembla ser i tot indica que pujarà. Comprenc que hi haurà alguns que passaran del PSC a ICV, ja que Montilla no agrada . En el tripartit els eco-socialistes crec que han engolit massa, volent quedar sempre bé. Quan els van fer fora al seu conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, per ser massa dur, van callar, i em van decebre molt. Defensen un altre tripartit, però potser haurien de pensar que res pot ser igual que abans. El PP a Catalunya són els que són i encara gràcies que tenen Piqué, pitjor els aniria amb fonamentalistes com Vidal Quadras. Per a este últim grup ja està Boadella i companyia, els que odien tots els nacionalismes menys l’espanyol.
Amb tot plegat, em sembla impossible una victòria del PSOE. Montilla, sincerament, crec que ho té ben difícil a Lleida, Tarragona i Girona. Des de fa temps que tinc la sensació que els socialistes juguen a perdre, i volent. Són les derivacions del pacte Mas-ZP, que establí la sociovergència. Curiosament la víctima principal de la sociovergència és un socialista, Maragall. De fet potser aquell dia a Madrid mataven el PSC.
