El mercat de la música està canviant, no dic res de nou. Davant els nous temps hi ha que s’aferren al vell model com un imant de nevera, d’altres s’adapten a les noves fórmules perquè al capdavall el que volen és ser escoltats. Un d’ells és Joan Garriga, que després de deixar Dusminguet ara està a la Troba Kung-fu. Des de la seua pàgina web es poden descarregar els quinze capítols del seu disc-llibre, així com versions dub d’algunes cançons i videoclips. Val molt la pena descarregar els capítols d’esta història, escrita per un home inquiet que amb un acordió fa el que vol, des de rumbes fins a cumbies. Suposo que l’invent de penjar-ho a Internet no li deu anar malament, fent i fent a la xarxa el boca a boca - i això que estic fent jo d’escriure-ho ací ho és - funciona la mar de bé. I ja sabem que els músics es guanyen els diners amb els bolos malgrat la bilis que escupen a sobre nostre els de les SGAE. Per exemple, un dia que vaig conèixer Pau Alabajos, em vaig sincerar amb ell i li vaig reconèixer haver-me baixat de la mula el seu disc. Ell em va respondre que per a la música en valencià, marginada pels mitjans, Internet és el gran espai de promoció, sense censures ni barreres. Malgrat tot no vull deixar de perdre el romanticisme que acompanya el comprar un disc, treure-li el plàstic amb nerviosisme i posar-lo al reproductor tot llegint les lletres i els agraïments. I perquè no, m’agrada tenir eixa estanteria amb els colors vius de les portades dels discos. Per exemple este Nadal haurà de caure el de Feliu, o el de Sergi Contrí o Sant Gatxo per exemple.
