Dia de Sant Jordi. Lluny de Barcelona, de les Rambles i de les paradetes amb els escriptors més i menys coneguts en la nostra llengua. Sense parades amb roses a favor de mil i una causes. Pero escric des d’un país que avui ofereix novetats i coses a explicar. La primera volta de les eleccions presidencials franceses ens presenta un duel Sarkozy – Royal. Finalment no hi ha hagut la sorpresa del centre – eixe centre sempre relatiu – i la segons volta es desenvoluparà entre socialistes i conservadors. Vaig escoltar atentament els discursos dels tres candidats més importants a la pantalla. Sarkozy, en un teatre parisi, agraïa als francesos la seua confiança i insistia en la seua campanya i el seu programa. Vaig escoltar massa colps ‘identitat nacional’, un debat fantasma que ha estat present gràcies a Le Pen. Si tenen un debat identitari és perquè una sèrie de gent en un moment o altre s’ha sentit fora de la nació. Bayrou era el segon en parlar, en un carrer de Paris. Tot i la evident decepció de ser tercer, es mostrava feliç d’haver col·locat al joc una tercera força, el centre. 7 milions de francesos li han donat la confiança i ara esdevenen un deliciós pastis pels dos finalistes. La última en aparèixer va ser Ségolène Royal des del seu poble. Si em permeteu ho vaig trobar molt original i ho vaig valorar positivament en un estat on per anar en tren de Perpinyà a Baiona una opció sempre és passar per Paris. En el seu discurs s’afirmava la representant del canvi, parlava d’una França sense duresa policial i féu una referència a l’altermundialisme. Malgrat les ombres que té en la seua pujada al PS, l’afiliació on line i el suport a l’independentisme quebequès - al nostre no de moment – és el millor que queda. L’opció d’enfront és una dreta que guinya l’ull a l’extrema dreta, d’on expliquem sino la baixada del FN ?, una dreta que vol la privatització de grans empreses públiques, que no garanteix la independència francesa envers els EUA – com sí ha fet Chirac – i que ja sabem el que ofereix als que es troben fora de la suposada nació.
Foto de la protagonista amb roses, l’altra protagonista del dia. De Danielle Bousquet.
França ha perdut una oportunitat real de canvi. I ara està fotut. Sarkozy té totes les de guanyar, només queda esperar que Bayrou dóne suport a Segolene i hi haja un govern descafeïnat, però millor això què més conservadorisme antieuropeu i més lepenista que mai.
Gràcies per les teues explicacions sobre la política a França. S’escolten moltes coses però sempre és interessant conèixer l’opinió d’algú que les viu de primera mà. No deixes de comentar el que passe en el futur!
Democràcia: Dictadura de les majories. I a França cada volta més. S’han presentat candidats realment bons i s’han quedat aquestos dos. L’únic que queda esperara és que guanye la Sego, que va firmar amb La Bressola el reconeixement del català a la Catalunya Nord, o quelcom paregut vaig sentir.
les legislatives son realment injustes. Hi ha un representant per cada canto, el partit més votat. Aixi que al final et plantes en un parlament bicolor, poc representatiu de les diferents tendències. Perquè clar, ja és rar trobar un canto trotskiste o abertzale (que existeix!). Després trobem paradoxs com que el FN, que ara té un 11% de vots per Le Pen no té cap diputat a la assemblea nacional.