Caminar molt per la ciutat té certa mala reputació. Fer una volta per Barcelona des de Sants passant per San Gervasi, Putxet, Vallcarca, Gràcia i les Corts per tornar altra volta a casa a priori espanta més d’un, per l’anormalitat. A cadascun d’estos llocs hi ha un metro o un bus, però connectar-los, un rere l’altre, no té sentit. En canvi ningú s’esvera de la mateixa manera si proposem pujar al Penyagolosa, a Montserrat o al Turó de l’Home. Cert és que el paisatge bucòlic d’estos últims llocs no té massa a vore amb els aparadors d’Audis de Sarrià o els blocs de pisos silenciosos de General Mitre. Però és amb estos passejos de vesprada de diumenge decadent que valores la ciutat sense llums de tendes i gent en massa pel carrer. I vista així no té un poble res a envejar a una ciutat.Foto de Heliyahu.
Vaja, no coneixia eixa mala reputació. De fe, n’he fet unes quantes, de passejades, per Barcelona, fins i tot alguna seguint les indicacions d’alguns llibres que n’hi han que recomanen rutes per a fer a peu per eixa ciutat.
Per a mi, quasi quasi millor que pujar al Penyagolosa. Deu ser un vici, ja que he fet el mateix a París i ha Estocolm, entre altres llocs amb tros per a córrer.
Això de la mala reputació ho dic perquè sovint he explicat estes passejades a amics (també les he fet a París, Orléans i Nancy) i la gent et mire amb cara de: coi, quines caminades! En canvi si fas els mateixos km en plena natura no fan la mateixa cara.
A mi m’agrada molt també passejar per la ciutat, sobretot en dies feiners, amb gent pel carrer i llibreries obertes. Si és una ciutat que no conec, m’agrada especialment no seguir més ruta que la que em dicta l’instint, i anar descobrint. Amb el plànol a la butxaca, això sí, per a situar-me quan m’aturo.