La seua cantonada

Ella ix de casa, uns cent metres per la vorera del costat Llobregat i ja es troba la parada de metro. Du a la mà una bossa de boutique, de paper plastificat i anses de cordill, amb la vestimenta de treball, escassa. Deu minuts de metro i es plantarà al Camp Nou a vora les vuit de la vesprada, l’hora de començar a treballar. Al metro es pot asseure al costat d’una estudiant que treu de la motxilla un diari gratuït i repasa les notícies del cor, què ha fet ara la Bruni? Al costat dos llimpiadores sudamericanes comenten si n’arriba a ser de malcriat el xiquet de la casa on treballa la més alta, que està de peu i s’aguanta en una barra. Parada Collblanc, un carrer ample en direcció muntanya i ja estarà al seu lloc faena. Entre el Miniestadi i el Palau es creua amb xic amb ulleres que parla per telefon en francès. Només li cal passar un pas zebra, protegit per un semàfor que parpelleja perpètuament àmbar i endinsar-se en un carrer enfosquit pels arbres alts i amb uns fanals febles, envoltat de laboratoris de la universitat. Allà, al costat del Ford Fiesta d’un biòleg que s’ha d’estar fins a les tantes perquè si no se li moriran els bacteris claus en el seu doctorat hi ha la furgoneta de l’amo. Es canvia, es maquilla i aguanta els seus crits. Camina fins a Industrials amb cantonada Química, la seua cantonada.