Lladres de temps

Els caps de setmana som molts els que ens desplacem de la capital - i esta pot tindre diversos noms - fins als pobles, poblets, cases i famílies respectives. Els motius que porten cadascú a fer-ho poden anar des del tupperware de l’agüela fins a mantindre viva l’activitat festiva del poble, tant en fer-la com en preparar-la. Alguns infeliços confiem el nostre transport a Renfe, i esta gent es diverteix a robar-nos minuts de les nostres vides amb excuses de mal pagador. El cap de setmana anterior mateix crec que he hagut d’afegir unes quatre hores de més en els meus dos trajectes fins al sud català, o el nord valencià. Cal dir que el divendres fou un suïcida el causant, però la benvinguda aigua del diumenge causà uns retards al·lucinants. Anit em sentia com si m’hagueren robat temps, llibres, hores de tele i sofà, una mitja part de partit, una vegada més. La xica de l’oficina de reclamació em va fer llàstima quasi, quins quadres per a la pobra cada dia, aguantar estoïcament davant la foule, vaig estalviar-me el dir-li de malfaeners i galomos cap amunt, ben mirat no hagués guanyat res ni la culpa era seua. El més trist és que el proper viatge que hauré de fer no tindré altre remei que confiar cegament altra vegada en ells, acceptar els deu minuts de retard per definició, la desinformació feta llei, la seua presa de pèl contínua.