Raimon a Paris

Divendres rebia un mail del Institut Ramon Llull amb un pdf adjunt. Un concert de Raimon per al proper 14 d’abril (millor dia impossible) a la Sorbona de Paris, entrada gratuïta amb reserva telefònica, organitzat per el IRLL. Avui dilluns, a primera hora cridava la delegació de la generalitat de Catalunya a Paris i ja tinc la meua plaça assegurada. Si bé la Sorbona no és l’Olympia, déu n’hi do la simbologia de tot plegat:  Raimon, 14 d’abril, la Sorbona, Paris. I la gràcia és que això em recorda a Ismael Serrano.

Read Full Post »

Festa romana

Un Bacus gegant, tret del bloc dels entremesos.

Li llegia un dia a Maria (la parisina, no la romana) que les festes franceses li semblaven ‘curioses i divertides, però mai seran com les nostres’. Jo diria, tal com deien a Malalts de tele, ni millor ni pitjor, diferent. La festa de carrer, penya, coets, bous, gent apilonada, tradició i fermentats, al mati missa baturra i a la nit sexe al cotxe, gots de plàstic pel terra i reina, a França no existix i si existix és a imatge i semblança de Pamplona (cas de les férias taurines occitanes). En canvi la festa privada, la que montes amb els amics a casa, és un concepte que ací pot anar molt lluny en el temps, i en canvi nosaltres sempre ho fem com a preludi per acabar en un altre lloc (l’orquestra al parador de festes, una discoteca) però mai per acabar a la pròpia casa. Les festes franceses en certa manera em recorden a les festes americanes de les pelis, amb el gran bol ple de ponxe i la gent bevent de peu per les escales. Dissabte en tenim una, i de les bones, per arrodonir-ho és temàtica i hi hem d’anar disfressats de l’època romana. Hi volia anar de Bacus (o Dyonisos) però pel que he vist l’home (bé, més aviat Déu) gastava poca roba, així que aniré d’un romà normal i per dir algo, posem que vaig de Plini, primer geòleg de la història.

Read Full Post »

No és temps per anar al super

Increïble imatge de Shadowjumper.

Estic que no dono crèdit a la notícia, els presumptes cinc etarres identificats en una càmera de vigilància d’un Carrefour de la vora de París no eren etarres sinó uns bombers catalans que estaven de vacances per anar a escalar, suposo que a la coneguda zona de Fontainebleau. Un policia jubilat va veure’ls i li van semblar sospitosos, cinc hómens jóvens parlant en llengua llatina estranya, ben fàcil, etarres. Tot plegat és un cúmul de despropòsits, dimecres el primer ministre anunciava la mort d’un policia que estava en coma fruit d’una altra història quan en realitat havia eixit del coma i avui el vídeo dels bombers catalans. A pocs dies de la segona volta de les eleccions regionals, amb el front nacional als talons i amb la qüestió de la seguretat al centre del debat, perquè ells – la dreta i l’extrema dreta – han volgut, es pot dir que el tir els ha eixit per la culata. Que no ens emboliquen més amb la seguretat, la preocupació dels francesos és tindre una faena, un sou i unes vacances. I si ens podem evitar viure en un Big Brother permanent encara millor.

Fa quinze dies va vindre un amic de l’època d’estudiant a Barcelona a veure’ns a un amic que està a París i a mi. Vam anar a Versalles, els castells del Loire, vam posar gasolina en un hipermercat i fins i tot vam entrar a alguna tenda. Devem estar enregistrats a unes quantes càmeres de seguretat, més quan Orléans està a la punta d’estes històries. Hagués bastat que un policia jubilat amb l’orella tova, però no prou per distingir entre el nostre català meridional i el basc o el castellà tònic dels bascos, s’hagués xivat als vells col·legues i el nostre vídeo aparegués a tots els mitjans, i tots buscant-nos per voler refer un comando.

Read Full Post »

Màxim

Una bonica funció amb un màxim i dos mínims, treta d’uns apunts de Química de la Rovira i Virgili.

Corria el final de l’estiu de 2006. Festes de la mare de Déu del Llosar, sobre el 8 de setembre. Per la plaça de la Constitució de Vilafranca van soltar unes vaques de corro de tercera o quarta categoria, res d’excepcional. Allà a les set de la vesprada al parador de festes una constructora convidava a tot el poble a una gran brena popular i de pas ens presentarien els seus projectes urbanístics a Vilafranca, la tercera línia de mar, a una hora de les pistes d’esquí i a una hora de la platja, la gran aposta, la panacea. Aquells canapès, aquelles safates de pernil i aquells cambrers immaculats que t’obrien les llaunes de cervesa representen senzillament el màxim, la cota més alta de la situació absurda en la que vivíem. El tèxtil ja no anava balder però portàvem croissantets de sobrassada enganxats als ulls.

Deuria ser la primavera següent i en una sala d’ordinadors de la facultat de Nancy la C. em passava un article de Le Figaro que anunciava un possible pet del sistema immobiliari i d’hipoteques nord-americà. Reconec no haver-li fet massa cas i no haver-ho entès del tot. Aquell estiu la carpa de festes de Vilafranca encara portava el patrocini d’una constructora i pel poble havia cartells anunciant urbanitzacions anomenades “pedra + adjectiu”, però el punt màxim ja l’havíem passat.

Read Full Post »

Dotze per cent

Jean Marie Le Pen, una bellesa de persona, de MieL.

Ahir es celebraven les eleccions regionals a França, pecata minuta, les regions, potser llevat de l’excepció corsa, alsaciana i les Antilles, tenen ben poques competències i les que tenen no sabem quines són. Com tampoc sabem qui és el president o els consellers. Tota comparació amb una comunitat autònoma (les del cafè per a tothom incloses) és pura miopia. Al meu departament (província) han guanyat els socialistes, com a molts altres llocs, donant així un color rosa ben marcat al mapa electoral. Preocupen els resultats del Front Nacional de Le Pen, quan ens pensàvem que el fantasma havia desaparegut (engolit pel discurs dretà de Sarkozy) ara tornen a la palestra. Un dotze per cent de vots per a l’ultradreta al meu departament (Loiret). On estan? Un dotze per cent no és negligeable, te’ls deus trobar en algun lloc, ens hem creuat per la vorera, al supermercat, al tramvia, s’hauran quedat amb el meu accent i hauran dit: mira un altre que ens lleva la faena. Sorprèn com esta gent del FN són capaços de treure bons resultats malgrat que cap medi periodístic majoritari els riurà les gràcies, que els ignoraran i els tractaran com escòria. Però ahí està el seu dotze per cent. Quan això passa és que alguna cosa grinyola, el FN no és més que la resposta radical i fàcil a uns problemes que ni la dreta ni l’esquerra han sabut resoldre o ni tan sols abordar. A més el FN a la vegada ha sabut portar el debat polític cap al seu terreny i els altres partits (sobretot el de Sarkozy) han picat, i així estem contínuament debatent de la unitat nacional, del restaurant de menjar ràpid que només té carn hallal, del bel, els minarets, el burca i com encabir-ho en una república laica. Problemes que òbviament ens afecten en el nostre dia a dia.

Read Full Post »

Triangulació

Cartografia medieval, de ibirque.

Un mapa cartogràfic pot tindre diferents significats. Els llocs on has anat, els llocs on vols anar, els llocs que no coneixes ni coneixeràs, aquelles colònies, aquella escapada que volíem fer, aquell viatge de final de curs de mal record perquè total el mapa personal de la mestra va entrar a formar part del mapa de tots. L’atlas és com aquella biblioteca inacabable que té tots els clàssics junts o l’estanteria de discos d’un amic, es fa la boca aigua. La cartografia és un art, bé una ciència, que es basa en la triangulació. Coneixent l’angle entre tres punts i la distància entre dos d’ells, gràcies a la trigonometria puc arribar on vull. En els meus anars i vindres, al meu mapa, tinc més de tres punts per triangular. Un estaria al país Basc, flotant entre Pamplona i Bilbao, depèn del dies, entre muntanyes, caserios i vaques. L’altre punt, més al nord, està entre cases de pedra, vaques i muntanyes. Este cap de setmana mogut (tsunamis, tempestes) han detingut la cúpula d’ETA molt prop del meu punt de triangulació de Normandia. Potser ens hem creuat en una carretera, al supermercat (els agradarà el Calvados?, el camembert?), en una creperia. No se m’eriça la pell, perquè ells són cada vegada menys, més palurdos i fins i tot l’EA els ha girat l’esquena. Estan miserablement sols i ni tan sols van poder aprofitar d’un cap de setmana en una casa rural de Normandia. Ben trist.

Read Full Post »