Al Tall a Morella

Dissabte passat Al Tall feien un dels seus darrers concerts i segurament l’últim a la comarca dels Ports. Com des de fa uns dies col·laboro en la revista digital musical Tres Deu, ací us deixo l’enllaç a la crònica que n’he fet.

Read Full Post »

Creença

Sí, reprenc l’activitat d’este blog, després de mesos on segurament hagués pogut dir la meua, és més, fins i tot tenia certa obligació de dir la meua, com per exemple durant la pujada al cel i la baixada al infern del meu Athletic Club. Però no vaig dir res. Reprenc avui, i no és casual. Ahir era San Fermin. Mig en serio i mig en broma, més d’una vegada he dit que crec en San Fermin com a unitat metafísica a qui dirigir-se com a divinitat i de la qual n’esperes accions sobre la capa de la Terra, allò que se diu miracles. Després, politeista que sóc, tinc una altra divinitat, Sant Antoni, de la qual no espero miracles però li agraixo eternament existir, Ell i la festa que va darrere seu. 

Ahir i avui, mirant els encierros de Pamplona, s’ha demostrat un dia més que San Fermin és un Sant i com a tal sap fer miracles. Sinó preguntem-li-ho al xic que ahir va ser arrastrat 60 metres per un Dolores Aguirre penjat al cuarno per un mocadoret, roig, com ha de ser. La ciència dels encierros després ens deia com s’ha de nugar un mocador al coll per evitar precisament això. I avui un altre xic ha vist com un Miura, sí, sí, un Miura del 2012, una evolució genètica i amb sobrepés del Islero del 1947, li ha passat el cuarno per la cara en ple carrer Estafeta. San Fermin, sant amb careta de bonifaci, ha actuat. 

Però San Fermin no actua només des dels corrals de Santo Domingo fins a la plaça de bous de la vella Iruña. També actua més enllà. Per exemple, San Fermin és la dosi de tauromàquia per a molts catalans. Ho sé del cert. Deu existir gent que no va posar mai els peus a la Monumental, que va veure com prohibien els bous de plaça a Catalunya i ells com si plogués a Seattle, i per obra de San Fermin, esta mateixa gent, durant una setmana del mes de juliol esmorzen un bol de cereals mentre els Cebada Gago cavalquen per Mercaderes. I ells, que mai havien vist un natural des del tendido sol a la Monumental ni mai han vist de veres la Cargolera de Cardona saben que els Cebada són bous perillosos al encierro i que els Miura els hi posem el diumenge, dia de turistes i outsiders. 

Un altre miracle de la divinitat navarresa, és que en horari de màxima audiència, perquè els encierros peten les audiències al dematí, per un canal com TV1, podem escoltar uns versos cantats en una vella llengua, l’èuscar. És magnífic, és una demostració preciosa de la convivència cultural, que es sent ben clara al carrer, quan els de Leitza li tiren la canya a la de Lodosa. Després, i això el Sant ja no ho controla, cadascú a casa reaccionarà a la seua davant el entzun arren San Fermin. San Fermin no és el patró dels mals gàstrics ni de les morenes. 

Tampoc pot arribar San Fermin dins les neurones dels capitostes de RTVE. Des de la prohibició de la publicitat  a la radiotelevisió espanyola vam respirar per no haver d’aguantar més anuncis d’espàrrecs, matalassos i assegurances, cada dia els mateixos, cada dia segons el mateix ordre. Però des de ja fa uns anys hem d’aguantar uns comentaristes insofribles i sobretot, un gran concepte televisiu expandit als quatre vents, la xica que està per que hi ha d’estar. 

Read Full Post »

ningú t’ho ha demanat p…

ningú t’ho ha demanat però fa un bon dia

Read Full Post »

Inutilitat tecnològica

Des de ja fa un temps els supermercats i grans superfícies en general tenen un espai ràpid on tu mateix passes els productes per davant el detector del codi de barres, una màquina et parla i et diu el que has de fer per acabar pagant amb tarjeta.Un gran invent dels hipermercats, que s’estalvien el sou de sis caixeres automatitzades per sis màquines, i ens fan creure al client que avançarem més ràpid i que guanyarem un pessic de temps. Esta és la tendència, per reduir costos certes tasques les acabes fent tu mateix. Ací a França és impossible esperar trobar un gasolinero humà que et pregunte: ple? excepte a les Antilles, tu te servixes, tu pagues, i si vols pagar trinco tranco més te val no quedar-te amb el dipòsit buit un diumenge de vesprada. Ahir estava fent cua per pagar més ràpid la compra de quatre coses. Davant meu hi havia una dona, d’uns quaranta anys, amb el seu fill adolescent entre indie, surfer i postpunk. Crec que no va haver etapa en el procés en la compra on la dona no va errar-la – i encara sort que son fill passava els productes trobant fàcilment on es trobava el codi de barres. No va encertar el botó per començar, va treure els productes de la balança abans d’hora, la tarjeta de crèdit també la va treure abans d’hora, tot per comprar més de 10 productes quan només se’n poden comprar 10. Quan tot semblava acabat i el moment d’embossar era arribat, la petita plataforma que aguantava les compres se li va fer menuda i la dotzena d’ous va parar per terra, rodolant un ou fins els meus peus. Amb la cara roja de vergonya em va dir, és la primera vegada que compràvem ací. Està clar, hi ha gent més sapastre que la resta i tot es pot aprendre, però això no treu que alguns quan es veuen obligats a “dialogar” amb una màquina els hi entren suors, acaloraments i un desfici que ho acaba enviant tot a fer la mà. Serem nosaltres algun dia així?, ara que fardem de fer virgueries amb el dit per sobre d’una pantalleta, ens arribarà un dia que ens veurem superats per la tecnologia i direm, a açò no arribo?

Un vídeo vist a través del blog de Vicent Partal aue il·lustra un poc tots estos reptes.

Read Full Post »

Les Aubrays + meme blogger

Les Aubrais – Orléans, de diaryof70stenns.

Com cada matí llig el mail que ens envia la bona gent de rodamots. Avui la paraula tenia el seu aquell, engavanyament, que vol dir:

Acció d’engavanyar; l’efecte. Engavanyar és ‘impedir una peça de roba els moviments naturals del cos’.

I després venia, com sempre, el millor, la cita d’un text, en este cas de Pla (“El viatge”, Destino 1967):

“El viatge a París, essent una mica llarg, implicava gairebé estrenar un vestit. Anant tot bé, eren vint hores de tren. No podria pas dir que el vestit que portava fos nou de trinca; en tot cas, era molt nou i d’un encarcarament molt acusat. Això em produí –amb el barret que estrenava i que tenia, com tots els barrets d’aquesta classe, una inflexibilitat inhumana– un engavanyament considerable, que em durà moltes hores i m’amargà el viatge fins que l’endemà a Les Aubrays entràrem en una geografia plujosa i humida, que em donà una sensació de fred, cosa que decantà aquelles robes cap a un acostament més amable, de resultats més eficients.”

Les Aubrays -bé, les Aubrais de fet- és l’estació de facto d’Orléans, la del centre de la ciutat és un cul de sac i molts trens només es paren a les Aubrais, havent-hi un enllaç amb trenet entre les dos. Conec perfectament de que parlava Pla, és més, uns quants anys més tard la història continua sent la mateixa. Agafem el tren a Barcelona, Figueres o Portbou, i fa bona hora, sol, lleugera tramuntana. Ens agitem a la llitera del tren i mentre somiem, o escoltem com ronca el veì del costat, pugem xino-xano cap al nord. Es fa de dia, el revisor ens desperta, prochaine arrêt les Aubrais. Baixes, el cel és gris i cau una lleugera pluja. Sort de la calefacció sempre a fons del trenet llançadera per no fer del canvi metereològic res massa radical.

Aprofito el post, tot i que no té res a vore, per rebotar el reconeixement de Maria (no la romana, la parisina), que em va fer un meme Val la pena fer una mirada a este blog (a la imatge en portuguès). Gràcies Maria! Ara he de correspondre i aconsellar deu blogs que valguen la pena. La cosa és que a molts ja els he aconsellat alguna volta, aixina que no arribaré a fer una llista de deu, però s’intentarà. A més aprofitaré per posar a dia la llista de blogs, que hi ha alguns cadàvers i altres que encara no estan.

El bagul de les lletres, blog hiper premiat i de veres, fet pels xiquets d’escola de Vilafranca sota la batuta de la mestra Vanesa Marin. Felicitats!

Sempre plou quan no hi ha escola, de Pau Barrina. Val, sí, som amics i és del poble, però ara que diràs que té una seguida i es curra uns textos molt bons, val la pena fer-li més difusió. Que dure!

Piltrafes, blog de Nurieta de Vinaròs i si no m’enganyo companya de promoció de l’anterior blocaire. Fervent defensora de que el Sènia no és cap frontera.

Indicat, bon blog musical en català. Malgrat el títol, trobem molt més que indie nyonyo. I com està fet des del País Valencià abasten tot l’espectre. Recomanable.

Mamà, qui som?, de noiadevidre (li guardarem l’anonimat), reflexions personals, a vegades un pèl incomprensibles, a vegades antoniafont-istes, a vegades les dos coses.

I pels taurins, un enorme blog de fotografies taurines, el blog de Manon. El reconeixement que jo li puc donar no és res comparat amb el que ja li han fet altres, però volia aportar el meu granet de sorra (de Albero a poder ser).

Read Full Post »

Joana d’Arc

La Joana d’Arc de 2010, de phantase.

Este cap de setmana Orléans celebra la seua festa, la commemoració de l’entrada de Joana d’Arc a la ciutat i per tant l’inici del recul dels anglesos. Es fan desfilades, mercats medievals, exhibicions de vols d’aus rapaces i s’escolleix una xica que fa de Joana i es passeja a cavall per la ciutat, tot acompanyat de patriotisme francès, bien sûr!

Els mercats medievals m’avorrixen i els defujo, mescla heterogènia de hippies picapedrers i apassionats de l’esoterisme. Després les festes que consistixen en moltes desfilades  amb un ordre molt establert també m’avorrixen, per mi la festa és interacció entre els actors principals i la gent, tot el contrari de veure passant gent pel mig del carrer i tu mirant dret a la vorera. A mi m’agraden les processons tumultuoses, caòtiques, sorolloses i plenes de xafons: Patum, jaleos de Ciutadella, riau-riau.

Un punt curiós (i lamentable) de la festa és la tria de la xica que fa de Joana d’Arc. A Joana a França se la coneix com la pucelle (la verge) i per tant la xica que la representa ho ha de ser. Estos anys enrere es veu que les joanes sempre eren xiques del institut catòlic d’Orléans vinculades a un grup de scouts on no deuen fer pas acampades sexuals com cantaven Tom Bombadil. Enguany en canvi la xica ve d’un institut públic, demostrant que es pot ser verge als 17 anys en un centre educatiu públic. La pega? Que és filla d’una regidora del UMP (partit de Sarkozy).

Si la tria de falleres, reines i demés ja em sembla un punt a suprimir a les festes del nostre país, encara sort que no incorporem un test de virginitat. Us imagineu? Sort té la Violant d’Hongria de Magdalena de representar la segona esposa del rei Jaume.

Amb la descripció que us he fet no cal que us digue que no he tret el nas per la desfilada, i això que és la festa major de la meua ciutat i a quatre passos de casa. Però xa, hi ha coses que no puc en elles.

Read Full Post »

Bancarrota

Els PIGS de Trumble.

A la ràdio avui han dit alguna cosa com: els països del sud d’Europa en crisi, després de Grècia li toca a Espanya.

Tothom sap que l’oli d’oliva, els acords de Tomatito, la migdiada, el sol, la vinya, la garrofera, la pizza, el pi blanc, els rovellons, l’all i oli, el rebetiko, Fellini, el cuscús, l’albergínia, el shawarma, la sardina, l’abadejo, els bous i els fados són sinònims d’evasió fiscal, d’economia en negre, de màfia, corrupció, caos, favors i descontrol. I al nord? Diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, desvetllada i feliç. I els hi toca pagar la disbauxa surenya.

Read Full Post »

Sant Jordi

Un vitrall de Sant Jordi, de poncar03.

Porto molts dies de retard, de moment em cenyiré a Sant Jordi i més tard al cap de setmana a Vilafranca.

Un Sant Jordi a Barcelona. Bé, un matí de Sant Jordi a Barcelona. Tot comença per les Rambles i la divertida guerra de banderes que es portaven els no nacionalistes de Rosa Diez i un grup de dissidents d’una branca del independentisme extraparlamentari, paradeta contra paradeta. Després estaven els turistes que no entenien res, potser perquè ningú feia l’esforç d’explicar-los de què anava la història. Més amunt un grup de voluntaris passejaven avis i àvies en cadira de rodes amb globus de colors dels partits polítics, en pre-campanya. Calia? Els adolescents anaven esvalotats per la Rambla i la pregunta que se’m fa cada vegada més recurrent, érem igual d’estúpids o a cada fornada anem a pitjor? Per tot em trobava les parades de roses per a mil i una causes justes (i injustes) i veies velles pijes de Sarrià comprant-li roses a una parada d’un altre grup de dissidents de l’esquerra independentista. Quins llibres van caure? Quim Monzó.

Read Full Post »

Assaig de càntic en el temple

Em sumo a la iniciativa de postejar uns versos de Salvador Espriu en homenatge al vint-i-cinquè aniversari de la seua mort. En el cas d’Espriu em passa com a la comtessa, que tota la culpa la té Raimon per ser-ne el descobridor, Indesinenter i aquells crits de llibertat al recital de Madrid, en ple centre de la pell de brau. Però he escollit un poema que va ser recitat per l’Ovidi Montllor amb aquella gràcia que tenia, perquè també és bo treure’l de l’oblit de tant en tant, ara que ja no és cool posar una frase de l’Ovidi per anunciar una calçotada.

Dedicat especialment a la diàspora de la generació ryanair.

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Read Full Post »

Mon pote

Michoacán, de Marce Campos.

La normalitat, l’estatus de majoral de Sant Antoni, les adverses condicions climatològiques del cap de setmana, la dolçor de la confitura de carabassa i el goig d’entrar al poble amb les barres formarien un post, o dos o tres.

Però la vida, perquè d’això també se’n diu vida, té altres prioritats, i un amic mort al proper Mèxic passa per sobre de tot. Ell, belga i ros, té molta culpa de que Mèxic em sigue un país proper: el mezcal, els frijoles, la Corona i els narco-corridos. Ell va ser l’erasmus  trencaesquemes que aprengué català i castellà a la vegada xafant el maleït tòpic instaurat per Una casa de bojos. Era un aventurer, un bohemi, el vividor que alguns voldríem ser i no ens atrevim, un rodamón que sense esperar-te’l apareixia per la porta i et portava unes cerveses del seu pla país. Au revoir mon pote.

Read Full Post »