Vilafranca, entre parets. De cuxaro.

Per els capricis d’esta meteorologia que els nostres avis no comprendrien i que poc té a vore amb l’èpica de les nevades dels quaranta i dels cinquanta que ells ens explicaven, estos dies de Nadal es propiciaven al passeig a la vora de migdia amb un sol agradable. A la breu escapada per Vilafranca així ho vam fer, vam tindre temps de voltar pel poble i un poc pel terme, visitant espais amanits per als turistes on s’han instal·lat panells explicatius sobre el paisatge i l’arquitectura popular. Ha costat molts anys, Déu i ajuda que dirien els Manel, i el valencià esdevé, almenys a Vilafranca, la llengua en la que es fan per definició molts dels escrits públics, no de bades és la llengua del poble en la que ja fa uns trenta anys que s’educa. Però hi ha un fet que em pertorba, la facilitat amb la que es veuen faltes d’ortografia en valencià en llocs on no n’hauríem de veure’n mai, en plaques d’escultures o en panells d’un museu per exemple, i el que val a Vilafranca val a molts altres llocs del País Valencià i Catalunya, no vull acusar a ningú en particular. Són accents que no hi són o en la mala direcció, són castellanismes quan no en feia falta gastar-ne cap, és una finestra de Google Translator al ordinador d’un dissenyador que va perdut. Una sensació de laxitud ortogràfica i gramatical impera en l’ambient, ja fem prou de fer-ho en valencià, no ho compliqueu encara més demanant que estiga ben escrit al 100% que si us poseu pesats ens passem al castellà i avant. I en castellà dominem l’ortografia i no deixarem perdre cap accent (està per veure).

Ah, i bon any nou!

Senior, tot sol. Un tio Gran. Fotografia de Josep M. Martí.

Com cada any, quan arriba esta època del any, m’agrada publicar un poc un inventari musical del que més he escoltat i més m’ha agradat. Normalment la gent li agrada més publicar-lo quan els torrons ja formen part del quotidià, però a mi, serà per les ànsies de publicar-ho ràpid, sempre solc fer-lo a principis de desembre.

Són temps de crisi, temps en els que l’únic que sabem és que res no serà com abans. No són temps per a un optimisme sense explicacions, al 2011 potser els Pets no haurien fet cançons com Estúpidament feliç o Bon dia, per què senzillament no hi ha raons per mostrar-se feliç així, de facto. Potser la cançó fa més falta que mai i sense dubtes és més present, és fa més música que mai, s’escolta més música que mai, tenim més accès a músiques d’arreu que mai. La xarxa permet coses coses completament inversemblants fa uns anys – eixe abans que ja no tornarà – com ara que un servidor pot dir no haver-se perdut cap novetat musical del país estant lluny. És més, el gran esdeveniment musical, l’avançament de dos cançons del disc dels Manel allà al mes de febrer, em va agarrar en ple Carib i vaig viure-lo en directe amb les cinc hores menys que corresponen. I a la vegada la xarxa et permet submergir en la escena musical underground de Buenos Aires sense posar-hi els peus, ja no estem als setanta, quan els del continent s’escapaven amb quatre duros com podien i compraven vínils impossibles en tendes de Londres.

Vista la gran quantitat de discos que han eixit en valencià-català-balear, faré inventari dels que més m’han marcat. L’ordre diguem que és aleatori.

2.0 d’Orxata Sound System. Tralla. Festa. Tradició. Tenen el mèrit d’haver fet moure les cames a quasi totes les penyes de Vilafranca, d’estar presents als discos durs dels MCs de les disco-mòbils de poble que quan comença a eixir el sol juguen el joker d’Orxata, el mèrit d’haver trencat molts tabús.  El tabú envers la música electrònica, el tabú envers cantar en valencià.

Lamparetes d’Antònia Font. La responsabilitat del grup mallorquí era enorme, perquè si tornaven ho havien de fer de veres i bé, molt bé, com sempre de bé. I no va ser com sempre, perquè amb ells res pot ser com sempre. Primer ens va estranyar no trobar-hi un Wa-yeah, no trobar-hi androides i extraterrestres, trobar-hi referències més terrenals. Però és Antònia Font. “Carreteres que no van enlloc, un camió avariat, abandonat a sa cuneta, fossilitzat. Una senyora ven llimonada a prostitutes acalorades.”

Gran de Senior i el Cor Brutal. Amb el seu primer disc ens van sorprendre. Ara, el segon, se l’esperava i fins i tot en els ambients més gafapastis de Barcelona (qui diu ambients diu portals d’internet que jo jutjo des de la distància) l’esperaven, que ja és dir. No és d’aquells discos que a la primera ja ens el fem nostre, li fa falta unes quantes escoltades de la a a la z, res de mode aleatori. Rock ianqui amb accent de València, “ma que sóc poc sense tu”.

Una amable, una trista, una petita pàtria de Pau Alabajos. Va ser el primer disc del 2011 i com han passat tantes coses entremig quasi l’oblidem, però no. No l’oblidem perquè el títol del post fa referència a la millor cançó del disc, Inventari, on una llista dels objectes que ens recorden a una persona pot esdevindre – amb èxit – una preciosa cançó. També està Eydoll, la cançó amb el nom impossible del volcà islandès, que ja aleshores em va inspirar un post per la bellesa d’una història – o una nit de sexe, tant s’hi val – provocada per un vol anul·lat.

Tripolar de Gertrudis. Gertrudis també era un dels grups que s’havia pres un temps per reflexionar, vore què feien i què no feien, cap a on anaven. A Tripolar abracen l’electrònica, juguen amb el pop – de fet inviten gent que està més o menys en la òrbita del pop de Barcelona com Roger Mas o Óscar de Factor Delafé – sense perdre de vista la rumba. A la nova rumba catalana li feia falta un disc així, texts elaborats i obrir-se cap a eixa escena pop. I si açò no fore poc, Gertrudis enguany també participaven al disc Alegria revisitat on diversos grups versionaven el disc Alegria d’Antònia Font. Ells feien Patxanga i per mi és la més reeixida del disc, i això que davant hi havia Mishima, Joan Colomo, Litoral, La Bien querida o Tomeu Penya.

La barraca de Pep Botifarra i els Quicos. El pan y las ganas de comer dels castellans. Al final del disc Botifarra els diu als Quicos: i vosatros on estàveu amagats xe?, si dieu les mateixes porcaes i animalaes que mosatros!“. Pos això, un bell resum del disc.

Música i lletra de Feliu Ventura. D’un xativí a un altre. Feliu també venia d’un llarg silenci – artístic – i al setembre, per a les fulles seques, ens va treure nou disc. Música i lletra és un disc molt nu, com la portada, hi ha pocs arranjaments, potser és un pèl més trist que els anteriors. Però hi retrobem el Feliu lletrista incisiu, irònic, estellesià i ovidià a matar.

Mil milles per veure una bona armadura de Manel. Sé que no és molt original posar-lo, que a hores d’ara potser estan més repetits que l’all i oli, però els Manel han de ser-hi a l’inventari. Poc importa que en directe siguen un poc semos, que siguen un fenomen de masses que poden arribar a generar histèria i cues de fans en pavellons poliesportius de mala mort. El disc suposo que apareixerà a llistes, inventaris i premis diversos, de tots els rangs. Hi estan perquè tenen el do de dir coses que potser mai ens havíem plantejat però que un colp dites per ells acabes assentint i dient: xa, si són dimonis, coses així també m’han passat. Manel hi són perquè musicalment han encertat amb la fórmula, diria que al lloc i al moment adequat.

Coratge d’Obrint Pas. Crec que alguna vegada ho he dit, a fora estant, de tots els grups de la terreta que un pot posar a unes orelles que entendran ben poca cosa, Obrint Pas és dels que millor passa. De fet són dels que més gent de fora me ve i me diu que coneix. I clar, estic més tou que una carabassa. Amb Coratge tenia una certa temor, por a que el format “Obrint Pas” ja no tingués cabuda, que amb tot el boom del pop català que ha esclatat des que van publicar Benvinguts al Paradís al 2007 no trobaren la seua plaça i navegaren perduts, ells i nosaltres. Això sense comptar la onada neocon en la que estem. Però no, no s’han perdut i per no fer-ho han tornat als seus orígens, geogràfics i musicals, la ciutat de València i el folk, el punk i el ska, eixe combo referencial que molts tenim format per Al Tall i Muguruza. A Coratge fins i tot es permeten de fer un himne sentimental del país dels valencians, l’excepcional País de l’olivera. Si València fore una ciutat normal l’alcaldessa estaria ben tova de que li hagueren fet un disc-homenatge a la ciutat de tal calibre. Però és clar, si València fore una ciutat normal este disc no hauria existit.

Des d’altres llocs, en altres parles i amb altres ritmes a la sang, el 2011 també ha estat un any ben productiu. Hem tingut nou disc de Beirut, de Berri Txarrak, d’Extremoduro, de La Mal Coiffée, de Camille, de La Canaille. Me quedo amb dos coses per acabar, amb el disc de The Lito, per allò d’alegrar-te de veure un mig amic eixir-se’n bé en esta fauna musical. L’altra és el clip dels biscains Zea Mays, optimisme des d’un país on en gasten i n’han de gastar.

Ací he fet una llisteta amb algunes coses bo. Perdoneu però l’eclecticisme és total.

En el gran hipermercat del sud de la ciutat el primer dissabte de mes de desembre es viu frenèticament, totes les caixes estan obertes, els empleats estiren carretons esquivant clients i tot està més brut per què d’aquell pot de salsa bolonyesa que li ha caigut a un client maldestre en comptes de passar-hi deu persones pel costat n’han passat dos-centes i hi ha restes de salsa bolonyesa fins a l’estanteria de jardineria. L’observador aspirant a extraterrestre no entén el frenesí de compres de Nadal, ni l’abusiva presència de foie-gras fresc quan falten encara més de vint dies per al natalici del jueu que canviaria el món. No ho entén, se li escapa i ell allà està comprant tavelles, sucs de fruita tropical i iogurts amb llet d’ovella, tot ben anotat en una papereta de les passades eleccions espanyoles. A l’entrada per la secció de noves tecnologies i joguets, un pare Noël que entre setmana estudia un mòdul d’electriciste està assegut en una butaca sobre una moqueta verda i rep les sol·licituds de la sagaleria del terme, pensant-se infeliços que els seus desitjos trobaran respostes més enllà del Cercle Polar Àrtic quan de fet tot ho tenen a l’estanteria del darrere. Uns metres més enllà, en un raconet entre la gran avinguda central i la secció de llibres, en una tauleta de càmping, un home ben vestit roman assegut i té la taula plena de llibres. Signa llibres, però no té ningú i no serà per què el supermercat no tingue gent. Ven un llibre amb belles fotos de paisatges de la vall del riu, deu ser un autor local. El dissabte que ve estarà en un altre supermercat, no massa lluny d’un altre Pare Noël intentant incitar per la seua presència una major venda del seu llibre de belles fotografies. I aguantarà altre cop estoicament tota una vesprada de dissabte en un hipermercat, ell que té per passió fer fotografies els caps de setmana i els ponts. A l’aspirant a extraterrestre el llibre no li interessava però li’l hauria comprat només per la compassió, per tindre l’autor cara a cara amb la tauleta de càmping entremig i buscar-li en els ulls un expressió que digués, on hem arribat.

ningú t’ho ha demanat però fa un bon dia

Més d’una vegada xarrant amb la gent els dic que Martinica és el meu tercer país. Ho dic exagerant, fent un poc una boutade, però no tant. El meu primer país no sé ni on acaba ni on comença, no té nom ni himne oficial (d’oficiosos en va carregat), i la bandera, ai la bandera, millor no parlar-ne. Poques coses sé clares del meu primer país, però en un article d’enciclopèdia digital segur que hi diria que al meu primer país fan bous, de carrer i de plaça, pastissos de carabassa i que xarren un llatí més o menys evolucionat que té la capacitat de pronunciar la paraula “pell” sense martiritzar la llengua. El meu segon país diria que és el país on pago els impostos, el país que estic alçant – per allò de que el treball és alçar el país – el país de la meitat del binomi Merkozy. I el tercer país meu és esta illa volcànica del Carib, exposada a tots els riscos naturals possibles -terratrèmols, volcans, ciclons, esllavissades- però que segueix sent una illa al Carib, ergo, una xicoteta joia amb les seues platges de postal coronades per un ran single de basalt. Salta a la vista pel simple color de la pell que no soc d’aci i més d’una volta se m’haurà tractat de metro – de metropolità – que és com es denomina a tots aquells que venen de França. I encara em falta soltar-me i amollar quatre paraules en crioll. Açò és un territori menut però per aquells capricis de la geologia i l’orografia les distàncies en línia recta es veuen duplicades per carretera a base de revolts i més revolts. Tant és així que els habitants dels pobles del sud vos parlaran del nord amb la mateixa estranyesa que un d’Alcoi parla dels Ports. Al meu tercer país normalment s’hi arriba per avió i l’aeroport duu el nom d’un poeta comunista pare de la nació martiniquesa, Aimé Cesaire. Quan arribo i agarro el cotxe de lloguer ja no dubto a les rotondes, sé on estan la vintena de radars que hi ha en tota la illa i on es dina correctament un bon estofat de pop. A Martinica també hi ha crisi, hi ha un atur que fa temor i un tràfic de drogues amb les illes del costat que fa feredat i que ho podrix tot encara un poc més. Llegir el diari local és tot un xoc, ni als noticiaris del meu primer país hi ha tanta crònica de successos. Però els països no es trien, a un li cauen un poc del cel.

L’endemà Jokin es va alçar amb una lleugera ressaca, la vetlla, mentre miraven el partit a la taverna van fer unes cerveses de més per acabar la nit a l’okupa que dóna al port ballant velles melodies.

L’endemà l’Andoni va baixar al quiosc del passeig Sarasate i es va comprar tots els diaris que va poder trobar-hi, fins i tots els que mai s’havia comprat fins aleshores. Al arribar a casa els va escampar per damunt de la taula del menjador i vés per on la portada que més el va impactar era la d’aquell diari que mai s’havia comprat i que mai més es compraria a partir de l’endemà.

L’endemà la poetessa en l’exili es pensava que li eixirien els sonets més fàcils que mai però allò no rajava de cap de les maneres. No obstant l’alegrava de saber que a partir d’aquell dia ella ja podia aspirar a escriure en una llengua en la que també es pot dir t’estimo, cardiovascular i xandall sense que ningú cerqués en els seus versos pistoles darrere de les rimes.

L’endemà, les sigles més sanguinàries del país van esdevenir, passades a minúscules, una simple conjunció per ajuntar dos idees en una de les llengües més misterioses de l’envellida Europa.

L’endemà d’aquell dia Leire va pensar més que mai en son germà, la gent a la parada del mercat li va recordar més que mai a son germà, son germà va estar present més que mai.

L’endemà Ohiane va enviar-li un mail a la seua millor amiga a l’altra punta del Atlàntic.

L’endemà, en una cel·la d’una presó de l’interior del País Valencià pel sostre va entrar-hi un poc de txirimiri.

El dia després Ekaitz va baixar al local d’assaig, es va mirar la txalaparta, li va treure algunes partícules de pols. El temps dels documentals televisius que parlaven del problema amb el so de la txalaparta de fons, amb aquelles imatges de les cases sobre muntanyes pintades de verd i encaputxats corrent pel bosc s’havia acabat.

L’endemà l’Haritz i la Mireia engendraven sense premeditació una criatura que ja no coneixeria tot allò.

L’endemà, el zulo amagat de fa vint anys seguia sotmès als processos geomorfològics que el farien desaparèixer ben aviat, geològicament parlant.

L’endemà la Maria va sentir-se un poc alleujada, el Roberto no tornaria, però ella voldria tornar a aquella barriada de Sant Sebastià i anar amb la Jana a aquell jatetxe on dinaven els diumenges aquelles magnífiques truites d’abadejo.

El dia després la Dolores i l’Ernest estaven sorneguers i riallers allà dalt i van exclamar un “ja era hora!” amb el mateix to que utilitza el pacient aficionat de l’estadi a qui se li allarga una eternitat el partit.

El vencedor de les primàries al partit socialista francès ha estat, sense sorpreses, François Hollande. La campanya i els debats entre candidats del que vaig parlar prou positivament en l’anterior entrada del blog va derrapar un poc estos darrers dies abans la segona volta. Per què? Imagino que Martine Aubry, acorralada per tots els costats, sola, completament sola – cap dels altres candidats a la primària que no van passar a la segona volta li va expressar explícitament el seu suport – va haver d’escometre durament contra Hollande, presentant-se ella la candidata de l’esquerra dura, essent Hollande un tou socialdemòcrata. Aubry també va dir que ell era el candidat de l’establishment, el candidat que les enquestes diuen que està en millor mesura de batre a Sarkozy a les presidencials de l’any que ve i per tant ja no votem el candidat que volem sinó el que creiem – o les enquestes ens ho fan creure – que pot guanyar millor a Sarkozy. Crec que no deuen ser ni tres ni quatre els simpatitzants socialistes que han fet el que podríem anomenar vot útil, i atenció al que ja estem anomenant vot útil, al costat d’açò que deu ser votar per una força no espanyolista a les eleccions generals per la circumscripció de Castelló?

De totes formes vull posar en relleu que estes primàries no haurien finit igual si no hagueren succeït dos fets completament mundans, de pàgina successos tenyida un poc de rosa, el que diríem assumptes de faldilles. El primer fet és ben conegut. DSK no era candidat oficial a les primàries però ho tenia tot amanit, Aubry li havia dit a DSK que si ell es presentava ella hi renunciava per deixar-li via lliure per revindre triomfant de Nova York i com qui diu aterrar directe a l’Elisi, sempre segons les enquestes. Però una dutxa de matí, aquella dutxa que fem quan ens espera un llarg viatge transoceànic, eixir nu de la dutxa i trobar-se una dona de Guinea i tot esborronar-se. Tot. I Hollande, que passava per allà es troba amb un regal caigut del cel, el candidat favorit es tira un tiro al peu i no participa a la cursa. El segon fet va passar ja fa més anys. Hollande i Royal eren parella, s’havien conegut de ben jóvens dins del partit i van tindre quatre fills. Quan ella va ser candidata a les eleccions presidencials de 2007, després de la derrota del PS uns dies més tard a les eleccions legislatives que sempre venen darrere, Ségo anunciava la ruptura sentimental amb François Hollande en una nota de premsa. L’afer no venia de feia quatre dies, des de 2005 ell tenia una relació amb una periodista de Paris Match. Aquella ruptura vindria a obrir-li les portes a Hollande que fins aleshores no s’atrevia a donar el pas – tot i que la premsa n’especulava – per allò de no fer de la seua parella un rival polític dintre del partit socialista. Un cop separats ja podia fer. Hem parlat del bon nivell del debat, de la festa de la democràcia – ho sento pel tòpic – i resulta que la debilitat de l’home – la carn vol carn que deia Ausiàs March fa segles – ha marcat fins al final esta elecció. Madames, monsieurs, la campanya ha començat. Estarà entretingut.

Valls i Montebourg. Fotografia del PS.

Ara que començo a escriure falten dèsset minuts pel nou d’Octubre (valencians i valencianes, optimisme!), ací a França es celebren les primàries socialistes i per primera vegada es celebren a l’americana, és a dir, amb el dret de participació de tothom, militants de quota o no del PS. La campanya ja fa moltes setmanes que dura, els debats entre els sis candidats s’han anat repetint a les televisions i a les ràdios, debats que quan els he escoltat i seguit han estat cordials i productius, sense grans xocs ni veus altisonants. Ja de per sí el fet de celebrar estes primàries és una victòria pels socialistes, s’han col·locat al centre de l’actualitat política, s’han debatut unes quantes idees des d’una visió de l’esquerra, a voltes més social-demòcrata a voltes més clàssica i sempre amb un polsim d’ecologisme, però han estat uns debats agradables d’escoltar, productius, que et deixen cavil·lant. I durant estos dies s’ha parlat menys de la dreta i l’UMP i sembla ser que això no ha caigut massa bé a Sarkozy, del que poc es sap excepte que serà pare. Hi ha sis candidats, el favorit diuen que és François Hollande, que quan parla ja sembla que siga candidat a les presidencials. Segons els sondeigs en segona posició hi hauria Martine Aubry, alcaldessa de Lille. No seria capaç de donar-vos un gran tret diferencial entre ells dos ja que les excentricitats programàtiques en este debat han vingut sempre des dels outsiders. Hollande seria un home més lligat al aparell del partit des de fa anys, bon orador i amb poca experiència de gestió d’alt nivell, és president d’una diputació perduda al feu de Chirac, i Aubry seria més el contrari, ha estat ministra i alcaldessa i dóna una impressió de tocar de peus a terra, ser treballadora i poc amant de les llums dels platós. Dels altres, l’ex-candidata Royal penso que ja no se la creu ningú, és el més semblant al socialisme buit de ZP i la Chacón i alguns d’amagat us arribaran a dir que sort que no va guanyar el 2007. Tot i això encara té alguns fidels. Manuel Valls, català tot i que no en fa molta bandera ara que està en campanya, diu que ha desplaçat el centre de gravetat del PS cap al centre. Té un discurs honest sobre el deute públic, no li tremola la mà amb la seguretat sense caure tampoc en demagògies. Montebourg és el contrari de Valls, apunta cap a l’esquerra i no està tant a lluny del Front d’esquerres de Jean-Luc Mélenchon (coalició en la que hi ha el PCF), amb algunes propostes interessants de desglobalització i recuperar el teixit industrial que hem perdut a Europa. El sisè candidat Baylet no és del PS sinó del Partit Radical, moderat, és el més desconegut i del que menys en sabem, sense cap opció. Si cap dels candidats a la primària té més d’un 50% de vots es celebrarà una segona volta el diumenge pròxim. La campanya per les presidencials de 2012 es preveu llarga.

Jaume Roures, cap de Mediapro. Fotografia de Saül Gordillo.

“Jo no vull córrer tant, domés anar tirant.” Ulldecona, de Pepet i Marieta.

El que em motiva a escriure estes quatres ratlles d’avui és molt banal, però en el fons és un poc simptomàtic d’esta època de canvis.

Avui a migdia es jugava el derby basc al estadi d’Anoeta. S’ha jugat a migdia perquè des de la Lliga i en Jaume Roures de Mediapro han volgut obrir-se a nous mercats i guanyar més diners, i els diners no estan a dins sinó que estan a fora. Per tant avui s’ha jugat a migdia, en horari adaptat al mercat asiàtic, m’imagino els bascos de Tòquio que estan fent un postdoc de biotecnologia i hauran amanit una tauleta de shusis, i per naturalitzar-ho tot un poc algú haurà tret una llauna d’anxoves de Bermeo, s’hauran assegut pel terra, hauran gaudit del matx, hauran brindat amb sake i després a dormir. Després el que controla les audiències al Japó se n’adonarà que els científics bascos de Tòquio hauran estats dels pocs que s’hauran mirat el partit, la resta de japonesos hauran fet zàping i aquell estadi en plena solana no els haurà dit res ni hi coneixien a ningú – clar, no jugava el Barça – i hauran posat una cadena televisiva que passa videoclips en continu. De la mateixa manera els diumenges per la nit l’Athletic ha jugat partits que acaben a mitjanit i la gent es perd la remuntada a l’últim minut perquè abandona la grada corrent per agarrar l’últim tramvia, tant és si a l’endemà hi ha escoles obertes, projectes que acabar, Outlooks per obrir i Excels per tancar, el que importa és que un argentí d’ultramar pague un abonament per veure la lliga. Secundàriament potser els seguidors del Athletic de les petites Antilles seguiran els partits quan el sol es pon i no en plena hora de platja, ells que ja tenien tant assumida la diferència horària. Al remat poc importa l’escola, els estadis buits o plens, fer el vermut a les onze del matí, les hores de son i la rotació de la Terra, el que importa és el mercat. I el mercat d’un derby basc sembla que no està entre l’Ebre i l’Adour (més quatre desperdigats arreu) sinó entre Camberra i les illes Marquises.

Era la festa dels bombers al castell dels Ducs de Bretanya de Nantes. I darrere del castell, en un carreronet sobre la grava blanca, uns bombers assagen la cerimònia que els hi esperava, s’ha de vindre en fila per ací, saludar i marxar per allà. A la plaça d’armes del castell uns altres bombers desballesten un cotxe i treuen el ninot que s’havia quedat encallat en un fictici accident i la gent des de les murades del castell s’ho mira com un espectacle de circ. A fora del castell, on abans hi havia el fossar, ara hi ha parelles que es rebolquen per la gespa i grups de jóvens de menys de trenta-cinc organitzen batalles amb espases d’espuma, fan duels, moren i enyoren temps passats sempre millors. A les finestres d’una torre, una d’aquelles amb dos banquets de pedra cara a cara, una parella de nuvis es fa les fotografies del casament i la gent pensa que ell sembla molt més vell que ella. I encara més enllà, una banda de música del cos de bombers toca cançons festives de Henry Salvador i des de la distància destaca eixa tuba altíssima, infinita i de color blanc que tenen les bandes de música i les xarangues d’ací i que mai havia vist abans d’arribar ací.