Aeroport de Fort de France, al tard. Només baixar del avio ja es nota el cop de calor, però és realment al eixir al carrer que es fa més patent, l’humitat i la calor, junts de nou, al mes de novembre, només unes hores més tard de la pluja gris de Paris. Però diria que el més impactant no és la calor, que per ser esperada no sorprèn, sinò el soroll. Milers de pardals i insectes i altres bestioles canten al mateix temps, i tant és que estiguem envoltats de palmeres que al costat d’un aeroport, quan cau la nit Martinica és plena de vida, canta. Això faria de l’illa un lloc completament desaconsellat per a aquells que tenen una son fràgil i que per tindre un grill baix de casa serien capaços de treure un trabuc. Jo, al cap d’una nit, entre el jet lag i el cansament, ja m’havia acostumat al paisatge sonor. Tot, menys quan un mosquit volteja pel costat amb aquell zumbit desagradable. Perquè Martinica és també una illa plena de mosquits.

Aeroport de Fort de France, al tard. Només baixar del avio ja es nota el cop de calor, però és realment al eixir al carrer que es fa més patent, l’humitat i la calor, junts de nou, al mes de novembre, només unes hores més tard de la pluja gris de Paris. Però diria que el més impactant no és la calor, que per ser esperada no sorprèn, sinò el soroll. Milers de pardals i insectes i altres bestioles canten al mateix temps, i tant és que estiguem envoltats de palmeres que al costat d’un aeroport, quan cau la nit Martinica és plena de vida, canta. Això faria de l’illa un lloc completament desaconsellat per a aquells que tenen una son fràgil i que per tindre un grill baix de casa serien capaços de treure un trabuc. Jo, al cap d’una nit, entre el jet lag i el cansament, ja m’havia acostumat al paisatge sonor. Tot, menys quan un mosquit volteja pel costat amb aquell zumbit desagradable. Perquè Martinica és també una illa plena de mosquits.

Le Vauclin, de denirog972.

El novembre entra amb tota l’amargor que no ha tingut l’octubre, plou, fa vent, mala hora, un temps pourri que se’n diu. I en este marc metereològic servidor està fent una maleta amb pantalons curts, samarretes de màniga curta, alguna coseta de màniga llarga per si de cas i fins i tot hi aniran les menorquines en un racó. Vacances? No, França, l’imperi on el sol no es pon mai, oferix la possibilitat d’anar a treballar al Carib, a escollir: Martinica o Guadeloupe, la primera illa en este cas. No sé amb quina regularitat podré actualitzar el blog, però espero tornar carregat de paisatges, d’històries, de bon rom que m’han prohibit mesclar en coca-cola i poder explicar amb més criteri tot allò que des d’ací ens costa comprendre.

Ummmmm. De roboppy.

Entro al forn a última hora i estan les forneres darrere el taulell esperant-me a mi, dels últims clients. Poques baguettes els queden, però afortunadament tenen una baguette tradition, que és com la reina de les baguettes, amb tota la farina que li fa falta al bon pa. Si visqués més a lluny d’una de les millors fleques d’Orléans a casa no m’arribaria ni un crostó, així de deliciós és el seu pa. El que em passa a mi els passa també a dos companys de Barcelona que viuen a França, van delerits pel pa francès, després d’haver tragat durant temps els panets de cantina d’universitat, el pa d’última hora d’un pakistanès, el pa plastificat d’una cadena industrial de forns amb un lletrero que diu ‘tradicional’, el país que quasi ha oblidat fer pa bo, que només li posen la farina que cal quan és pa italià, la terra on els bons forns només es coneixen de boca a orella, en un poble, amagat, en un carrer estret.

Jerarquies, d’Alain Marie.

Esta nit passada hem dormit a casa un amic una bona collada, li hem ocupat el menjador i les cambres amb matalassos, hem desplegat els sofàs-llit, hem estés els sacs de dormir i les mantes per als més desprevistos per damunt del que no feia tant havia estat una pista de ball d’inspiració jamaicana. I no massa lluny meu dormia, llarg i en diagonal, de mala manera, el fill d’un ex-ministre i actual diputat, socialista. La qüestió no hauria de donar més de sí, els fills de les grans personalitats tenen tot el dret a fer el que vulguen, sempre que arriben als llocs per mèrits propis.La pregunta per a mi és més aviat si estic en xarxa amb una certa elit de França, o és pura casualitat? La veritat és que al costat d’ell hi havia fills de pagesos o de veterinaris, però també és veritat que les escoles d’enginyers francesos (i la meua encara era de baix rang) tendixen a acumular molt fill d’elit, que després es casen i procreen entre ells, per els segles dels segles, amén.

Una vaca a Torreblanca amb plaça de fusta.

“I feien bous: en feien pocs, i tenien un gust aspre i violent de celebració comunal, de ritual íntim del poble, alguna cosa de perfum espès, de fusta tallada i de corda d’espart per fer les barreres, d’arribada solemne de la bèstia. Entraven les vaques, corria la gent, i una nit, una sola, hi havia un bou embolat: el ritual era perfecte si era un animal “verge”, si el mataven, si l’endemà repartien la carn per les cases.[...] (Ara) Porten bous de ramaderies de renom, caríssims, inútils per a la forma antiga de la festa. Els carrers i les places s’omplen de milers de veïns i de visitants, una massa vociferant i anònima, una nova barbàrie que s’escampa: s’escampa en falses tradicions d’extensa insensibilitat, en places i carrers plens d’immundícia després de l’alcohol obligat i massiu.” Joan Francesc Mira, publicat a El País – Quadern [CV] | 24/09/2009.

No li sobra raó a Joan Francesc, com en moltes altres vegades. I que conste que sóc dels primers en no perdre’m ni una vaca, però també, quan estàs avorrit sota el fort sol d’agost mirant una vaca avorrida que volta sola per la plaça, et planteges la qüestió, la evolució que el bou de carrer ha patit en els últims anys. Engolits per una espiral viciosa hem passat de la austeritat que explica Mira al començament a la massa, la quantitat, el nosaltres més i la portàtil de ferros prostituïts. I com ha passat amb els bous, amb tot.

Me’n recordaré de la teua pinta estrambòtica, els teus aires de polèmic que després ens vas confirmar, la teua perilla color blanc elèctric i el teu maillot de Cofidis entre el paisatge groc de Castella baixant fins a Àvila. Vas compartir pilot amb Chaba i Pantani, ara esteu junts, massa prompte. Potser ara que veiem que heu compartit un negre destí la comparació ens és més fàcil. No posaria la mà al foc per la vostra netedat esportiva, però almenys en aquell descens del port de Serranillos em vas fer agarrar-li una afició grossa per este esport. No sé si desitjar-te pau Franck VDB, a tu no t’anava molt això.

Un clip de Franck Vandenbroucke a la Vuelta del 99, fent una escabetxina al port de Navalmoral. El comentarista també és històric.

Jean Sarkozy, un crack. De Abd Raddo.

Potser fa dies que no ho he dit i ja va sent hora, la classe política d’este país està boja. No sé per on començar.

Començaré pel boss. D’un dels seus anteriors matrimonis el president Sarkozy té un fill de vint-i-dos anys. Quan este xic era més jove li van robar el vespino i el seu papa, llavors ministre d’Interior, li va trobar el lladre amb tècniques pròpies de CSI, és a dir, tècniques per a trobar un gran criminal i no un pobre lladre de motos. Ara el xic ja deu tindre cotxe, encara no té acabada la carrera, però és igual, son pare ja el vol col·locar com a director d’un organisme lligat amb el ministeri de defensa. Vint-i-dos anys, bon sou, casat amb una xica qualsevol com és la filla de Monsieur Darty, amo de la major cadena d’electrodomèstics de França, i si el veieu en una fotografia fa una pinta que fa eriçar els pèls. Després són persones com en petit Jean que han de resoldre els problemes de la societat, decidir coses importants com si fem nuclears o no per exemple.

El recent ministre de cultura Frederic Mitterrand, fill d’una altra nissaga de poder, els Mitterrand (nebot del president socialista) ha eixit últimament en defensa de Polanski i la seua detenció per violació d’una menor. Alguns socialistes i la filla de le Pen del Front Nacional li han retret al senyor ministre un passatge d’una autobiografia seua on deia que li agradava sentir xics joves a prop seu en països on s’hi va a fer turisme sexual i ja tenim un altre escàndol, l’alcalde socialista de Paris  (homosexual declarat) ha eixit completament escandalitzat per les declaracions del seu company de partit i vés sumant.

Per si no fos poc estos dies es jutja l’ex primer ministre De Villepin per un afer que fa molta pudor, un assumpte de lluita de poder a les més altes esferes, entre ell i un tal Sarkozy. Villepin va eixir ben escaldat i no sé si tornarà a alçar cap. Una víctima més del killer.

Molta prodridura. Mals temps per a creure en la polìtica, la collita de bananes serà bona enguany.

Felicitats Obama!

Cada dia al anar al lavabo un cartell em recorda que m’he de rentar les mans amb sabó diverses vegades al dia i refregar bé entre els dits. El mateix cartell, i ara ve el problema, em diu que he de gastar mocadors de paper, que s’han de llançar a una paperera que tanca hermètica i no a qualsevol lloc i que en cap cas puc mocar-me el nas amb mocador de roba de tota la vida. De moment no he fet cas del consell i ningú m’ha agredit en un lloc públic per mocar-me amb mocador de roba. Només espero que el ja molt feble sector del mocador de roba aguantarà esta crisi de la grip A.

Gent que gasteu mocadors de paper, este post és per a que us manifesteu públicament. I ja que va de mocadors, bona diada.