La joia dels 25 anys de TV3 ens ha inundat el menjador i fins i tot servidor ha mostrat interès per saber què és això de la Casa azul. La culpa la té Vull saber-ho tot de tu que formaria part del cassette que gravaria per posar-lo al cotxe i fer la volta als Ports i el Maestrat, de bou en bou. Sense ànims de res més que informar i sense voler caure en obvietats per a alguns visitants com ara que Sexu makina de Negu Gorriak o Camals mullats de la Gossa Sorda són alegres i estivals, faré uns cinc cèntims del que recomanaria per a eixe suposat cassette i que poden suposar certes descobertes per als lectors.

Del que en diuen nouvelle scene française, una etiqueta poc definitòria i amb més flexibilitat que una gimnasta soviètica, diria quatre trocets moguts.

Putain de toi, original de Georges Brassens, va ser repressa l’any passat per Olivia Ruiz en un disc homenatge al de Sète.

Pas de bras de Bertrand Betsch. Una cançó que ve d’una expressió francesa, que vindria a dir que si el braç no t’allarga per arribar al armari del xocolate, doncs no hi ha xocolate.

Tout le monde se presse de Sanseverino. Esta cançó està en un disc per a xiquets que es diu Le soldat rose, ben apte per a adults. Ideal per aprendre francès amb cançons, que a Gainsbourg no se l’entenia res.

Les cigales de la Rue kétanou. Si a Orléans no coneixen Bon dia dels Pets nosaltres no coneixem a la Rue Kétanou.

A Jamaica, abans del reggae tenien el calypso i el mento. Stanley Beckford té un disc de mento que és mel de romer i Big bamboo la joia de la corona.

Ziggy Marley i Gipsy Kings, One love. Un dels fills de Bob Marley amb els gitanos d’Arles (els que toquen Hotel California a The big Lebowski) tocant un hit musical de tots els temps. Reggae&rumba.

Txanpon baten truke d’Alaitz eta Maider. El trikipop sempre és idoni per a moure’s.

Només de fer descobrir alguna cosa nova a un lector ja estaré content i el post haurà valgut la pena. Els de Melopea ja poden imaginar-se que caurà al CD d’enguany.

Uns cassettes ben estivals d’Agustina.

Un bany a l’Atlàntic, que podria donar per a un altre comentari, fa entrar fam, de peix i de closca, sobretot de closca. Perquè quan veus els vellets vora el mar tan motivats, amb els seus poals, aprofitant la marea baixa per buscar mol·luscos entre la sorra, t’entra fam de marisc. A Carteret, a la Baixa Normandia, mentre la marea tornava a pujar, vam trobar un restaurant que ens proposava marisc sense haver de caure de cul al veure la factura. Vaig demanar un plat de varietats oceàniques que va anar acompanyat d’una sèrie d’instruments desconeguts. La meua experiència amb el marisc és feble, a la Ràpita vaig anar a algun casament però encara estava a la taula del pack macarrons+bistec+descontrol. Després no he passat més enllà de les gambes i m’he permés sempre pelar-les a mà, no he compartit taula amb el primer ministre norueg  per haver  de mostrar tot el savoir faire. Així que a Carteret vaig aprendre tot sol com s’emprava tot allò, menys un estri que quan jo ja estava pels postres li’l vaig veure utilitzar a un home perforant un cranc. Crec que no vaig esquitxar la taula del costat ni vaig sentir-los cap plany pel ridícul que feia el paysan de la taula veïna. I què en penso realment de les ostres i altres bitxos marins? Les ostres em van agradar, però així com en un pernil sé identificar què val X i què val 3X, en les ostres perdo la referència i no sé si realment val tant la pena. Ara, ben bé que va entrar tot.

Fotografia d’unes ostres en un mercat, no és meua que encara he de descarregar-les. De Laurence Thurion.

Impacte: una imatge de Morella en plena publicitat de TV3. Després ixen més paisatges valencians, amb veu castellana, que a TV3 només la trobem a les propagandes xungues de detergents o polarysworlds. Al final es tractava d’un spot oficial de la Comunidad Valenciana, de turisme, que afortunadament no he trobat a youtube. Per a morir-se. Ni quan Bancaixa anuncia plans de pensions per a algú de l’Hospitalet, ni quan Consum ven bresquilla en almíbar al barri de les Corts i ni quan Paco Roig i Nuñez parlaven al palco del Camp Nou o Mestalla ho feien en castellà, sinó cadascú en el seu bonic accent llemosí. I poso estos tres exemples perquè no són casos de fusterianisme extrem sinó de negoci, just el contrari que  fa amb eixa publicitat la Generalitat, que és com si fes una antipropaganda: catalans, no vingueu, i si veniu, en castellà. Catalans, no feu cas al anunci, hi ha molt més que el que ix a les imatges per a descobrir i encara queda una reserva d’un 39,2% valencianoparlant.

Fotografia de Sant Mateu des de l’ermita dels Angels, un lloc a visitar.

Arribo al post 400 sense saber massa de què parlar. M‘havia mig eixit un post sobre els encierros però em semblava el mateix que vaig dir l’any passat, que si Cuatro o la 1. També tenia al cap dir alguna cosa sobre les maleses dels quintos, però no hi ha res més a dir que estos, després d’una nit canyera i llarga, reunixen els canyissos del poble en algun lloc com ara l’estàtua de la dona treballadora vilafranquina.  Fins i tot se m’acudia dir alguna coseta sobre el que llegia avui al blog Soroll, un comentari de l’escena musical indie i moderna en català, però tement embolicar-la ho deixo córrer. Del Tour de França també volia parlar de la obsessió que tenen els espanyols per Valverde i Sastre i l’oblit d’altres com Samuel Sánchez, però són coses sabudes, quasi per definició.

Fotografia de Spud Murphy.

La setmana passada va ser noticia que en motiu del 75è aniversari de la plaça de bous de Vilafranca es faria un monument a la porta d’esta per al El Niño de la Estrella, torero quasi local (el nucli de l’Estrella, de Mosquerola, està molt lligat a Vilafranca) que està a l’origen de la plaça. Està al seu origen perquè quan en els anys de noveller del Niño de la Estrella va actuar a Vilafranca en una plaça de bous feta amb fusta, fou tal la passió provocada al poble per aquell pastisser torero, que els prohoms del poble decidiren construir una plaça de bous que el mateix Niño de la Estrella inaugurà el 1933. Simplement per això, com totes les places de bous que lloen al seu heroi, ell es mereix un monument a Vilafranca. Però encara podríem explicar més d’ell i la seua història apassionant. Com a noveller va tenir cert èxit i fins i tot tenia una marca d’anís dedicada. El 1937, en plena guerra civil i situat en zona republicana, pren l’alternativa a la plaça Monumental de Barcelona, quan Barcelona era un nucli taurí de prestigi, entre les millors places del món. Durant la guerra va ser comissari de guerra. Un cop consumada la desfeta es queda a Barcelona, on torna a fer de noveller per no poder ser matador al no acceptar-li el règim de Franco l’alternativa republicana. Denunciat per roig i deixat anar lliure més tard, finalment se’n va al sud de França on continua torejant sempre com a noveller, sense recuperar el nivell d’abans. Va morir a Orange en un accident de mobylette el 1963 i està enterrat a Arles, una ciutat ben taurina de la Provença. La seua història és la dels mestres republicans que després s’havien de depurar, és la moneda que ja no servia, són els matrimonis invalidats, és la copa que reclamava el Llevant, és senzillament la història d’una gent a la que se’ls va impedir ser allò que volien ser. Mai sabrem que hagués pogut ser del Niño de la Estrella, ni sé el que pensava ell en el fons, tant és. Servisque també esta estàtua d’homenatge a tota esta gent amb uns somnis incomplets.

A falta d’un Cossio o un altre llibre a mà, m’he basat en un interessant article sobre els toreros republicans que va ser publicat a Libération.

Una de les coses més impactants d’una estació de tren de Paris, i que més les diferencia amb les de la campagne, és la presència militar. Per seguretat diuen, per evitar-nos que un boig face bogeries. Però que voleu que us diga, quan les metralletes i armes més espectaculars que mai he vist han estat en una estació de tren d’un país suposadament en pau és que hay algo aqui que va mal que deien els Kortatu. Sempre he passat  davant d’ells mirant-los de reüll i accelerant el pas, em fa temor tindre una metralleta a la vora. Després del que ha passat este cap de setmana a Carcassona encara més.

Imatge de les escales que van de la Gare du Nord a la Garde l’Est. Molt més agradable imaginar-se Amélie corrent per eixes escales que un soldat. Per a gustos colors. De Hylaride.

De l’estada a les festes de Ciutadella en vaig fer una crònica sent conscient que se m’escapaven molts detalls. No obstant n’hi havia un que mereix una entrada i que enllaça amb un fet que vaig comentar ací fa uns dies: la identitat vilafranquina. Em trobava en ple jaleo a la plaça d’Es Born de Ciutadella, amb cavalls a dreta i esquerra, quan em noto un colp a l’esquena sobre la meua samarreta del Dia de les penyes de Vilafranca. Em giro i no reconec ningú. Segon colp, i la broma ja comença a ser pesada, que vinc de la platja. Em torno a girar i aleshores dos xiques em pregunten si sóc de Vilafranca. Mmmmm, sí però no de la mateixa crec. Eren de la Vilafranca de Mallorca (dita de Bonany) i vaig fer-los saber que al País Valencià  també n’hi ha una. Ens acomiadem amb un visca Vilafranca festiu i tan contents/es. La festa prossegueix i en una altra plaça un xic em ve i em pregunta si era de Vilafranca (del Penedés), tot estranyat per no conèixer la samarreta. Sí, però no la mateixa. Ell en canvi sí que sabia de la nostra existència. Novament ens dediquem uns visques. Només hagués faltat trobar un o una de Vilafranca de Conflent i hauríem fet un encontre entre les vilafranques dels Països Catalans, en el sentit més pur per a mi de PPCC, els punts de convergència entre illencs, valencians i catalans. Sense deixar encara el tema del poble i la seua identitat, acabo de vore el cartell del XXX Aplec dels Ports a Villores i hi ha un error d’eixos garrafals: en un mapa de la comarca Vilafranca no ix, quan a Vilafranca se n’han fet tres i entre els greuges que es solen recollir al Aplec sempre hi ha el de fer de Vilafranca un poble dels Ports i no del Alt Maestrat.

Canviant de tema, via Marina de “Que divertit lo que escric quan estic avorrit” m’arriba un premi Pedraforca de blogs. Gràcies, són coses que donen ganes per passar més estones escrivint. Les normes del premi són les següents:

Arribem a Ciutadella de Menorca i el que més movia la gent el dissabte de nit era anar a veure es be: una muntonada de gent veient un marrà exposat en un cotxera de Ciutadella. No vaig entendre res, però palpava la emoció de la gent. L’endemà, abans d’una dosi de platja, llegint el programa de les festes de Sant Joan de Ciutadella no entenia massa cosa, molts actes vestits amb noms incomprensibles per forans. De vesprada, vam veure com un jove del poble passejava a muscles, descalç i amb una pell de corder es be, seguit d’una massa no despreciable de gent, que l’acompanyava pels carrers del centre, on pujava a casa de certes persones. Ens vam allunyar i vam anar al molí de vent a fer un gotet i ens vam trobar el terra ple de closca d’avellana. Feia una estona s’hi havia lliurat una gran batalla d’avellanes, degeneració d’una tradició que consistia a tirar dolços a les xiques i ara permet tirar closca d’avellana per l’escot i pel cul de les xiques. Un cop tot calmat, des del centre de la ciutat venia una cridòria que acompanyava en Borja, el portador del be que feia hores i hores que el portava a muscles. Vam seguir-lo a la velocitat vertiginosa a la que anava, protegit per policies locals que deixen beure pomada al carrer però no destorbar el pas del be. Veient tot el poble animant aquell xic durant tota aquella avinguda de paviment hostil per a un peu descalç amb un marrà a sobre i amb la cara de Borja un cop arribat al destí final, vaig comprendre que allà hi havia moltes coses que se m’escapaven i que només els ciutadellencs poden sentir. Però jo no ho vaig viure com una simple tradició peculiar, em va arribar ben endins eixe passeig acompanyat la comitiva, és molt gran poder trobar encara avui coses tant fastuoses sense un sentit aparent. Després, durant la resta de festes de Sant Joan, he tornat a sentir eixa sensació de que si jo fora d’allà tindria la pell de gallina.

Les muntanyes dels Alps se l’han engolit. Prop de sa casa, de la vella Massilia, la ciutat de l’OM, el pastís i l’accent marsellès que deixava anar en l’intimitat. Li ha passat a ell precisament, que d’aventures no n’havia tingut poques, perquè recòrrer bona part de l’Àfrica francòfona amb aquella furgoneta deuria ser tota una aventura. Parlava de l’Àfrica amb passió i en ressentiment a la vegada. Un “poc” a l’esquerra, com tots. Pacient, sempre envoltat de gent de a veure qui la feia més grossa. Com si fos un poble, pocs els cridaven pel seu nom, sinó Pollack, per eixes estranyes raons que es tenen a l’hora de batejar. Ens vam vore per última volta en aquella nit a Nancy on els camins divergien, però tots sabíem que allò era un simple à bientôt. Doncs ho continuarà sent, malgrat que a les muntanyes no els hi agrade.

Serralada de l’Atlas al Marroc. De tonycity.

Això era un poble ple d’indefinicions. La localització  prop d’una frontera de vell regne i de llengua ja no l’ajuda per definir-se, com tampoc l’esdevenir del regne en qüestió, perdut en noms més o menys ambiciosos. No caldria parlar ja de la indefinició de la bandera del regne vingut a menys, que d’acord, és un drap, però amb cert valor. Immersos en la dinàmica de la indefinició, el poble no tenia una comarca clara. La comarca històrica, la capital de la qual es va independitzar, de vegades l’agafa i de vegades no. Se li assigna una altra comarca i així ho reconeixen molts. A més el poble és el nucli d’una comarca alternativa que agafa trossos d’una, de l’altra i de regne enllà. Per embolicar-ho més, el nom i el cognom. Al nom, quan parlem entre nosaltres, se’ns escapa una ll pròpia de la llengua del regne veí. Quan apareix a la columna de la dreta d’un blog és amb una sola l. El cognom més conegut ja ve de lluny, amb el nom d’un home que li van fer una peli a Peníscola. Tal home poc té a veure amb el poble però. Després, molt pocs (potser només Tomàs Molina) li donen un altre cognom, que no és ni menys ni més que la comarca assignada. Impossible identificar-se pel món d’esta manera. Un tret diferencial, orgull de la gent del poble, podria ser una dansa anomenada ball pla. Nova desgràcia: Google ens ensenya com un poble de mateix nom situat uns quants quilòmetres al nord ballen també un ball pla.