El túnel del Coll d’Ares, segons ja ha eixit a la premsa, serà de 3 Km amb un pendent del 3% i amb tres carrils, triple 3. No s’allunya massa del que vaig dir al desembre, però no em quadra. No em quadra si mirem els túnels de carretera que hi ha d’eixe ordre a l’estat espanyol. Ací hi ha la llista d
els túnels més llargs de l’estat, a gener de 2008. He agarrat els que estan més o menys en el mateix ordre de magnitud, per a que vegeu on estan i on porten. Per sobre de 3000 m hi ha el túnel d’Isuskitza (3377 m) que està a l’autovia que comunica Vitòria-Gasteiz amb Donostia. Després el de Guadarrama (3345 m), que va de Madrid a Segòvia. El de Bielsa (3070 m) passa per sota dels Pirineus d’Aragó a França en una zona on no hi ha cap altre pas. El de Sòller (3023 m) a banda de ser un dels casos de corrupció més grans de les illes és un túnel que comunica Palma amb Sòller per evitar la tortuositat de la serra de Tramuntana. El de Rañadoiro (3000 m), que està en construcció, està contemplat dins l’autovia que anirà d’Astúries fins Ponferrada. El túnel de Belate (2968 m) posa en contacte Pamplona amb la vall del Baztan i el País Basc francès tot evitant grans impactes visuals dels eixos viaris. El túnel de la Cumbre (2700 m), a l’illa de la Palma a les Canàries, travessa una serralada important per comunicar els dos extrems de l’illa. El de Louro (2650 m) serà per a una autovia entre Vigo i O Porriño. De la mateixa web, i si ho he entés bé, diu que en tot el País Valencià només hi ha 6 km de túnels en carretera nacional, suposant per tant que no inclou autopistes. He mirat també els túnels de carretera llargs que hi ha a França, i els que he vist del mateix ordre de magnitud del que es preveu a Ares són per salvar ports insalvables (a no ser que sigues Indurain) o per comunicar ciutats com Lió amb d’altres ciutats. Què vull dir amb tot açò? Doncs que el coll d’Ares Indurain se’l faria en dos bufits i que per molt mal que ens sàpiga, Vilafranca no té ni l’atractiu turístic de Sòller, ni els habitants de Vigo ni les festes de Pamplona. Una inversió aixina només per intentar guanyar l’últim reducte que resistix al invasor?
Imatge del voltant al túnel de Bielsa, de Cris García.
Arxivat a Vilafranca | Etiquetat coll d'Ares, enginyeria geològica, tunels, Vilafranca | 1 comentari »
Amb congelador ben abastit de la carnisseria del poble - que a Barcelona a saber d’on ve la carn - més una bona reserva en llaunes de sardines i derivats i un pakistanès a baix de casa que no sabem d’on es proveix i que té igual de músties les tomates amb o sense Mercabarna, podem passar la crisis. Més que passar-la, estem com si no existís. Als menjadors universitaris encara els queden eixes maçanes atemporals que sempre es troben llocs aixina, que no vull saber d’on ixen, visc més tranquil en la ignorància. El transport el faig amb bicing, que dóna igual de problemes amb o sense crisis. Malgrat tot, amb esta història li comencem a veure les orelles al llop.
Hola, sóc una figureta d’un banderillero de plàstic. Vaig nàixer a Xina sense saber què era, ni quin era el meu ofici ni la meua funció al món, això del banderillero m’ho han explicat després. Un cop assecada la pintura d’uns pals que aguanto amb les mans vaig pujar en un vaixell que traslladava milers de camarades plàstics fins Europa, tots dins un container. Un bon amic, un porc de plàstic, el van enviar a Anglaterra, a mi a Barcelona. En un gran magatzem ple de camarades de carn i també de plàstic m’assignaren un destí: una tenda xinesa com jo, al barri de Sants, Barcelona. Des d’ací us parlo, a la mateixa estanteria tinc com companys i companyes més figuretes de plàstic: bous, toreros, futbolistes i ossets de color marró. Jo estava en segona fila, fins que un banderillero de davant meu se l’ha endut una dona esta mateixa setmana. Tenim poca demanda nosaltres. Dalt nostre en canvi hi ha unes camarades, de plàstic endurit també, que representen una dona amb poca roba i molta mamella. No hi ha setmana que no n’hi hage una que se’n va per sempre. Amb la resta de material del magatzem tinc poc contacte, tot i que tots comuniquem en mandarí. La vida dins este local fosc en un carrer fosc és trista. Ens entra la llum a partir de les nou del matí i és aleshores que l’ama encén la música estrident, que ho és fins i tot per a mi, pobre banderillero de plàstic. Allà a la vora de les deu entren unes dones cridaneres, ho regiren tot i agafen poc. L’ama els diu adéu amagada darrere una tauleta i envoltada de més camarades plàstics. A les dotze ve l’home de l’ama, es fuma un cigarret a la porta i normalment ens porten més camarades. A la vesprada l’ama està amb un xiquet, quan este ix d’escola. Quan ja és fosc l’ama tanca i ens deixa sols tota la nit, és el millor moment de la meua existència. Estem en silenci. Obro la porta als somnis. M’imagino en una estanteria assolejada d’una casa com la que té dibuixada la guardiola que està just davant meu. Viuria amb més camarades. Jo aguantaria un llibre. Mai hi hauria companys que se’n van, sempre n’arribarien de nous. Crec que pels que som de plàstic això és l’èxit màxim en l’existència.
Ha començat l’Eurocopa de Suïssa i Àustria, és a dir, una competició futbolística amb resum de gols a ritme latino, ni que sigue d’un partit entre txecs i suecs. Són dies per a veure el futbol sense cap pressió, ben instal·lat al sofà, amb l’espectacle de la crème europea davant nostre, sense patir perquè no m’hi jugo res, ni tan sols pot haver una actuació tan bona d’un jugador del meu equip que després vingue un club més ric i se l’endugue. Ni això. El veí de davant del pis, un poc malalt, celebrarà els gols del seu equip amb sorollam i ens ensenyarà una bandera inconstitucional del seu país. Riurem. Com és impossible ser neutral, somriuré amb les alegries de l’equip del país de la C, amb un pollastre constitucional inclòs.
Ahir em va arribar la targeta de Bicing - el servei de bicicletes de lloguer de Barcelona - i avui mateix ja l’he provat. Pel matí he eixit de casa i he retrocedit un poc per anar fins a la plaça on hi ha la parada. M’ha tocat una bicicleta amb el canvi colpejat i que no anava, per tant he hagut de fer tot el trajecte amb una sola marxa, sort que no era el Tourmalet. Tiro cap amunt entre carrers i voreres. Primera conclusió del Bicing, si no tens massa temor, és millor anar pel carrer esquivant cotxes que no espantant agüeles. He arribat a la parada de destí final i obria la porta del despatx uns vint minuts després, no he guanyat massa en temps però sí en fer el viatge més agradable. Ah, i em cal perfeccionar encara el recorregut a fer, avui he pres algun carrer que no devia. De baixada una xica rossa ha pres la penúltima bici de la parada i el servei no em deixava prendre l’última, ben estrany. En aquell punt hagués pogut seguir a peu fins a casa però les ganes de bicicleta m’han empés a anar fins l’altra parada, més lluny de casa. Allà la bici tenia el manillar tort, però tot i així he gaudit d’una baixada tranquil·la sobre l’asfalt mullat, sempre tenint presents els consells de Perico Delgqdo sobre els passos zebra mullats. En només un dia no es pot donar una qualificació definitiva, però diguem que el sistema necessita millorar, tant per disponibilitat de bicis i parades, com per estat de les bicicletes i falten carrils bicis, inexistents en moltes parts de Barcelona.
Degustava tranquil.lament Islàndia, l’illa secreta de Xavier Moret al regional. Quan l’acabe ja en parlaré, del llibre i d’eixa estranya batera que em pren per les illes, i com més rares millor. A Port Aventura han pujat uns xics i m’han alterat la lectura. Conversa histèrica pre-selectivitat. Per a què serveix saber si una frase és subordinada? Per a què saber-se els elements de la taula periòdica? Crec que tots, almenys els de ciències, pensàrem en un moment que de poc serviria aquella història del anàlisi de frases. No sé quin profit li’n vam treure, després d’allò crec que mai he estat conscient de si estava fent una juxtaposada o no. L’he feta i prou. Ara, mirant amb retrospectiva, trobo en falta haver fet més literatura al Batxillerat i no tan de mal de cap amb esquemes inacabables. Només s’havien de llegir quatre obres que algú decidia, amb bon criteri, però és tan poca cosa arribar a la universitat havent llegit que com a grans obres La casa de Bernarda Alba i La meva Cristina i altres contes… Si hi ha una cosa que m’impressiona encara dels colegues enginyers geòlegs francesos és el curriculum literari que porten a les esquenes.
Uns xiquets eixien de karate o judo, una activitat extraescolar més. Com després de donar voltes i més voltes sobre el tatami encara no estaven rebentats, ja al carrer es dedicaven a perseguir-se vorera amunt, vorera avall. Mentrestant els pares, a la porta del Club de Judo, parlen de temes intranscendents i el professor encara amb el kimono i el cinturó negre els acomiada fins a la setmana que ve. Un dels pares se n’alegra per dins de la que s’ha salvat, el monitor - un especímen que cobra molt i que considera el judo l’eix de rotació terrícola - no els ha fotut enlaire el dissabte de matí amb una competició comarcal en un pavelló de l’àrea metropolitana. Així, divendres de vesprada podrà agafar el monovolum amb la família i tornar al seu poble, a
tastar alguna cirera del hort, que amb tanta aigua deuen estar aigualides i badades. En una de les arrencades dels xiquets un vianant els esquiva creient-se un crack del retall lliure, però només el pare feliç comprén el gest rar del vianant.
Ara que s’ha acabat això que en diríem enginyeria geològica, en podríem fer un recull de les cançons que han marcat esta carrera, dura a ratos, agraïda en el fons.
