Dura realitat

Una vaca del Gallo que va córrer pel carrer el dia 10. Agarrada de Toni Andrés “Peníscola”.

Venia amb un trot pausat a una estació d’enllaç de Paris quan em pregunten:

- Què hi ha pitjor que Sarkozy?

- Ufff, moltes coses – responc en veu cansada i adormiscada. 

- Les vacances. Durant l’any diem que no tenim temps perquè treballem i després durant les vacances ens aïllem de la realitat i no en volem saber res. Per exemple sap vostè que el dia 10 la reserva federal americana……

I jo que venia amb un trot pausat per una estació d’enllaç de Paris què li havia de dir a un xic que intentava captar militants per a un moviment polític minoritari? Què estava cansat perquè feia apenes dotze hores s’entrava un bou i al arribar al Cordonet no volia entrar al corral? Que el dia 10 d’agost jo estava en festes, que la vetlla havia estat el dia dels disfrassos, les vaques del Gallo bé i avant, el sopar a la penya va estar de luxe i de nit, a la plaça de bous, se va quedar una hora molt bona i l’exhibició d’emboladors va agradar a la gent?

Volia una tornada a la “normalitat” però el militant anònim me l’ha accelerat.

Read Full Post »

Sant Joan de Ciutadella o l’èxit de les festes tradicionals

Per segona vegada en dos anys vaig estar a les festes de Sant Joan de Ciutadella a Menorca. Juntament a uns quants amics ens hem enamorat d’esta festa medieval, religiosa i cavalleresca. Ens coneixem la música de memòria, ens estudiem la història i els personatges que hi intervenen i intentem viure els actes com un ciutadellenc més, tot i que sabem que això mai serà possible perquè és senzillament impossible. El curiós és que és una festa que tot i estar molt massificada, guarda un percentatge prou elevat de participants de Ciutadella, entremig dels cavalls pocs guiris hi ha, a diferència dels guiris que ens podem trobar corrent pel carrer Estafeta. No obstant, de tant en tant, quan pel que sigue un foraster es posa on no es pot, o fa alguna bestiesa, la reacció d’alguns ciutadellencs és un contundent crit de no en volem cap que no sigui d’aquí. No és res de nou, també passa a Patum o a Sanfermin. Amb açò no vull fer passar els ciutadellencs per uns salvatges xenòfobs, se’ls ha de comprendre, analitzem-ho. Per un destí diví, el mateix que  també tenen a Berga, Segorbe o Pamplona, Ciutadella té una festa exquisida i els seus habitants n’estan ben cofois. I la festa era només per a ells fins que un dia va aparèixer el turisme, la declaració de festa d’interès turístic nacional i tot això. Llavors arriba una figura, el turista, que si bé deixa uns dinerets a la ciutat, suposa un destorb per el desenvolupament normal dels jaleos, la festa es massifica i es genera un risc lligat al inconscients que no saben de què va la cosa. Els forasters, per tant, passem a ser del bàndol enemic. Està clar que no tots fem l’idiota, però tanmateix només pel fet d’estar allà ocupem un metre quadrat de carrer que si no hi forem el guanyarien en espai els ciutadellencs. La qüestió no és senzilla, els de fora hem de renunciar a anar-hi? S’ha de limitar la publicitat? Com evitar els ignorants de la festa que la posen en perill? De moment sembla que els packs turístics menorquins eviten fer massa publicitat de Sant Joan, per així tindre els guiris consumint als seus bars en comptes de beure pomada pels carrers de Ciutadella. Per un altre costat la publicitat d’Estrella és una clara apologia de la festa de Sant Joan de Ciutadella i de fet a alguns menorquins no els feia massa gràcia eixa publicitat de la seua festa, senzillament perquè no fa falta ningú més. Lamento, arribar al final d’este post un tant llarg i no tindre una opinió clara, potser perquè jo, foraster, vull poder seguir gaudint d’esta festa tal com és i això passa necessàriament per evitar la massificació. Possiblement si Hemingway vegere avui San Fermin pensaria alguna cosa pareguda al que vinc de dir i sabent que una vegada més estaria d’acord amb Ernest me’n vaig a dormir més tranquil.

Read Full Post »

Joana d’Arc

La Joana d’Arc de 2010, de phantase.

Este cap de setmana Orléans celebra la seua festa, la commemoració de l’entrada de Joana d’Arc a la ciutat i per tant l’inici del recul dels anglesos. Es fan desfilades, mercats medievals, exhibicions de vols d’aus rapaces i s’escolleix una xica que fa de Joana i es passeja a cavall per la ciutat, tot acompanyat de patriotisme francès, bien sûr!

Els mercats medievals m’avorrixen i els defujo, mescla heterogènia de hippies picapedrers i apassionats de l’esoterisme. Després les festes que consistixen en moltes desfilades  amb un ordre molt establert també m’avorrixen, per mi la festa és interacció entre els actors principals i la gent, tot el contrari de veure passant gent pel mig del carrer i tu mirant dret a la vorera. A mi m’agraden les processons tumultuoses, caòtiques, sorolloses i plenes de xafons: Patum, jaleos de Ciutadella, riau-riau.

Un punt curiós (i lamentable) de la festa és la tria de la xica que fa de Joana d’Arc. A Joana a França se la coneix com la pucelle (la verge) i per tant la xica que la representa ho ha de ser. Estos anys enrere es veu que les joanes sempre eren xiques del institut catòlic d’Orléans vinculades a un grup de scouts on no deuen fer pas acampades sexuals com cantaven Tom Bombadil. Enguany en canvi la xica ve d’un institut públic, demostrant que es pot ser verge als 17 anys en un centre educatiu públic. La pega? Que és filla d’una regidora del UMP (partit de Sarkozy).

Si la tria de falleres, reines i demés ja em sembla un punt a suprimir a les festes del nostre país, encara sort que no incorporem un test de virginitat. Us imagineu? Sort té la Violant d’Hongria de Magdalena de representar la segona esposa del rei Jaume.

Amb la descripció que us he fet no cal que us digue que no he tret el nas per la desfilada, i això que és la festa major de la meua ciutat i a quatre passos de casa. Però xa, hi ha coses que no puc en elles.

Read Full Post »

Visca!

Ja quasi s’ha acabat Sant Antoni, o almenys per a mi. Ara ja hem conegut l’altra cara d’esta meravellosa festa que sempre la veies de fora sense preguntar-te qui havia fregit l’abadejo i escurat les paelles on es fregia. Hi ha alguns companys de la majoralia que han avorrit els pastissos de confitura de carabassa, que evitaran l’abadejo uns dies i que aparcaran la jota at eternum. Jo, serà per estar encara amb la sobredosi de la festa, quan tanco els ulls veig dotzenes de pastissos a ritme de jota.

Read Full Post »

i tu què fas pel poble?

Si la font d’informació no falla – que no ho crec – per a l’any que ve ja hi ha comissió de festes a Vilafranca. Per a qui no conegue el poble li serà difícil copsar el dramatisme de no tindre comissió, quan això ocorre l’ajuntament les organitza a la seua manera, complint amb el mínim però sense floritures i en una cansada per a la corporació i col·laboradors. De tant en tant ja van bé unes festes aixina per situar-nos i saber d’on venim, que no fa un segle d’aquelles festes on una vesprada es passava amb unes jotes i una vaqueta confitera. Però dos anys seguits en esta situació podien ser molt negatius, ja s’entrava en la dinàmica de perseguir a les colles amb el i tu què fas pel poble? Als pobles ni tot és fàcil ni ens avorrim.

Read Full Post »

post

Tot té un final, les festes també. Fins i tot en temps de crisi la festa s’agraeix i cap retallada pressupostària podrà aigualir-ho. Benvinguts a la setmana de recuperació.

Read Full Post »

Fins a la gola del llop

Prohibit el pas, bou al carrer.

Postal ben estiuenca a l’arribar a casa, un  autocar italià encallat en una cantonada de carrers estrets del centre d’Orléans. Cua de cotxes esperant la maniobra d’alliberació, que a sobre de la calor i la mala gaita que dóna treballar en agost, han d’aguantar els turistes. Gent des de la vorera mirant, algun dirigint. Suor, suor al coll, suor al front, suor a les mans del xòfer italià que deuria estar maleint (cazzo!) el GPS – posarem que tenia veu femenina i es deia Ana Rita – que l’havia aconsellat anar per allà. De vegades els GPS ens arreglaran la vida, però d’altres ens duen fins la gola del llop. La imatge del autocar italià era festiva, potser perquè esta setmana tot té caire festiu, però segur que avui, demà i passat demà en un poble de Castelló, un autocar de turistes, un camió repartidor de coca-coles o un 4×4 de Barcelona, s’han trobat en un carreró sense eixida, o tallat, o de mala girada, perquè l’Ana Rita de torn no diu que són festes i fan bous. Me n’alegro d’estos fracassos relatius de la tecnologia.

I res, que a partir de divendres el cadafal està en festes, i això s’actualitzarà poc.

Read Full Post »

Una força tonta interior

Serà pel sol que aplana Orléans,  perquè ja se sap que la primavera la sang altera, serà per l’energia portada des del sud el cap de setmana, serà perquè d’alguna manera he de dissimular que és Magdalena i falles, porto una alegria damunt que ni càrregues policials ni vagues generals em treuran. Coses de l’exili.

Magdalena tot l’any a la foto, potser és passar-se. De xieta.

Read Full Post »

Bou tour

Dissabte vaig anar a dos dels escenaris taurins amb més regust d’eixe concepte ampli que tenim de comarca. De vesprada vaig anar a un concurs de retalls a la plaça de bous de Benassal (Alt Maestrat), que la munten en fustes cada any i que sempre donarà per a que els vilafranquins ens en burlem un poc d’ells, però que té un regust arcaic, de quadre de Zuloaga, que ara que estes places comencen a ser història fa gust retrobar. Per la nit l’objectiu era un Victorino Martin a Cantavieja (Alto Maestrazgo), i del bou millor no en parlem, però la bellesa de la plaça porticada de Cantavieja de nit al voltant de la fera és gran. Després, anant darrere del bou pels carrers estrets del poble m’ho vaig passar bé, i no sé si preferiria trobar-m’hi per eixos carrers al Victorino o al general Cabrera enrabietat amb el seu garrot.

A la dreta una foto de Paulina58 d’una vaca a Cantavella. A l’esquerra una imatge de la plaça de bous de Benassal este mateix dissabte.

Read Full Post »

Decreixement?

La setmana de festes va donar per a molt, tantes hores insulses de vaques de plantó i barrot serveixen per a repassar i criticar la mar d’agust. Hi ha una sèrie de tòpics en festes de Vilafranca que són cíclics i que evitaré per a que no en vinguen a acusar-me de voler inundar les canyeries d’algun carrer del poble, jo ja m’entenc. Enguany va eixir prou l’al·legoria al passat, d’aquelles festes on amb un parell de vaques es passava una setmana. Jo això no ho vaig viure ja, però sí recordo festes amb dos bous i la nit que entraven el bou gros el neguit i l’emoció era gran, al ball pla es palpava a l’aire. Potser m’ho veig tot amb els ulls d’infant però no crec que només sigue un fet particular meu, s’ha perdut en part eixa emoció. Serà la quantitat? Ens podríem plantejar teories de decreixement, com han fet a les festes de Gràcia amb els carrers decorats, però qui està disposat a decrèixer si el veí saps que no ho farà? I així seguirem i l’any que ve ens trobarem amb més corros de vaques insulsos i avorrits i tot menjant pipes sota els cadafals evocarem altra volta el passat.

Read Full Post »