Jaume Roures, cap de Mediapro. Fotografia de Saül Gordillo.
“Jo no vull córrer tant, domés anar tirant.” Ulldecona, de Pepet i Marieta.
El que em motiva a escriure estes quatres ratlles d’avui és molt banal, però en el fons és un poc simptomàtic d’esta època de canvis.
Avui a migdia es jugava el derby basc al estadi d’Anoeta. S’ha jugat a migdia perquè des de la Lliga i en Jaume Roures de Mediapro han volgut obrir-se a nous mercats i guanyar més diners, i els diners no estan a dins sinó que estan a fora. Per tant avui s’ha jugat a migdia, en horari adaptat al mercat asiàtic, m’imagino els bascos de Tòquio que estan fent un postdoc de biotecnologia i hauran amanit una tauleta de shusis, i per naturalitzar-ho tot un poc algú haurà tret una llauna d’anxoves de Bermeo, s’hauran assegut pel terra, hauran gaudit del matx, hauran brindat amb sake i després a dormir. Després el que controla les audiències al Japó se n’adonarà que els científics bascos de Tòquio hauran estats dels pocs que s’hauran mirat el partit, la resta de japonesos hauran fet zàping i aquell estadi en plena solana no els haurà dit res ni hi coneixien a ningú – clar, no jugava el Barça – i hauran posat una cadena televisiva que passa videoclips en continu. De la mateixa manera els diumenges per la nit l’Athletic ha jugat partits que acaben a mitjanit i la gent es perd la remuntada a l’últim minut perquè abandona la grada corrent per agarrar l’últim tramvia, tant és si a l’endemà hi ha escoles obertes, projectes que acabar, Outlooks per obrir i Excels per tancar, el que importa és que un argentí d’ultramar pague un abonament per veure la lliga. Secundàriament potser els seguidors del Athletic de les petites Antilles seguiran els partits quan el sol es pon i no en plena hora de platja, ells que ja tenien tant assumida la diferència horària. Al remat poc importa l’escola, els estadis buits o plens, fer el vermut a les onze del matí, les hores de son i la rotació de la Terra, el que importa és el mercat. I el mercat d’un derby basc sembla que no està entre l’Ebre i l’Adour (més quatre desperdigats arreu) sinó entre Camberra i les illes Marquises.
La pinya dels jugadors del Athletic abans un matx. De 
Florentino la té molt més gran, fotografia de 
Sense paraules, o potser si, Iribar, Guerrero, San Mamés, Pichichi, Bilbao, Kepa Junkera, Llorente, Urzaiz, Clemente, MCD, Toquero, Iraizoz, gabarra, ria, bakalao, Yeste, Etxeberria, punk. Futbol.
Els diumenges de vesprada han estat molts anys diumenges de RENFE (o 
Ha començat l’Eurocopa de Suïssa i Àustria, és a dir, una competició futbolística amb resum de gols a ritme latino, ni que sigue d’un partit entre txecs i suecs. Són dies per a veure el futbol sense cap pressió, ben instal·lat al sofà, amb l’espectacle de la crème europea davant nostre, sense patir perquè no m’hi jugo res, ni tan sols pot haver una actuació tan bona d’un jugador del meu equip que després vingue un club més ric i se l’endugue. Ni això. El veí de davant del pis, un poc malalt, celebrarà els gols del seu equip amb sorollam i ens ensenyarà una bandera inconstitucional del seu país. Riurem. Com és impossible ser neutral, somriuré amb les alegries de l’equip del país de la C, amb un pollastre constitucional inclòs.
M’he passat el dia amb camisa arremangada. A priori no fa elegant, però és com un vici, i no només primaveral. Dic que no fa elegant perquè solem associar la figura del arremangat a un avalentonat que ha d’embrutar-se les mans. Per exemple al polític només el veurem arremangat en mànigues de camisa quan visita el dia de les paelles d’un poble allunyat del centre o quan adoctrina als jovenets en les jornades estivals del partit. A mi crec que el vici em ve dels debuts de l’adolescència, on qualsevol cosa que aparegués per la gran pantalla podia acabar sent un model a seguir. Que jo sigue de tendència fàcil a pujar la màniga, en té la culpa Luis Fernandez, entrenador a aquella època del meu equip de futbol, l’Athletic Club. Plogués, nevés, caiguessen xufos de punta, sempre anava arremangat, i a sobre acompanyat d’una riquesa gestual de la que també em va passar alguna cosa. La imatge de Luis 
Els busos vinguts de totes les comarques de Catalunya comencen a poblar el 
