Dura realitat

Una vaca del Gallo que va córrer pel carrer el dia 10. Agarrada de Toni Andrés “Peníscola”.

Venia amb un trot pausat a una estació d’enllaç de Paris quan em pregunten:

- Què hi ha pitjor que Sarkozy?

- Ufff, moltes coses – responc en veu cansada i adormiscada. 

- Les vacances. Durant l’any diem que no tenim temps perquè treballem i després durant les vacances ens aïllem de la realitat i no en volem saber res. Per exemple sap vostè que el dia 10 la reserva federal americana……

I jo que venia amb un trot pausat per una estació d’enllaç de Paris què li havia de dir a un xic que intentava captar militants per a un moviment polític minoritari? Què estava cansat perquè feia apenes dotze hores s’entrava un bou i al arribar al Cordonet no volia entrar al corral? Que el dia 10 d’agost jo estava en festes, que la vetlla havia estat el dia dels disfrassos, les vaques del Gallo bé i avant, el sopar a la penya va estar de luxe i de nit, a la plaça de bous, se va quedar una hora molt bona i l’exhibició d’emboladors va agradar a la gent?

Volia una tornada a la “normalitat” però el militant anònim me l’ha accelerat.

Read Full Post »

La veu d’un temps, d’un país

Raimon, el 14 d’abril a la Sorbona. Fotografia de Daniel Mordzinski.

Fins avui no havia tingut temps a posar-me tranquil·lament, tal com ho demana la ocasió, per escriure unes ratlles sobre el concert de Raimon a Paris el passat dimecres. Eixir del metro en un Paris bell de primavera i escoltar gent que diu: a on deu ser? en versió original ja provocava un neguiteig.

Qui pot anar a un concert de Raimon a Paris? Primer, els nostàlgics, els que fa quaranta anys ja hi eren, després estàvem els de la diàspora, perquè actes així ajuden a unir la comunitat i a matar el saudade i la nota extravagant diria que eren els estudiants de la Sorbona que anaven acompanyant al professor (que solia ser del primer o del segon grup), que els hauria xarrat de Raimon, del carrer Blanc de Xàtiva, d’Espriu, de Franco, dels grisos i tot eixe món.

El concert. Breu, massa breu. Havia llegit per algun lloc sobre el concert de la integral a Barcelona i les més de dos hores de concert i a Paris no ens va arribar per a tant. No passa res, no li ho tindré en compte. Tampoc li discutiré el que va cantar, d’una obra majestuosa com la seua, no podem enfadar-nos si no toca Societat de consum o Veles e vents. Almenys no racaneja com feia Llach amb l’Estaca i sap que Diguem no i Al vent s’esperen en candeleta i van caure als bisos. Podia sorprendre l’energia d’un home que té vora setanta anys  (al any quaranta, quan jo vaig nàixer) i que fa cinquanta que va compondre el seu hit més gran, però no hi ha cosa més bella que arribar a la maduresa aixina i aprofitar-la. I la veu, quina veu, la mateixa veu del cassette que hi havia a casa del concert a Bellaterra. La veu d’un temps, d’un país.

Read Full Post »

Raimon a Paris

Divendres rebia un mail del Institut Ramon Llull amb un pdf adjunt. Un concert de Raimon per al proper 14 d’abril (millor dia impossible) a la Sorbona de Paris, entrada gratuïta amb reserva telefònica, organitzat per el IRLL. Avui dilluns, a primera hora cridava la delegació de la generalitat de Catalunya a Paris i ja tinc la meua plaça assegurada. Si bé la Sorbona no és l’Olympia, déu n’hi do la simbologia de tot plegat:  Raimon, 14 d’abril, la Sorbona, Paris. I la gràcia és que això em recorda a Ismael Serrano.

Read Full Post »

Olympia

D’avui fins a dissabte es celebra a la veïna Paris l’Expolangues, una fira per promoure el plurilingüisme i el aprendre llengües noves que sempre va bé. L’Institut Ramon Llull i la casa de Catalunya de Paris ens ha enviat des de fa dies el programa a la diàspora i la veritat és que hi ha activitats interessants però la fira no està feta per a nosaltres, els que el parlem bé (i ple de vicis) no hi tenim res a pelar. A part d’això el IRL de Paris organitza prou activitats durant l’any, però fer el viatge fins a Paris per una lectura de poesia en català del segle XIX no deixa de ser una gran fricada (i més demanar-se vesprada lliure!), suposo que si visqués a Paris hi aniria amb més regularitat. Per exemple la setmana que ve, el divendres, hi ha una conferència a la Sorbona de la situació sociolingüística de València a càrrec d’Emili Casanova, però per a un orleanés és impossible d’arribar a l’hora. De totes formes estes activitats, si es comparen amb el que es coïa per Paris als anys seixanta, no deixen de ser peccata minuta, en aquells anys l’Ovidi, Raimon, Llach, Paco Ibanez passaven pel Olympia al mateix temps que Brel, Brassens, Barbara i Ferré. Sense IRL. Hem perdut pes tat? Ara que… dels francesos o belgues que he citat no en queda ni un!

Read Full Post »

Mala idea contra la crisi

Trompetista al metro de Paris, de Samuel Challéat.

Des de fa uns dies he vist pel metro de Paris un fenomen urbà nou. Tots hem vist i escoltat alguna vegada els músics del metro i del tren, un que toca melodies balcàniques amb violí, d’altres amb acordió, sempre cançons conegudes, agradables i que en major o menor mesura són una expressió artística (l’acordió no es toca sol). Poc a poc hem anat veient com s’afegien amplificadors elèctrics i algú es llençava al rogle amb una guitarra elèctrica i un ampli. Realment al límit del que crec que ha de ser la música al carrer, però l’última, que ja se’n va de mare, és el rap al metro. Estàs assegut amb la motxilla damunt dels genolls, amb el cap posat on sigue menys en el metro, perquè el de Paris no és lloc per agafar energies, i puja al vagó una xica amb un ampli, solta un allez!, engega les bases elèctriques per l’ampli -tintintintin- i es posa a cantar un rap que ni tan sols ha composat ella, abaixem el cap per no mirar-la, continuem amb el cap abaixat quan passa el gotet de plàstic i a la propera parada -per sort- baixa. Aleshores es produeix una comunió entre la resta de viatgers com mai passa al metro de Paris i es comenta la jugada. Crec que se’n va anar amb poques monedes, perquè el rap no és música per al metro, al metro volem escoltar que la vida és rosa i no com ens ho pinten els rapers, que tot  és més fosc. Ep! no voldria que s’entengués que el rap és una expressió artística menor, que de rap n’hi ha de bo, però s’ha de tindre l’orella amanida, no entra de primeres en un vagó de metro cantat per un amateur sense un duro.

Read Full Post »

Paris

Paris. Ja em tocava visitar-lo des del costat turista, torre Eiffel, arc de Triomf, camps Elisis, Notre Dame, moulin rouge. Ni més ni menys que el que fan la majoria de turistes que hi van, parelles per fer-se un regal, parelles per donar-se una nova oportunitat, parelles per escapar-se de la parella. I nosaltres. Veure cada lloc d’eixos és reconèixer un fet i eixa és la gràcia de Paris, els cinc tours de Miguel, Amélie o el maig del 68. L’únic però és que encara no li ha sabut trobar-li el racó sorpresa, vages on vages sempre tens algú davant.

Read Full Post »