Reprenem un poc el blog, que està immerescudament oblidat, i no serà per què no han passat coses ni he vist coses!
Ahir vaig obrir un diari regional, que sol tindre una sola mísera pàgina d’internacional, per descobrir que parlaven de la visita del papa de Roma a Santiago en busca de la recuperació de la fe dels espanyols – en caiguda lliure sembla ser – en un país molt catòlic. Això em fa pensar en que moltes vegades alguns francesos me vénen i me diuen amb un cert aire de superioritat de mestre de la laïcitat ah clar, és que sou molt catòlics valtros. Sobretot això m’ho deien quan em prenia dies de festa per a matxacar carabassa per fer confitura de pastissos per la festa d’un Sant o quan els explicava que amb els ulls ben menuts després d’una llarga nit de festa anàvem a passejar els ciris a la processó. Però també m’ho diuen quan saben que diem adéu per acomiadar-nos, hòstia per blasfemar un poquet i cagon déu per blasfemar molt fort. A més hi sumem les imatges que circulen de processons andaluses plenes de gent plorant i de sacrificats que es posen descalços per portar un cristo a muscles. Clar, estes activitats poden semblar radicalment catòliques vistes des de la òptica d’algú que ni ha estat batejat i on no ser-ho no és cap escàndol que només els pares més hipis s’atrevirien a cometre. És algú que celebra Nadal però la festa major la fa un 14 de juliol, que si es vol casar primer va a l’ajuntament i després ja s’apanyarà i que a l’escola la religió ni tocar-la perquè l’estat no té religió – que els bisbes trien i destrien els mestres ja no cal ni plantejar-ho. Vist així potser som un cau de catòlics sense solució, un parc zoològic de com era la gent fa dos segles, però a mi no em sobta en absolut que un ateu o un agnòstic porte una peanya – com també entenc els quintos d’alguns pobles que es neguen a fer-ho – si ho fan en nom de la tradició del seu poble, és una costum del poble i no l’anem a llevar que diuen en l’alto a la malea. Preferisc tindre una religiositat d’aparador, que la traiem a lluir quatre dies com el que es disfressa de picapedrer en una fira medieval, que un laïcisme cool que acaba aniquilant tot un patrimoni. Però ep! malgrat haver portat la peanya, haver regalat roses i llibres per Sant Jordi, cantat gora San Fermin, visca Sant Antoni Abat i visca Sant Joan, voleu dir que no està bé d’aguantar la de barbaritats que es diuen des de la trona, els privilegis en l’escola i tantes i tantes coses més?
Arribem a Ciutadella de Menorca i el que més movia la gent el dissabte de nit era anar a veure es be: una muntonada de gent veient un marrà exposat en un cotxera de Ciutadella. No vaig entendre res, però palpava la emoció de la gent. L’endemà, abans d’una dosi de platja, llegint el programa de les festes de Sant Joan de Ciutadella no entenia massa cosa, molts actes vestits amb noms incomprensibles per forans. De vesprada, vam veure com un jove del poble passejava a muscles, descalç i amb una pell de corder es be, seguit d’una massa no despreciable de gent, que l’acompanyava pels carrers del centre, on pujava a casa de certes persones. Ens vam allunyar i vam anar al molí de vent a fer un gotet i ens vam trobar el terra ple de closca d’avellana. Feia una estona s’hi havia lliurat una gran batalla d’avellanes, degeneració d’una tradició que consistia a tirar dolços a les xiques i ara permet tirar closca d’avellana per l’escot i pel cul de les xiques. Un cop tot calmat, des del centre de la ciutat venia una cridòria que acompanyava en Borja, el portador del be que feia hores i hores que el portava a muscles. Vam seguir-lo a la velocitat vertiginosa a la que anava, protegit per policies locals que deixen beure pomada al carrer però no destorbar el pas del be. Veient tot el poble animant aquell xic durant tota aquella avinguda de paviment hostil per a un peu descalç amb un marrà a sobre i amb la cara de Borja un cop arribat al destí final, vaig comprendre que allà hi havia moltes coses que se m’escapaven i que només els ciutadellencs poden sentir. Però jo no ho vaig viure com una simple tradició peculiar, em va arribar ben endins eixe passeig acompanyat la comitiva, és molt gran poder trobar encara avui coses tant fastuoses sense un sentit aparent. Després, durant la resta de festes de Sant Joan, he tornat a sentir eixa sensació de que si jo fora d’allà tindria la pell de gallina.
