Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2005

La Chalosa

Ahir al racó català es preguntaven on ens agradaria viure. I jo no vaig tindre cap dubte: a Occitània, a la comarca de la Chalosa. La vaig visitar per primer colp farà tres estius, però va ser molt ràpid, un coitus interruptus en podríem dir. La segona, ja va ser més a consciència i de més durada, va ser este estiu passat. Se m’acabarien els adjectius per descriure l’harmonia i la sinuositat del paisatge, i tots els colors del verd que s’hi troben. Els camps de panís cobreixen quasi tota la comarca, ja que d’allà n’ix el exquisit foie de les Landes, i el panís és el aliment primordial dels patos. Després estan els pobles, menuts i escampats, de casetes baixetes amb camps i camps a la vora. I després, tots tenen ben a la vora del centre, les arènes. Sí, allà fan també bous, de fet tenen una modalitat no cruenta pròpia, la cursa landesa. És l’esport nacional dels gascons, un dels pobles que formen Occitània.

Si vas pels carrers i pares bé l’orella, pots arribar a escoltar mots que no tenen la sonoritat francesa sinó l’occitana. Fa molta il·lusió quan ho sents.

Difícil és que un enginyer geòleg face cap allà. Però si pogués hi aniria de cap.

Read Full Post »

COPE al poble

Ja fa uns quants dies que es comenta que la COPE ha comprat un local a Vilafranca i emetran programes des d’ací, però la resta ho connectaran amb la COPE. La notícia no em provoca res més que fàstig, esta emissora és pura demagògia i odi. En el tranquils que estàvem….

Read Full Post »

Molt fred

Fa molt fred i no tinc temps per escriure res, que m’acaben de cridar per a sopar. No és un sopar qualsevol, hi ha sopa amb pilotes en honor del naixement d’un home que fundà un club, del qual no sóc soci.

Read Full Post »

Els reis del Photoshop

Els reis de l’estat, o sigue, Joan Carles i Sofia, han fet una felicitació nadalenca on estan amb tots els seus nèts als peus i el més menut als braços de l’agüela. Fins ací tot bé, tenen més dret a ser feliços dels seus nèts que de governar-me a mi. Però la premsa ha desvetllat que la fotografia havia estat manipulada i que es tractava d’un fotomuntatge. Cap dels nèts va ser present a la sessió fotogràfica sembla ser.
Tots hem fet alguna volta un fotomuntatge, agarrar la cara d’un amic i posar-li cos d’actriu porno i coses per l’estil, la veritat és que el que ofereix el Photoshop i similars dóna per a molt. Però que una família real ho face, li dóna un toc de patetisme i “xavacaneria” considerable. Ara, que a mi el desprestigi de la casa real espanyola ja em va bé.

Read Full Post »

Ja fa quatre cursos que estic a Barcelona i crec que puc presumir de conèixer esta ciutat prou bé. He estat a molts barris, em sonen els noms dels carrers i totes les parades de metro. Això significa que he voltat prou i que per tant he vist moltes coses, estranyes i no tant estranyes. I la veritat és que no ha estat fins enguany que he descobert un dels carrers més estranys de tota la ciutat. El passatge Regent Mendieta. El nom ja resulta de primeres estrany, Mendieta a tots ens recorda el gran jugador del València i un tant mediocre al Barça, però desconeixem qui és el Regent Mendieta. Però bé, els nostres pobles i ciutats estan plens d’homenatges a autèntics desconeguts.

Passo per este carrer cada dia ja que em ve de camí per anar a classe des del pis. I no em para de sorprendre. Anem a pams. És un carrer perpendicular a l’avinguda de Madrid, una de les artèries principals del barri de les Corts. És estret i poc transitat, de primeres passa desapercebut al vianant, jo vaig tardar un mes a adonar-me que per allà el camí era més curt. A mà dreta venint des del meu pis hi ha un quarter de la Guàrdia Civil, de totxo roig, envellit i vingut a menys, com el cos policial a qui correspon. De fet de Benemèrits se’n veuen ben pocs. El que sí es veuen són obrers per les finestres, que et donen un bon ensurt quan vas per la vorera tant tranquil. Un altre tret característic del carrer són les càmeres de vigilància que té el quarter, per controlar als quatre infeliços que hi passem cada dia. Es fa inevitable donar la nota davant estes càmeres, que dubto que algú estigue mirant, perquè sinó jo ja hauria acabat al “cuartelillo”.

A l’altre costat del carrer hi ha edificis d’habitatges. N’hi ha un de modern, aparentment pseudo-luxós però que no s’estalvia les pintades en rotulador. Després hi ha un taller mecànic que apenes el veig mai obert. Deu ser que passo a deshora sempre. I a continuació, l’estrella del carrer, l’acadèmia de cine “15 de octubre”. No en tinc ni faba de perquè es deu dir així ni quin homenatge se li pot fer a eixe dia de tardor. El que més crida l’atenció al vianant del Regent Mendieta són les banderes que onegen sobre esta acadèmia de cine. La de Barcelona, la de Catalunya, la de l’estat, l’europea, la de la ONU i un altra que no sé quina és, però suposo jo que deu ser la del sistema solar. Cap edifici oficial de Barcelona té tanta bandera. Entre altres curiositats del 15 octubre, destaca que allà es fan cursos d’esgrima i interpretació infantil. Un establiment prou curiós, tant com els seus alumnes. Com podeu suposar l’alumnat de tal centre no és corrent, i encara li dóna més color al carrer.

No s’acaben ací les sorpreses, més amunt hi ha un bloc de pisos de protecció oficial, amb el jou i les fletxes, tal com correspon. Si n’arribava a ser de lletja l’arquitectura franquista! Crec que després de la dura repressió a les persones, la segona cosa pitjor que van deixar va ser l’urbanisme i els edificis. Sort que este bloc en concret està decorat amb una pintada d’eixes fetes d’algep, que fuig dels tòpics dels lavabos de la Facultat de Geologia (este serà un tema per un altre post) i té dibuixat un gran penis. Fa gràcia vore de matí les mares eixint d’eixe bloc, amb els xiquets i la seua motxil·leta, anant a escola. Sort que està molt mal dibuixat.

El carrer estrictament, edifici a edifici, ja l’he acabat de narrar. Queden però alguns detalls. Com ara que al acabar-se, just enfront, hom troba un taller mecànic, que sí sol estar obert quan passo, i que es dedica als cotxes antics. És un plaer pels ulls poder visualitzar autèntiques joies cada matí.

Per finalitzar cal comentar alguna cosa més. Per exemple, que tot i passar molts pocs cotxes, hi ha dos semàfors nous de trinca a la punta que dóna a l’avinguda de Madrid. De fet l’enllaç amb esta avinguda envadeix la vorera. També hi ha una valla de l’ajuntament de Barcelona que uns dies impedeix el pas i d’altres no i està arramblada contra una paret. I fins i tot algun matí et pots trobar runa a meitat carrer, com llençada des d’una finestra. I els excrements de gos són ací més habituals pel caràcter secundari del carrer.

Direu que vosaltres coneixeu a cabassos carrers com este. És possible, però mireu, el Regent Mendieta ja m’ha donat per explicar-vos tot este rotllo.

Read Full Post »

Bon solstici d’hivern

El títol és l’equivalent ateu/agnòstic/no cristià del “Bon Nadal”. Com estic dins del grup esmentat, em veig obligat a dir-ho. Però no negaré que diré algun Bon Nadal i fins i tot enviaré alguna postal nadalenca cibernètica. Mireu sóc un incoherent.

No he fet el pessebre encara. Possiblement sigue el millor del Nadal, m’encanten. Des de menut i fins ara, em quedo bobo mirant-los. Ahir vam estar a punt d’anar al mercat de Santa Llúcia el company de pis i jo, però ens van guanyar les ganes d’anar al carrer Tallers. No van ser compres nadalenques, va ser la compra bimensual (o mensual) de discos. No és que per ser Nadal ens motivem més a comprar, és que per a comprar música sempre ho estem de motivats. Com solem dir: ens ha perdut el vici. A més la visita al millor carrer barceloní ens va permetre anar a fer una cerveseta i una llonganissa de perol al Centro Aragonés. És com traslladar-se des de Barcelona a qualsevol bar de l’Anglesola.

L’adquisició musical meua va ser el nou disc en acústic de Ken Zazpi, Gelditu Denbora. Conté dos cançons en català, La lluna i Poema dels oprimits. A més estan totes les lletres traduïdes al català. Tot el disc està ple d’amor, de frases que podrien ser nicks de msn de gent profundament enamorada, però no és el meu cas, cal buscar destinatària primer.

De totes maneres, no puc evitar posar-vos la lletra del Poema dels oprimits, és una bona definició de les coses que ens passen per les nostres terres i per les seues. Lluny dels tòpic i les paraules massa directes, radicalitat sutil.

En aquest país ocult
Amb les ombres vaig jugant
Intentant ser jo mateix,
Pintant un endemà.
Tot allò que no puc ser
Raja sempre del meu cant
L’alba és ben a prop
La sento, em va envoltant.

La història, ja se sap
No tothom l’explica igual,
És difícil d’empassar
La veritat del del costat.
Ara però per als oprimits
Un poema vull cantar
Tota l’amargor
Que volen amagar!

Canto als llits buits, a la mare, al seu patir,
A tot el temps fuçaç de què ens van
Desposseint.
Del ferro, al seu crit, al pare atemorit.
A tothom que ho patim!

Escoltem des de petits
Tot allò que hem d’estimar,
Tot allò que hem de ser,
A la força imposat.
Ara però per als oprimits
Cantaré una cançó.
Coberta tenen ja
Tota l’amargor!

A la soledat, als íntims, als amics,
A cada instant del viure que,
Des les mans, ha fugit.
Als qui hi van ser ahir, als qui hi som
Ara aquí,
Als qui encara han de venir.

Estimada vull sentir
Que aviat tot canviarà,
Que també seràs amb mi
El dia de demà
I que els que vindran després
Ja mai més no cantaran
Aquest cant dels oprimits,
Ni tampoc no ploraran!
Digues per favor, ara amiga ja, allò
Que vull escoltar, estimada, amor…

Als accidents, a les adversitats,
Als qui per nosaltres fins la vida han donat.
Als que de camí mai no han arribat
Als que lluitem i al vent de la llibertat.

Read Full Post »

Mal inici de dia

Avui m’he alçat amb mal peu, o millor dit, no m’he alçat quan tocava i no he anat on devia i volia. Després, de la ràbia que m’ha fet, he estat un bon temps maleïnt-me, i desfent-me a trossos de l’enveja evers els que hi han anat. Ara bé, un colp passat el tràngol he començat a fer feina i tu, independentment de no haver anat avui a la visita de les obres del TGV a la Jonquera, m’agrada l’enginyeria geològica. M’agraden moments com el d’ahir a la vesprada per exemple, on un professor ens va explicar com i on es fan els anàlisis geoquímics d’aigua i de sòl. Si en té de secrets la geoquímica.

A part de fer faena, he anat a comprar. Volia anar al Guissona, però hi havia una cua fins a la porta. Au adéu! Bon vent i barca nova! No tenia ganes de perdre el temps per la compulsió febril nadalenca. Cada any estic menys nadalenc, pràcticament he arribat a un punt on només contemplo com a festiu la nit de Cap d’Any. La resta, currar currar, currar sin parar. Fa quatre anys que estem en esta història.

PD No sé res del que ha passat al món, dinant he mirat vídeos musicals. Si vec les realitats de les notícies pensaria encara més en què no estic a la Jonquera.

Read Full Post »

Older Posts »