Vuelve el punk

Entro a la web del diari biscaí El Correo per llegir la crònica del partit del Athletic. Fins ací res fora del habitual en un dia de partit, sempre m’agrade llegir les cròniques locals ja que desitjo una informació totalment parcial, és a dir, una informació gens independent. Però bé, no vull anar per ahi en el relat. El que m’ha sorprés ha estat un titular on deia: Vuelve el punk i a sobre hi havia un imatge d’una punki, amb la seua cresteta rosa i tal. Clicko a sobre, perquè la paraula punk em magnetitza, més que per estètica per estil musical. Pos bé, la xica punki no venia d’un concert de la casa okupa (gaztetxe que en dirien a Bilbao) o de fer malabars a la Rambla. Si el punk torna no és perquè Sid Vicious s’ha alçat de la tomba, torna perquè els dissenyadors de la passarel·la de Berlín així ho han decidit. Vaja, que torna l’estètica, en forma de punkpijolight. Molt bé, aneu al seu ritme, avui de punkisdelpalo i demà de neokumbayàs. Jo vaig com vull. Que cadascú vage com li plague, sempre que el color del seu jersei l’hage decidit ell o ella i no un dissenyador austríac, suec o viatger del canal de Suez.

Read Full Post »

La wikipèdia

Internet té grans invents. En part és un lloc on es pot arribar a respirar llibertat, de no ser que hi hage un espia de la CIA o la Mussad hackejant els nostres ordinadors. Però a més a més hi ha llocs que freguen el socialisme, com la viquipèdia. Hi he entrat de rebot, com sempre que hi entro, i he acabat mirant què diuen els francesos de Catalunya i el País Valencià. L’entrada de Catalunya és bona i àmplia, i tractant-la com a fet diferenciat de la realitat espanyola. Venint dels francesos, que són una gent que els hi costa molt entendre que a l’estat espanyol no sigue tot espanyolíssim, és un avanç .

Després he entrat a Valence, pensant que entrava a l’entrada País Valencià. El ensurt ha estat dels bons. En el primer paràgraf mencions a les falles i la paella. Després fotos de la ciutat de les Ciències. Més tard m’he adonat que estava a l’entrada de l’enciclopèdia de la ciutat de València i no del país a qui li dóna nom, el País Valencià. La coincidència entre el nom del país i la capital provoca aquestes coses. Després sí que he pogut entrar a: Communauté autonome de Valence. No és com l’entrada de Catalunya la veritat, fins i tot frustra llegir que només el 25% dels habitants parlen valencià. Ara bé, no dóna credibilitat al seccessionisme i diu que s’hi parla català, que en aquest territori pren el nom de valencià. Exacte. Que vinguen els francesos i els ho expliquen a alguns, que encara estan dalt de l’arbre.

Read Full Post »

La vie en rose

La biblioteca del barri és una viciada. Ve de pas de classe cap a casa, i molts dies les cames es dirigeixen cap a dins directament, una reacció incontrolable. De llibres n’hi ha molts, no te’ls acabaries mai i de moment tinc massa llibres de fora de la biblio per llegir com per liar-me’n amb més. El punt fort són els discos. No és la típica biblio que només té els cd’s de música clàssica que regalen en els diaris, n’hi ha de molts variats, des de la discografia sencera de l’Ovidi, al homenatge que li van fer Inadaptats. No vull dir que tot sigue Ovidi, vull dir que hi trobes tots els estils.

Un servidor sol visitar la secció de chanson française. A part de que sempre va bé per aprendre aquesta llengua, m’hi estic aficionant. Vaig començar amb recopilatoris de diversa gent, i vaig acabar descrobrint Edith Piaf. La de La vie en rose, la famosa cançó, la que ens recorda una parella d’enamorats besant-se sota la torre Eiffel. A més d’eixa, en té moltes altres, més bones i tot. Però a més a més, he llegit i investigat sobre Edith Piaf. La seua vida va ser autènticament catacumbal, d’escàndol en escàndol. Acusada d’assassinat del seu company sentimental o de confident nazi en l’ocupació alemanya de França. Se’n va eixir d’eixes, però no del man. La seua mort, un tant prematura, no va sorprendre un país que l’esperava tard o d’hora. Llegint tot açò pensava en altres herois que han acabat de mala manera, amb una vida en el abisme, i tot això, ara, són més o menys idolatrats per allò bo que van fer. Maradona serà considerat un gran jugador de futbol, Pantani un gran ciclista. Potser és el que cal pensar per escoltar lliure de remordiments una dona acusada de confident nazi.

Read Full Post »

No sé què fer

Demà acabo exàmens. Ho sé, molts dels que entreu potser sou de la UJI, de la UV o d’instituts, i direu que vos faig dentetes. Però tu, tinc ganes d’acabar i ho dic en veu alta i clara. Però em plantejo un gran dubte: i després, què fotem? Dimecres torno a començar, és a dir, tenim un sol dia de descans. Però tot i així, sempre m’agrada prendrem el febrer d’un relax moderat. I no sé què fer. Possiblement em perdré pel Gòtic, per Gràcia i pel Born. Aniré a vore cine en francès al Verdi. Compraré música al carrer Tallers. Alguna samarreta i algun jersei. Visitaré algun museu que encara està per visitar. Beuré cerveses de països llunyans. Gaudiré dels privilegis d’una ciutat, tot enyorant els privilegis d’un poble. Però la urbanitat durarà poc, al altre cap de setmana, expedició a la busca i captura de minerals al Priorat.

Read Full Post »

Alto a la malea!

En aquests moments acabo d’entrar a Vilaweb i descobreixo notícies de tots els colors. L’audiència nacional atura el retorn dels papers, agredeixen la llibreria 3 i 4 a València, el PSOE està disposat a parlar de la rebaixa del 5% i Batasuna no podrà fer el acte que tenia previst. Però sobretot a aquestes hores, a Vilafranca deu estar entrant la malea des del Bovalar, per tal de muntar la foguera de Sant Antoni per cremar-la esta nit. Al Rellonge (o casa de Cutxaro) hauran fet el alto, amb el ja famós:

“Alto a la malea, gente bribón y ligera!

Quien ha mandado llevar al pueblo tanta malea?”.

Per als que no ho conegueu, la malea són els arbustos (savina i ginebre sobretot) que es posen a la foguera. Avui de matí hauran anat a buscar-la al monte, i sobre esta hora hauran arribat al poble. Allà els espera el forestal, que els fa parar demanant-los perquè porten tanta malea. El arriero porta una carta reial que dóna permís al poble de Vilafranca per portar-la en honor de la festa de Sant Antoni. El arriero contesta al forestal amb un to satíric, però al final el forestal, davant tant preuat paper, no pot dir res més que:

“Con una copa y un pastel,

a callar Don Rafael”.

M’encanta l’escena del alto. I el que més em fa gràcia és l’assimilació que es fa entre la llengua del cos repressor, el forestal, que parla castellà, i el poble astut i que se n’ix amb la seua amb una carta del rei de València, que seria el arriero, representant del poble i que per tant, parla en valencià. Espero que el poble sigue astut i en valencià uns quants anys més.

Read Full Post »

Aula buida

L’aula d’informàtica de la facultat de geologia està completament buida, estic jo i el que vigila. A la meua dreta hi ha un parell de cartells que prohibeixen explícitament jugar dins de l’aula. S’entèn, és clar, a jugar a jocs d’ordinador, perquè jugar a bous o a pilota ja es suposa que no es farà. El més curiós és que el becari guardià està viciant-se a un joc de cartes per internet. Pobre xic, què ha de fer, tot el dia a l’aula davant un ordinador? No s’estarà tot el dia mirant fotos del Landsat o llegint les notícies?
Ara que parlem de jugar a les aules d’ordinadors, em ve al cap la gran anècdota que tinc al respecte d’això. Un divendres de l’any passat, després de classe, vam anar als ordinadors de l’escola de Camins , a fer una partideta de Battle Field, un joc de la II Guerra Mundial. Estàvem tots els colegues de classe allà, fent una partida en xarxa, més alguns desconeguts que es van apuntar. Jo duia el nom de Lenin, i em van matar amb un ganivet, aleshores va saltar un dins de l’aula i digué:”Coño, he matado a Lenin con un cuchillo!”. La descollonada va ser general. Però bé, la cosa no acaba ací. En un moment, va entrar el nostre professor PS, que ens acabava de fer classe, tot enrabiat. Ens va fotre una bronca impressionant per estar jugant en xarxa i per tant col·lapsar-la. Vam ser castigats amb 15 dies sense accés als ordinadors de Camins, per mala conducta. No sé si la ràbia que duia PS va permetre distingir-nos qui érem, però al final, aquella assignatura es va aprobar bé i afortunadament tot quedà en una anècdota.

Read Full Post »

Papers, i més senyora i més!

Ja estan els papers de la Generalitat de Catalunya de camí cap al lloc d’on si no hagueren marxat, otro gallo cantaría. La caverna d’Almansa cap a on es pon el sol crida i crida en els seus mitjans càrstics. Carst és un tipus de caverna. Un dia, amb els companys del pis, comentàvem de desintonitzar les televisions càrstiques, total, no les mirem mai. Va ser de broma, però en realitat, ara, ja és com si estiguessen desintonitzades. Només miro les notícies de Antena 3 per morbositat macabra. I acabo marxant amb mal de ventre.

Entre tot això demà ve la teledetecció i el seu curiós examen de mapes del temps. Com sóc un freak us adjunto les imatges del Meteosat d’avui en el canal del infrarroig.

Read Full Post »

Calor

Tinc calor, vinc acalorat. Vinc de fer un examen, d’eixos on t’exprimeixes al màxim i on intentes deixar-ho tot al paper. Amb la caloreta dels radiadors i una classe plena, un acaba acalorat. He fet la majoria d’examen amb màniga curta. Els exàmens-sauna, tant en maig com en gener, són aixina. Però a més a més s’hi ha de sumar un factor extra, el tanga de la italiana d’erasmus i el seu tatuatge. Xiquets, això desconcentra, la veritat. I això que no és cap novetat, a estes altures està vist i revist. Però desconcentra.

Read Full Post »

Bolis de banc

Últimament tinc un problema amb els bolígrafs, em duren poc. I este problema no l’havia tingut molt a sovint, és a dir, sempre solia tindre un boli que em durava tot el curs. Vaig començar el curs amb bolis que ja estaven a meitat i és normal que s’acabaren, però el més greu és que els que he comprat de nou m’han durat encara menys. Un pack de tres pilots ha estat un suspir! Ahir, en plena voràgime examinal, vaig haver d’anar a comprar-ne un altre pack a l’Abacus. Jo ja anava en busca d’uns bolis que vaig tindre a primer i que em van durar dos o tres cursos, però xiquet, no hi són, ja no els fan, no són econòmicament viables. Ara només hi ha pilots que solten una riuada de tinta. Per tant, vaig haver de carregar amb un altre model, que novament gaste com un condemnat. Amb només un tema de mecànica de roques ahir a la nit, el nivell freàtic del boli ja es va rebaixar considerablement.

Però siguem sincers, si este any estic aixina és perquè a Nadal a casa no vaig trobar el meu bolígraf preferit, el del banc de València, roget i amb l’anagrama en blanc, amb el text castellaníssim com no: Banco de Valencia. Tant és la llengua, anava molt rebé. Deu ser que enguany no li’l van donar a m’agüelo com a obsequi nadalenc. Em va xafar els plans i ara estic destroçat. Vull bolis de banc, de propaganda, que són baratos i duren molt!

Read Full Post »

(ací aniria el títol)

La veritat és que tinc més ganes d’escriure que ccoses a dir en sí mateix. Vaja, que ja sóc un blocaire adicte, que hi entro per vici i me les he d’ingeniar per fer un comentari mínimament interessant sense haver de caure en el recurs de penjar una cançó que m’agrade molt. Però no tinc moltes coses a dir quan porto tancat quasi des del dijous a l’habitació fent entrar dins meu coneixements de recursos energètics i mecànica de roques. Però per exemple anit vam fer una break i vam vore al DVD del pis una nova peli de Woody Allen. Ja en portem unes quantes. Anit li va tocar a Dos granujas de medio pelo, una comèdia del seu estil, però on ell interpreta un autèntic incult que assoleix l’estatus de nou ric. Què dura és la vida del nou ric, de passar a vore la tele al sofà amb els peus damunt la tauleta a haver d’anar a l’òpera per codejar-se amb la seua classe. Surrealitats a la que ens du eixe tot per l’aparença que impera en esta societat neoliberal.

Read Full Post »