Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2006

Calor

Tinc calor, vinc acalorat. Vinc de fer un examen, d’eixos on t’exprimeixes al màxim i on intentes deixar-ho tot al paper. Amb la caloreta dels radiadors i una classe plena, un acaba acalorat. He fet la majoria d’examen amb màniga curta. Els exàmens-sauna, tant en maig com en gener, són aixina. Però a més a més s’hi ha de sumar un factor extra, el tanga de la italiana d’erasmus i el seu tatuatge. Xiquets, això desconcentra, la veritat. I això que no és cap novetat, a estes altures està vist i revist. Però desconcentra.

Anuncis

Read Full Post »

Bolis de banc

Últimament tinc un problema amb els bolígrafs, em duren poc. I este problema no l’havia tingut molt a sovint, és a dir, sempre solia tindre un boli que em durava tot el curs. Vaig començar el curs amb bolis que ja estaven a meitat i és normal que s’acabaren, però el més greu és que els que he comprat de nou m’han durat encara menys. Un pack de tres pilots ha estat un suspir! Ahir, en plena voràgime examinal, vaig haver d’anar a comprar-ne un altre pack a l’Abacus. Jo ja anava en busca d’uns bolis que vaig tindre a primer i que em van durar dos o tres cursos, però xiquet, no hi són, ja no els fan, no són econòmicament viables. Ara només hi ha pilots que solten una riuada de tinta. Per tant, vaig haver de carregar amb un altre model, que novament gaste com un condemnat. Amb només un tema de mecànica de roques ahir a la nit, el nivell freàtic del boli ja es va rebaixar considerablement.
Però siguem sincers, si este any estic aixina és perquè a Nadal a casa no vaig trobar el meu bolígraf preferit, el del banc de València, roget i amb l’anagrama en blanc, amb el text castellaníssim com no: Banco de Valencia. Tant és la llengua, anava molt rebé. Deu ser que enguany no li’l van donar a m’agüelo com a obsequi nadalenc. Em va xafar els plans i ara estic destroçat. Vull bolis de banc, de propaganda, que són baratos i duren molt!

Read Full Post »

La veritat és que tinc més ganes d’escriure que ccoses a dir en sí mateix. Vaja, que ja sóc un blocaire adicte, que hi entro per vici i me les he d’ingeniar per fer un comentari mínimament interessant sense haver de caure en el recurs de penjar una cançó que m’agrade molt. Però no tinc moltes coses a dir quan porto tancat quasi des del dijous a l’habitació fent entrar dins meu coneixements de recursos energètics i mecànica de roques. Però per exemple anit vam fer una break i vam vore al DVD del pis una nova peli de Woody Allen. Ja en portem unes quantes. Anit li va tocar a Dos granujas de medio pelo, una comèdia del seu estil, però on ell interpreta un autèntic incult que assoleix l’estatus de nou ric. Què dura és la vida del nou ric, de passar a vore la tele al sofà amb els peus damunt la tauleta a haver d’anar a l’òpera per codejar-se amb la seua classe. Surrealitats a la que ens du eixe tot per l’aparença que impera en esta societat neoliberal.

Read Full Post »

Sant Antoni


Este cap de setmana seran les barres per a la barraca de Sant Antoni a Vilafranca. I a l’altre cap de setmana la malea, l’alto, els pastissos, l’angelet i el dimoni i la cremada de la barraca. Parlo de tot això amb ràbia i nostàlgia, la ràbia que té l’estudiant a Barcelona que es perd la festa major d’hivern del poble. Són ja massa anys que no hi puc estar, per trobar-me en plens exàmens. Així que els que hi podeu anar, aneu-hi i xaleu.

Read Full Post »

Música pel carrer

Fa un ratet, quan baixava des del Campus Nord cap a la facultat de Geologia, he pensat sobre l’ús tant comú que té avui dia els iPod, els reproductors mp3 i tot això. I sobretot m’he parata cavil·lar en el fet que a una ciutat com Barcelona (suposo que a Castelló o València deu ser paregut) molta gent jove i no tant jove, va pel carrer escoltant música. No només al bus, tren o metro, sinó quan va caminant pel carrer. Jo mateix en sóc un. No us resulte estrany? Els carrers i voreres de les ciutats plens de gent que va a la seua bola, escoltant el que els plau, i on veuen les altres persones que es creuen, els cotxes, els carters i els venedors de clínex com una mera imatge, un escenari que res té a vore amb el so que estan sentint. Una espècie d’aïllament dins del carrer, lloc sempre associat a l’intercanvi i la llibertat. Una extrapolació del ambient íntim de la teua habitació al trajecte entre casa i la facultat. Si fem així, i jo ho seguiré fent, el saludar la gent pel carrer serà cada dia més estrany. Però clar, jo a qui he de saludar si no conec a ningú en esta ciutat?

Però a mi encara no se m’ha acudit anar de casa els agüelos a casa mon tio a Vilafranca,a peu per l’avinguda de Castelló i de Llosar, amb el mp3 posat. I tampoc he vist gent que ho face. Perquè? Pos deu ser perquè estem en un poble, on el carrer sí que és un lloc de contacte entre gent, on ens coneixem i on les agüeles s’escandalitzarien de vore’m anar aixina pel carrer.

Read Full Post »

Amélie

L’altre dia, la nit de Reixos (sí, jo dic Reixos, masculí plural de reixa) vaig vore a la 2 Amélie. El fort, és que no l’havia vist encara. En el tema de pel·lícules i films duc molt retràs respecte la resta de gent. Amb mi, la pregunta: has vist la peli tal?, sempre sol acabar amb un no com a resposta.

Doncs bé, com anava dient, vaig vore Amélie. Ja venia avisat de que es tractava d’una gran pel·lícula i així és, té un estil que ens resulta estrany, perquè se n’ix del habitual. Suposo que el fet que sigue francesa i no americana també hi té algo a vore. Últimament he vist bastant cinema europeu i la veritat és que el trobo que està per sobre de l’americà, excepte genis com Woody Allen. Pel·lícules com Amélie, El jardinero fiel o Hotel Rwanda així ho demostren. Més enllà de les persecucions per carrers de San Francisco, de fotre claus en apartaments de Manhattan i de la histèria col·lectiva amb els terroristes, existeix un altre cinema, i un altre món. El problema és que molts americans deuen viure en eixe món fantàstic.

Amélie és una pel·lícula dedicada per als covards que quan tenen l’amor de la seua vida davant dels morros s’amaguen. Dins d’eixe grup hi estaria jo i més que conec. El què em va costar decidir-me quan em va tocar! I tard o d’hora m’hauré de tornar a llençar. Al final és qüestió de tindre un poc de desvergonyia i bogeria i menys temor.

Read Full Post »

Novament de cul

Han acabat el Nadal i ja anem de cul. Hi ha gent que encara està de vacances però els d’enginyeria geològica no. Ahit i avui han estat dels dies més estressants que mai he tingut, i vaig estar a punt de perdre la paciència. Sort que ja s’ha alleujat.

Estos dies escriuré poc o molts poc, per falta de temps i per falta de coses interessants a dir. Estic aïllat!

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »