Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2006

Canvi climàtic?

Com un dels més bells records d’infantesa tinc les explicacions de m’agüelo a la vora de l’estufa. De totes aquelles converses, on jo era tot orelles, crec que n’ha eixit el tipus peculiar que sóc ara. D’entre les coses que més em cridaven l’atenció, estan les grans “gestes” enmig del bosc contra el fred i la neu. I sempre em quedava la sensació que tot allò, aquells freds, aquells tres pams de neu a no sé quin mas del terme de Mosquerola, no es repetirien, que l’oratge d’ara és molt diferent. I pot ser sigue així. Però avui he marxat de Vilafranca nevant. Fa quinze dies també quedaven racons nevats. Ha estat un hivern fred i amb neu en definitva, potser com els de fa seixanta anys. I potser amb el canvi climàtic no tot està perdut, i haurem de confiar en la cançó de Sau i dir, Això es pot salvar!. Però no podrem esperar asseguts al sofà la salvació del planeta, segurament tots haurem de cedir un poc. Si em diuen que per un parc eòlic als Ports treuran una tèrmica, doncs perfecte. El futur o és sostenible o no serà. Però això sí, que no ens enganyen, si nosaltres aportem el nostre granet d’arena per la sostenibilitat, que a la costa apliquen el mateix. I em temo que les coses no van aixina.
PD Foto de la nevada d’avui de Paubarrina. Suposo que deu ser des de sa casa.

Read Full Post »

Paraules

Tinc ganes d’enllaçar quatre mots sense massa sentit per matar la gola d’escriure quelcom. Podria tractar de l’amor, tema recurrent, fàcil i que encaixa en qualsevol lloc. De fet hi ha escriptores com la Maria de la Pau Janer que potser en parla cada dia a l’Avui de l’amor. Ara bé, jo i algú més, no hem pogut mai acabar de llegir un article seu. Llegint-la sembla que el món és de color rosa i fa olor a ca Bolàs. I és mentira, perquè aquesta olor només està a ca Bolàs. I l’asfalt és gris.
PD Avís a navegants, ca Bolàs és la tenda de gominoles, pastisseria i diaris de Vilafranca.

Read Full Post »

i.

Hi ha moments on un, malgrat les penositats, deures i obligacions, acaricia la felicitat. Últimament en porto algun de moment aixina, estic de sort. Anit per exemple, un més. Concert de Lluís Llach presentant a l’Apolo la nova gira, que de fet li servirà per acomiadar-se dels escenaris. Moltíssima gent, i de franges molt variades. I estic segur que tots vam acariciar este moment de felicitat. Perquè allà dins no hi cabien els mals rotllos, només Acebes s’hi hauria trobat a desagust. De fet, crec que el rellotge a l’Apolo anava a un altra velocitat, i ens donava temps a tots per viatjar fins Itaca i tornar per poder agarrar encara el metro.

Read Full Post »

Felice

Ahir vaig arribar de Roma al aeroport del Prat. Ha estat un cap de setmana que es fa molt difícil resumir-lo. Hi cabrien tots els adjectius que van del genial cap amunt. No només he conegut el que tot visitant ha de vore de la ciutat, sinó que a més a més he tingut el plaer de degustar els gelats de més fama de Roma, les pizzes al tallo de la plaça Argentina o els capuchinos de ma cosina Caterina, que no tenen res a envejar als de qualsevol cafeteria romana. I si a més a més hi mesclem una manifestació del Partit Comunista per Palestina, una visita al centre social del barri de San Lorenzo i les caipirinhes de fragola, la combinació és explosiva i de balanç excel·lent.

Sé que difícilment ho llegiran, però vull dedicar estes quatre paraules a tots els que he conegut estos dies a Roma. A tota la colla d’alemanys, que trenquen amb el tòpic i l’standard que solem tindre dels germànics, i per a millor, és clar. I també a les companyes italianes del pis de Caterina, no pot existir la tristesa amb gent com elles! I és que al món, si es busca bé, es troben bones persones.

Just al arribar a Barcelona, em va telefonar un company de classe, per uns dubtes. Va ser com una dolorosa bufetada, com un retorn massa ràpid a la realitat, tot recordant-me que no havia estudiat durant el cap de setmana. Sí, i què? Però he estat feliç, felice.

Read Full Post »

Cazzo

Escric des de Roma. No tinc massa temps per fer la descripció bona i detallada que els lectors i lectores mereixeu, però diré alguna coseta. Als italians se’ls entèn prou bé, xarren un llatí evolucionat que té paraules molt familiars. Després, el Colisseo no és molt més gran que la plaça de bous de Vilafranca (toma vacil·lada), però en general els monuments valen molt la pena. No hem vist a Ratzinger ni vam poder trobar a Àlvar, tot i preguntar fins i tot als guàrdies suïssos. Ah, i el més important, fan unes pizzes……

PD M’oblidava, cazzo, és de les primeres paraules que he après. També es pot dir colloni. No calen traduccions.

Read Full Post »

Diu la cançoneta típica vilafranquina:

“Dels diners de la pilota
han comprat un bou real,
pa toreja-lo a la plaça
els necios de Benassal”.
La història popular diu que els de Benassal van jugar-se una partida de pilota amb dos estiuejants de la font vinguts de València. I van començar a guanyar els de casa. L’eufòria els envaí i la gent va apostar en massa pels benassalencs. Encara més quan els valencians van dir que jugarien en una sola mà. Però els valencianets, amb una sola mà, van acabar fent-se amb la partida. Les apostes no tenien vencedor i van quedar pel poble. D’eixos diners, van comprar un bou, real, per a més senyes.
Us preguntareu per quin estrany motiu copio ací esta cançoneta i explico la història. Pos perquè ahir, jo, vaig pensar “Amb els diners de les gravacions en català….” i immediatament vaig recordar els del poble veí. No m’he comprat un bou, a l’Abacus no en venen , però sí dos discos. Cheb Balowski i Marc Parrot. He acertat, he fet una bona inversió, suposo que més bona que el bou de Benassal. El últim cd de de Marc Parrot (ex-xaval de la Peca) Mentider està molt bé, perquè és un tio llest, i els llestos en general saben fer les coses bé. Dic que és llest perquè és un tio que va guanyar diners a palaes amb cançons que no eren seues i disfressat. I es va quedar tant ample. Un espavilat.

Read Full Post »


Avui he guanyat 25 euros a gastar al Abacus gràcies al català. Crec que és la vegada que més rendibilitat li he tret al fet de parlar en català. M’explicaré. Un grup de recerca de la UPC, junt amb la Generalitat de Catalunya, estan enregistrant veus en català de diversos dialectes i edats, per crear una base de dades de veus. Amb la informació que recullen volen desenvolupar robotets i aparells que es puguen governar amb la veu. Per a fer-ho, han muntat una paradeta a la biblioteca i van enregistrant a la gent que vol. Només cal dedicar una hora, on vas llegint paraules i frases. I 25 euros a la butxaca. Ara ja estic pensant en què gastar-me’ls. I és que Abacus està plena de tentacions…

Read Full Post »

Glops

Després del estrés examinal, encara no havia pogut anar a Vilafranca fins aquest cap de setmana. Per tant em vaig perdre la nevada de fa quinze dies i ahir només vaig poder vore algunes restes que hi havia per les ombries. Tot i així, encara vaig poder fer un poc el “capullo” (infraser diuen en anglès) al Regatxal, on hi havia un bon tall de neu i vaig ser l’Alberto Tomba per cinc minuts, sense esquís per això.
En resum la visita al poble ha estat com un glop de moral, energia i de cervesa San Miguel. El que feia falta. Ara ve una setmaneta que es farà curta i el cap de setmana proper, el Cadafal procurarà contar alguna cosa interessant des de Roma, capital del Imperi Romà. Entre d’altres coses vaig per comprobar si Obèlix té raó: “estan bojos aquests romans o no?”.

Read Full Post »

El pare "lloso"

Jo avui explicaré una història succeïda al tren. Resultarà que el diumenge, al tren de tornada cap a Barcelona, vaig possar-me en un d’eixos llocs del regionals amb tauleta. A la tauleta del costat va asseure’s un pare i una filla adolescent, d’uns 13 anys diria jo. El pare va començar a preguntar-li a la filla el tema de castellà del qual s’examinava eixa setmana. Anava de les parts del verb, de la “raíz” i la “desinencia”. El pare era un home molt exigent i que no mostrava tenir cap tipus de tendresa, un “tio dur”. A més les seues ulleres li donaven un toc d’intel·lectual, de catedràtic de física quàntica o de doctor en filologia, no ho sé, perquè dominava tots els terrenys. En un moment gloriós de la lliçó de verbs, el pare va amollar: “El tio que ha fet este llibre és subnormal. Per dir això tant senzill me fot una pàgina sencera. De subnormal acabat”. Jo estava espantat per la mala òstia que desprenia aquell home, tant exigent amb el llibre i amb la filla. Després li va fer aprendre a la filla la definició de “raíz” que el mossèn li va ensenyar a ell quan anava a escola.
Després vingué la lliço de matemàtiques. Pitàgores. Un problema fotut on la filla es va embarrancar i on la bronca del pare va ser de les bones. “És difícil sí, però no et demanen res que no sàpigues fer collons!”. La filla a punt d’esclatar. Finalment, i per alegria de tot el vagó, va ressoldre el problema. Sort, perquè ja ens veiem vindre el pitjor.
Per acabar la classe al tren, li va fer un dictat de català. Allò ja va ser la repera. A la primera paraula el pare ja li va recriminar el tipus de majúscules que feia sa filla. I arribem a Sants, per sort de la xiqueta.

Read Full Post »

Bloody sunday

Per a tots aquells que creieu que els exèrcits són la “cosa” més insegura per als ciutadans, heu de vore la pel·lícula Bloody sunday. I per als que no penseu això, també us la recomano, potser us fa canviar d’opinió. Aquest film es basa en els tristos fets que van passar a Londonderry (Irlanda del Nord) l’any 1972, on l’exèrcit anglès va actuar salvatgement sobre uns ciutadans que feien una marxa pacífica per demanar drets civils. Tot el que va succeir aquell dia es coneix com Bloody sunday (domenge sagnant)entre els irlandesos, i va suposar un gran retrocès per a la possible via pacífica de la normalització a Irlanda. El que per als llustrosos caps pensats de l’exèrcit britànic era una victòria, de fet era una victòria per a l’IRA, que veia com molts jóvens estaven disposats a prendre les armes arran d’aquells fets.
I parlant de domenges negres, avui fa un any de la tragèdia de la Todolella. Tant el sunday irlandès com el domenge portenc, són dies banyats de llàgrimes. No sempre es poden contar alegries.

Read Full Post »

Older Posts »