Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2006

Son?


Acabo de dinar i encara no m’ha entrat la son, però de ben segur que a la classe de després m’adormiré. Fins ací és l’habitual en mi, sempre tinc son a la classe de després de dinar. Ja em passava a l’institut i em passa ara a la universitat. Ni la cafeïna de la coca-cola o el cafè, ni la teïna, poden evitar la somnolència, és superior a mi, m’adormo. Però avui tinc un handicap afegit, he dormit molt poc esta nit, perquè la nit anterior havia dormit massa. Ja vorem com acabem el dia, m’esperen quatre hores de power point i llum tènue.
Anuncis

Read Full Post »

Serritxa

Les llums de l’orquestra s’han apagat vora les 6. El més curiós és que conec a qui haurà apretat el interruptor. A davant hi ha molta menys gent de la que hi havia fa una hora, només resistim els més rockeros. Entre els amics ens mirem, i decidim prendre camí del jaç, és tard i ja està tot el peix venut. Ha estat una nit de festa i no d’amor, com moltes altres. On el podem trobar? De camí a casa passo pel quarter de la guàrdia civil, veig llum a dins, però no crec que estiguen vigilant-nos a través d’una telepantalla. Arribo a l’habitació, deixo de qualsevol manera les sabatilles plenes de serritxa. Seria divertit que hi hagués serritxa als locals fashion de capital només per vore les cares d’alguns al endemà.

Read Full Post »

Ulldecona

Feia molt temps que volia posar la lletra d’esta cançó de Pepet i Marieta ací al blog. Si no l’he posada abans ha estat perquè no ha hagut manera de trobar-la per la xarxa i per tant l’he hagut de transcriure jo mateix. M’encanta, diu coses que no conec, però és com si jo parlés de l’alto a la malea, del ball pla i l’entrada de bou. Tots tenim un poble i uns racons i uns detalls que ens semblarien millor que qualsevol palau. Va dedicada a tots els que s’estimen els seus pobles.

Ulldecona (Pepet i Marieta)

M’agraden los dos ulls

Que tens a l’escut Ulldecona

I el sol de bona nit ponent-se en lo cel del castell

M’agrades als estius en les iaies prenent la fresca

I la gresca que ens muntem pel KGB

I m’agrades pels matins

Quan tot babós torno de festa

Los xills dels moixonets

Lo volar dolç de l’aureneta

M’agrada el teu Montsià

Quan plou i se renta la cara

La foia, los camps de xops, auliveres i rostolls

Ai no saps com me fot, deixar-te tots los domenges

Pa anar cap a ciutat

I viure pensant,

Jo no vull córrer tant, domés anar tirant.

Ai, potser sí que me n’hauré de tornar cap a la

Vall d’Ulldecona, la bacona,

Vinaròs, lo capità

Penyíscola és la bandera

I Alcanar nostre serà,

Ulldecona, Ulldecona.

I m’agrades tota xopa quan les mil gotes d’abril

bategen a l’església, los tolls te fan d’espill

i m’agrades a les festes quan fem la torrada als bous

i ballem tot cofois lo valset del xim-xim

ai no saps com me fot……

Read Full Post »

Dimarts de setmana santa, Barcelona. Estic sol al pis i m’entren ganes d’anar a vore el Tirant. No estic precedit de molt bones cròniques, com la de l’Enric, però vull emetre el meu judici particular. Agarro el metro cap a Gràcia, cap a l’únic cinema de Barcelona on fan el Tirant en català. Compro l’entrada, m’assec, deixo passar la publicitat. Comença, i, oh! és en castellà. Merda! On m’he fotut? Senzillament no havia anat al cinema on feien el Tirant en català, a la vila de Gràcia hi ha més d’un cine sembla ser. De fet ja m’està bé, això em passe per anar per Barcelona com qui va pel poble. Bé, però tampoc voldria que el meu descuit tape la circumstància surreal de que només hi hage una sala en tot Barcelona on es passe el Tirant en català. Les paradoxes de viure en un país ocult. Passat el xasco inicial, vaig estar temptat en algun moment de marxar de la sala i entrar en un altra, ni que fore a la dels pingüins i l’edat del gel. Ara, vist amb perspectiva, estic més que convençut que hauria estat el millor.
Pel que fa a la peli en sí i no la llengua en què l’he vista, només puc dir que és una decepció. Ja a l’arribada de Tirant a Constantinoble, que és un capítol que l’he llegit més d’un colp, el món se’m va vindre a terra, tot el que és bellesa en el llibre és barruer a la pel·lícula. I la resta és d’eixe estil. Les batalles són patètiques, però suposo que el pressupost no donava per a més. En resum, que si els nostres mites literaris com el Tirant o Ausiàs, quan els porten a la pantalla ho fan com ho han fet, millor deixar-los tranquils.

Read Full Post »

Setmana Santa, Setmana Santa. Setmana de Ben-Hur de nou a la tele, de pelis velles de decorats cursis però que són obres mestres segons els que entenen. Fe als carrers, vacances als hotels, túnels reals i ficticis al meu cap, alguna cervesa a la meua mà, sòl vilafranquí als meus peus. Ateus fent de cristià, ateus fent vacances per la mort d’un bon jan. Era bon apersona tat? Això ens han explicat sempre, ell és l’icona del bé, i ha de ser complicat ser-ho quan s’està envoltat de tant mal. Rosques i mones a les pastisseries, el negoci és el negoci, i els pastissers sempre acaben treient profit de tot.

Read Full Post »

Del sud

L’avió encara no havia despegat del Prat, Sevilla estava emboirada. Una dona que estava asseguda al meu costat em comenta estranyada que és molt rar que hi hage boira a la capital andalusa en este temps. Jo no conec molt el clima sevillà però en la idea menal que en tenia no entrava la de boira al mes d’abril. Amb el tòpic del comentari sobre el clima per tant, vaig començar a parlar amb ella, però esta vegada estava justificat parlar del oratge. I em començà a desgranar la seua vida, la seua història. Vivia a Granollers des dels nou anys, i ara solia estar un temps a Catalunya i un temps al seu poble, a la província de Sevilla. Dos dels seus quatre fills, tot i haver nascut a Catalunya, vivien a Andalusia. Després, durant el viatge per terres andaluses m’he trobat algun cas més així. Fills que han anat tornant al poble dels seus pares bastant a sovint, a les vacances de Nadal, Pasqua o a l’estiu, i que quan ha arribat el dia d’escollir on fer la vida, ha tornat als orígens, al país de sons pares. Cada vegada em sembla que tinc més clar que jo responc a eixe perfil.

Read Full Post »

Ahir vam arribar de Madrid. S’ha acabat el viatge d’obres, eixa manera que tenim a enginyeria geològica d’anomenar el viatge fi de carrera. Possiblement el cos i l’estómac ho demanaven a crits, però en el fons és trist i fa molta pena quan s’acaba. Han estat sis dies repartits entre Sevilla, Còrdova i Madrid. Com sempre passa s’han acumulat moltes experiències i anècdotes. Cadascuna de les tres ciutats té el seu ritme, el seu caràcter, que ha fet que el que hem viscut en cadascuna d’elles sigue totalment diferent. Sevilla, amb els sevillans ben mudats en camisa blanca, l’emoció del Betis-Sevilla a les terrasses del carrer, el tablao flamenco i la vista des de la Giralda. De Còrdova em quedo sobretot amb la tita Merche, la tia d’una companya de classe. Ens va fer una exhibició de força per seguir endavant en la vida a base de fandangos i coples, i al final tots vam vessar una llàgrima d’emoció quan ens vam acomiadar d’ella. I a Madrid, especialment em quedo amb els companys d’enginyeria geològica que hem conegut allà. Va molt bé conèixer quin punt de vista es té d’esta cosa rara que estem estudiant a altres llocs.

Mentre escric tot açò escolto música massa trista, massa amorosa. Quan es sent nostàlgia per haver marxat d’un lloc, senyal que un s’hi ha sentit a gust. Només els més bobos dels llocs on hem anat m’han dit alguna cosa per parlar en la meua llengua, però de bobos n’hi ha a tots els llocs. Em quedo amb un detall: una xica de Madrid es va posar a la solapa sense cap problema una xapa que deia en català “Enginyeria geològica”. Pau entre pobles, per a fer la guerra ja està el Parlament.

Read Full Post »

« Newer Posts