La realitat sempre supera la ficció

Ja portaven uns dies parlant-me’n d’aquest llibre. I dilluns me’l van deixar sobre la taula, al costat del ratolí, entre el caos permanent de l’escriptori. De primeres sóc reticent a començar-lo a llegir, en duc dos a mitges en francès i un que em vaig comprar per Sant Jordi sense obrir-lo. Em fa cosa tenir tants fronts oberts. A més els consells literaris de mon pare mai seran els mateixos des que em va recomanar el Codi da vinci. El llibre es va quedar allà damunt, jo seguia navegant i tornant boig el Modzilla. I allà a mitja vesprada, quan la immensitat d’Internet s’acaba limitant a “lo de sempre”, el vaig començar. Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta. Un dels llibres més venuts últimament, que narra l’experiència d’un periodista de TV3 en l’elaboració d’un reportatge sobre la muntanya pirinenca de Tor, i tota la polèmica, misteri i màfia que hi ha darrere. Tant apassionant, que ara, dimarts de nit, ja l’he acabat. És un llibre on tot i haver-hi assassinats i cadàvers podrits he rigut molt. Et planteges com n’és d’embolicada la vida per ajuntar uns personatges tant estranys en un mateix lloc, en un mateix moment. Ja ho diu la dita castellana: “Dios los cria, y ellos se ajuntan”.

Per fer-vos boqueta, us escric un parell de frases que diuen personatges que participen en el llibre, que el mateix autor usa com a introducció.

“Només em queda un camí, morir matant!”, Palanca, un dels cacics de Tor.

“Yo creo que la Justícia llega a todas partes, pero a veces es lenta y Tor está muy lejos”, Joaquín Hortal, advocat d’una de les parts implicades en el cas.

Read Full Post »

Pontet

Les neurones demanen festa, el nostre poble no ens ofereix, i marxem a Cantavella. Res d’estrany en el món rural, on conèixer el calendari festiu de fires, quintos i patrons és bàsic per a l’oferta de l’oci. Cantavella ja és Aragó, i per arribar-hi cal travessar el riu de les Truïtes, a la Pobla. És la frontera dels dos territoris i també de dos llengües. A una banda la cervesa dominant és SanMiguel i a l’altra Ámbar. Però a ambdós costats del riu mengem perol i les festes són ben semblants, per no parlar dels matrimonis i parelles mixtes que hi ha. A més, passant pel pontet de la carretera no en som conscients, però el rei Jaume I, va iniciar la Conquesta precisament a la Pobla. Si fòrem d’un altra manera seria un lloc de veneració, i té tots els ingredients per ser-ho: pont i església romànica, bones vistes, a la vora d’un riu, animals de mas i sense tendes de souvenirs.

Concretant ja en la nit de festa, em quedo amb la votació a la reina de festes. Vaig votar per l’opció perdedora finalment. De fet ni coneixia la xica en qüestió, em vaig deixar endur per la referència que em van donar: es la del restaurante Balfagón. Tu, allà es menja molt bé, votarem a sa filla.

Read Full Post »

Estrelles

La nit no estava massa ambientada. Pòquer a les taules, futbol a la tele i poca gent a la barra. Dos cerveses i cap a casa. De camí han sonat les campanes, les 12. He alçat el cap, com si des d’aquell carrer es pogués veure el campanar, il·lús de mi. Aprofitant que els ulls estaven enfocant cap amunt, he mirat les estrelles. No és xovinisme, però a Vilafranca les estrelles es veuen amb més força, i tinc dos arguments: un, estem més alts, i per tant, més a prop, i dos, ací no hi ha smog fotoquímic que tape perpètuament el cel. A més crec que ha estat ací on m’he passat més nits al ras, sense altra cosa a fer que gaudir del cel i de la terra. A l’avinguda m’he creuat amb un xaval, ens saludem amb un “iep” mollet, catxet, que no sé ben bé si es deu a que tampoc ens coneixem molt o que era mitjanit i no cal fer soroll. He arribat a casa, tenia ganes d’anar al lavabo, però tampoc volia despertar a la family. Així que he alliberat a la paret de la plaça de bous, no per cap mania a l’edifici, que m’estimo bastant, sinó perquè els murs ja hi estan prou acostumats a certes activitats humanes.

Read Full Post »

Contant els segons

Dia i mig, i c’est fini, adéu exàmens, adéu 4rt!. De moment, a expensa de conèixer els resultats, tot sigue dit. Ja en tinc ganes, sobretot de dormir fins que em rote, que ja està bé de matinar dissabtes i diumenges. I també tinc ganes d’agarrar el tren, carretera, coll d’Ares, i a casa. Sense pressions, sense eixa sensació que el temps que perds a un bar o de passeig el dissabte de vesprada hauria de ser temps d’estudi.

Ben mirat, hagués pogut fer un copy paste per dir tot açò, em vaig expressar de manera pareguda a Nadal i un dels primers missatges del blog ja parlava de tota esta moguda. Vaja, que cíclicament es repeteixen estes sensacions. Rutina? Com la de la resta suposo.

Read Full Post »

Pompeu

Pompeu Fabra, a part de ser una universitat, és el pare del català modern. També era enginyer, industrial en el seu cas. És una cosa que sempre solc tindre con compte, per tal de justificar que jo, estudiant d’enginyeria, em pugue agradar la llengua, salvant evidentment les distàncies. Ell, Pompeu, amb el sistematisme que ens caracteritza als enginyers, va ordenar el guirigall que era el català al 1900. Si hi ha una cosa que ens agrada són les coses sistemàtiques, amb un procediment clar, amb uns passos a seguir, que et poden ajudar a ressoldre-ho tot. Més o menys tal com ha de ser un idioma modern.

Read Full Post »

Suau, o pàtria II

La son és eixa cosa que mai se n’acaba de marxar, únicament l’espantes algun ratet. Hi ha qui té un major control, i n’hi ha que recorrem al recurs fàcil, la cafeïna. Ens la venen de totes formes, en el nostre món la tenim ben a l’abast. No obstant de vegades només uns privilegiats tenim accés a certs productes, eixos que no es troben al Consum. Estic parlant del Suau, o zuavo, beguda refrescant de la Ribera d’Ebre feta a base de cafè, aigua carbonatada i algun ungüent estrany i secret. Esta beguda va fer furor a la comarca durant dècades, fins que l’amo de l’empreseta de llimonaes es va morir i s’emportà el secret a la tomba. Ni els seus fills, ni els de la Coca-Cola, van poder saber-ho. Aleshores es quedà una comarca sense el seu refresc i la gent, com a imitació, es dedicà a mesclar cafè amb gasosa. Jo el que he havia conegut fins ara havia estat este suau domèstic. Però la setmana passada em van dur, com a regal d’aniversari, dos ampolles de Suau. L’amo d’un bar de Benissanet, a base del record que en tenia de les ampolles reals que havia tastat, ara en fa i en comercialitza a petita escala. El producte no ha traspassat les fronteres de la serra de Cavalls i Llaveria, però així els nostàlgics maten el cuquet i els neo-tradicionals ens hi afegim. A més, diuen que s’hi assembla. Jo no sé el gust que deuria tindre el Suau en aquella Ribera pre-nuclear, però ara entra molt bé després de dinar.

El fet de tindre dos cases, dos pobles, dos pàtries fins i tot, té els seus inconvenients i les seues avantatges. Aprofitar-se de les delícies gastro-culturals d’ambdós llocs és de les millors, sense dubtes.

Read Full Post »

Un post no futbolístic

He hagut de buscar la inspiració fora, de vegades ja passa, les idees s’esgoten. En un dels blogs de visita regular, una enamorada escrivia sobre el comiat dels diumenges de vesprada a l’estació de tren. Com a mi també em va tocar viure moments semblants, comprenc perfectament el que es sent. Les estacions acaben sent el lloc on tot comença i tot s’acaba. Suposo que per això el tren i l’estació són llocs que motiven tantes cançons i poemes. Eixos moments el divendres al tren, quan sents que la Renfe i el seu retràs intrínsec et roben el teu temps, i no un temps qualsevol, sinó temps de festeig. Arribar a l’estació i buscar entre cares desconegudes la cara coneguda. I pujar al cel de cop, i tocar les estrelles, sense cremar-se. A la marxada, mirar de reüll tots els que estan com tu, per quedar-te mig content de que no ets l’únic. No estàs sol, no tingues por: música per no pensar encara més en el que has deixat a l’andana, que no cal autoflagelar-se tampoc.

L’any que ve canviaré la meua estació d’origen, serà la Gare de Nancy. I sense cap estació de destí concret.

Read Full Post »

Primera vegada

La primera vegada, a seques, només ens evoca la primera vegada de cert acte íntim. Però de primeres vegades n’hi ha per a totes les nostres accions. El primer dia de carnet de conduir, la primera cervesa i el seu gust amarg. Quants no vam pensar eixe dia: “com pot agradar tant això?”. El primer dia d’universitat, el primer viatge en avió, la primera estada fora de casa sense els pares, el primer Aplec. La memòria té un lloc guardat per a les primeres vegades, així que suposo que també se’n reservarà un per a la meua primera reunió de comunitat de veïns, la d’ahir. L’arribada de la Sexta i la imminent TDT fan que els blocs de pisos s’hagen de plantejar el canvi de la instal·lació de l’antena de televisió. Nosaltres no hem estat menys, i ahir tocava reunió. Es podien vore les velles reticents davant les noves tecnologies, la típica dona amb davantal complint l’estereotip català de tacanyo (o sicatero), el home de negocis que volia anar per feina i la catastrofista que d’una manisa caiguda en feia una qüestió d’estat. Esta és la meua comunitat. Al final, eleccions, i va guanyar fer la instal·lació. Corre presa, hi ha gent que vol veure el Mundial, uns per vore Espanya i d’altres Trinidad i Tobago, a l’espera de trobar algun país més representatiu.

Read Full Post »

Matèria d’examen

Esta és la tauleta de la meua habitació. És un fotomuntatge que vaig fer anit per representar el que més es gasta estos dies allà dins. Dilluns comencen els exàmens, quinze dies que són com quinze dies de festes, amb sis bous que hem de torejar o esquivar de la millor manera. A la foto estan els cd’s, que són la companyia necessària per aguantar viu. El paper vegetal és una eina bàsica per a la sismologia i per a l’estabilitat de talussos i túnels. En compàs és com hauria de fer els cercles però un al final se’n cansa i els fa a pelo. El regle és de propaganda, d’algú que de quan en quan es deixa caure per ací. Hi ha bolis de varietat de marques, de banc i fins i tot un de la Generalitat de Catalunya, de quan encara tenien esma per regalar bolis, és a dir, de fa quinze dies. Els moviments induïts per túnels són d’especial interès per als barcelonins, caurà la Sagrada Família si passa el AVE per baix? Si es fan les coses bé no té per què. Els pen drives estan plens de brutícia, de pdf’s que al final no llegiré per aportar ben poc de nou i de fitxers que guardo més per instint arxivista que per la pròpia utilitat que tenen. La resta d’objectes que pot haver per la taula formen part del registre fòssil. D’ací a quinze dies el servei de paleontologia anuncia unes excavacions per descobrir què hi ha.

Read Full Post »

El Gran Germà

Hi ha notícies que no t’estranyen, com ara esta: la CIA vigila els blogs. La veritat és que és un espionatge ben fàcil, açò és públic i pot entrar tot quisqui, des de la CIA, a Bin Laden, passant per les foques cibernètiques de Borneu. Si entren ací ben poca faena tenen, no crec que siga cap perill per ells. A més a més em fa sentir malament que esta afició meua d’escriure cosetes a internet li complique la vida a un funcionari de l’altra banda de l’oceà. O potser el funcionari és de Madrid. Si és així ben prompte se n’haurà adonat del peu que calço, què li farem, als 21 (demà 22) els peus no creixen molt més. Tot plegat és ben curiós, moltes vegades sentim que internet és el paradigma de la llibertat però també és un dels llocs més fàcils per vigilar. Jo, anant amb un amic pel carrer, em puc cagar literalment en mil i una coses, però si no hi ha un micròfon allà, o una telepantalla, o l’amic és un espia, ningú té perquè saber allò que he dit. Internet en canvi és diferent, ací ningú sap qui hi ha darrere, les coses que dius no es perden en l’aire sinó guardades en un byte. Sí, estem sota vigilància, però com tot i ser-ne conscients som més feliços si pensem que no ens vigilen, així anem tirant, i jo el primer.

Read Full Post »