Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2006

Ja portaven uns dies parlant-me’n d’aquest llibre. I dilluns me’l van deixar sobre la taula, al costat del ratolí, entre el caos permanent de l’escriptori. De primeres sóc reticent a començar-lo a llegir, en duc dos a mitges en francès i un que em vaig comprar per Sant Jordi sense obrir-lo. Em fa cosa tenir tants fronts oberts. A més els consells literaris de mon pare mai seran els mateixos des que em va recomanar el Codi da vinci. El llibre es va quedar allà damunt, jo seguia navegant i tornant boig el Modzilla. I allà a mitja vesprada, quan la immensitat d’Internet s’acaba limitant a “lo de sempre”, el vaig començar. Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta. Un dels llibres més venuts últimament, que narra l’experiència d’un periodista de TV3 en l’elaboració d’un reportatge sobre la muntanya pirinenca de Tor, i tota la polèmica, misteri i màfia que hi ha darrere. Tant apassionant, que ara, dimarts de nit, ja l’he acabat. És un llibre on tot i haver-hi assassinats i cadàvers podrits he rigut molt. Et planteges com n’és d’embolicada la vida per ajuntar uns personatges tant estranys en un mateix lloc, en un mateix moment. Ja ho diu la dita castellana: “Dios los cria, y ellos se ajuntan”.
Per fer-vos boqueta, us escric un parell de frases que diuen personatges que participen en el llibre, que el mateix autor usa com a introducció.

“Només em queda un camí, morir matant!”, Palanca, un dels cacics de Tor.

“Yo creo que la Justícia llega a todas partes, pero a veces es lenta y Tor está muy lejos”, Joaquín Hortal, advocat d’una de les parts implicades en el cas.

Read Full Post »

Pontet

Les neurones demanen festa, el nostre poble no ens ofereix, i marxem a Cantavella. Res d’estrany en el món rural, on conèixer el calendari festiu de fires, quintos i patrons és bàsic per a l’oferta de l’oci. Cantavella ja és Aragó, i per arribar-hi cal travessar el riu de les Truïtes, a la Pobla. És la frontera dels dos territoris i també de dos llengües. A una banda la cervesa dominant és SanMiguel i a l’altra Ámbar. Però a ambdós costats del riu mengem perol i les festes són ben semblants, per no parlar dels matrimonis i parelles mixtes que hi ha. A més, passant pel pontet de la carretera no en som conscients, però el rei Jaume I, va iniciar la Conquesta precisament a la Pobla. Si fòrem d’un altra manera seria un lloc de veneració, i té tots els ingredients per ser-ho: pont i església romànica, bones vistes, a la vora d’un riu, animals de mas i sense tendes de souvenirs.

Concretant ja en la nit de festa, em quedo amb la votació a la reina de festes. Vaig votar per l’opció perdedora finalment. De fet ni coneixia la xica en qüestió, em vaig deixar endur per la referència que em van donar: es la del restaurante Balfagón. Tu, allà es menja molt bé, votarem a sa filla.

Read Full Post »

Estrelles

La nit no estava massa ambientada. Pòquer a les taules, futbol a la tele i poca gent a la barra. Dos cerveses i cap a casa. De camí han sonat les campanes, les 12. He alçat el cap, com si des d’aquell carrer es pogués veure el campanar, il·lús de mi. Aprofitant que els ulls estaven enfocant cap amunt, he mirat les estrelles. No és xovinisme, però a Vilafranca les estrelles es veuen amb més força, i tinc dos arguments: un, estem més alts, i per tant, més a prop, i dos, ací no hi ha smog fotoquímic que tape perpètuament el cel. A més crec que ha estat ací on m’he passat més nits al ras, sense altra cosa a fer que gaudir del cel i de la terra. A l’avinguda m’he creuat amb un xaval, ens saludem amb un “iep” mollet, catxet, que no sé ben bé si es deu a que tampoc ens coneixem molt o que era mitjanit i no cal fer soroll. He arribat a casa, tenia ganes d’anar al lavabo, però tampoc volia despertar a la family. Així que he alliberat a la paret de la plaça de bous, no per cap mania a l’edifici, que m’estimo bastant, sinó perquè els murs ja hi estan prou acostumats a certes activitats humanes.

Read Full Post »

Contant els segons

Dia i mig, i c’est fini, adéu exàmens, adéu 4rt!. De moment, a expensa de conèixer els resultats, tot sigue dit. Ja en tinc ganes, sobretot de dormir fins que em rote, que ja està bé de matinar dissabtes i diumenges. I també tinc ganes d’agarrar el tren, carretera, coll d’Ares, i a casa. Sense pressions, sense eixa sensació que el temps que perds a un bar o de passeig el dissabte de vesprada hauria de ser temps d’estudi.
Ben mirat, hagués pogut fer un copy paste per dir tot açò, em vaig expressar de manera pareguda a Nadal i un dels primers missatges del blog ja parlava de tota esta moguda. Vaja, que cíclicament es repeteixen estes sensacions. Rutina? Com la de la resta suposo.

Read Full Post »

Pompeu

Pompeu Fabra, a part de ser una universitat, és el pare del català modern. També era enginyer, industrial en el seu cas. És una cosa que sempre solc tindre con compte, per tal de justificar que jo, estudiant d’enginyeria, em pugue agradar la llengua, salvant evidentment les distàncies. Ell, Pompeu, amb el sistematisme que ens caracteritza als enginyers, va ordenar el guirigall que era el català al 1900. Si hi ha una cosa que ens agrada són les coses sistemàtiques, amb un procediment clar, amb uns passos a seguir, que et poden ajudar a ressoldre-ho tot. Més o menys tal com ha de ser un idioma modern.

Read Full Post »

Suau, o pàtria II

La son és eixa cosa que mai se n’acaba de marxar, únicament l’espantes algun ratet. Hi ha qui té un major control, i n’hi ha que recorrem al recurs fàcil, la cafeïna. Ens la venen de totes formes, en el nostre món la tenim ben a l’abast. No obstant de vegades només uns privilegiats tenim accés a certs productes, eixos que no es troben al Consum. Estic parlant del Suau, o zuavo, beguda refrescant de la Ribera d’Ebre feta a base de cafè, aigua carbonatada i algun ungüent estrany i secret. Esta beguda va fer furor a la comarca durant dècades, fins que l’amo de l’empreseta de llimonaes es va morir i s’emportà el secret a la tomba. Ni els seus fills, ni els de la Coca-Cola, van poder saber-ho. Aleshores es quedà una comarca sense el seu refresc i la gent, com a imitació, es dedicà a mesclar cafè amb gasosa. Jo el que he havia conegut fins ara havia estat este suau domèstic. Però la setmana passada em van dur, com a regal d’aniversari, dos ampolles de Suau. L’amo d’un bar de Benissanet, a base del record que en tenia de les ampolles reals que havia tastat, ara en fa i en comercialitza a petita escala. El producte no ha traspassat les fronteres de la serra de Cavalls i Llaveria, però així els nostàlgics maten el cuquet i els neo-tradicionals ens hi afegim. A més, diuen que s’hi assembla. Jo no sé el gust que deuria tindre el Suau en aquella Ribera pre-nuclear, però ara entra molt bé després de dinar.

El fet de tindre dos cases, dos pobles, dos pàtries fins i tot, té els seus inconvenients i les seues avantatges. Aprofitar-se de les delícies gastro-culturals d’ambdós llocs és de les millors, sense dubtes.

Read Full Post »

He hagut de buscar la inspiració fora, de vegades ja passa, les idees s’esgoten. En un dels blogs de visita regular, una enamorada escrivia sobre el comiat dels diumenges de vesprada a l’estació de tren. Com a mi també em va tocar viure moments semblants, comprenc perfectament el que es sent. Les estacions acaben sent el lloc on tot comença i tot s’acaba. Suposo que per això el tren i l’estació són llocs que motiven tantes cançons i poemes. Eixos moments el divendres al tren, quan sents que la Renfe i el seu retràs intrínsec et roben el teu temps, i no un temps qualsevol, sinó temps de festeig. Arribar a l’estació i buscar entre cares desconegudes la cara coneguda. I pujar al cel de cop, i tocar les estrelles, sense cremar-se. A la marxada, mirar de reüll tots els que estan com tu, per quedar-te mig content de que no ets l’únic. No estàs sol, no tingues por: música per no pensar encara més en el que has deixat a l’andana, que no cal autoflagelar-se tampoc.

L’any que ve canviaré la meua estació d’origen, serà la Gare de Nancy. I sense cap estació de destí concret.



Read Full Post »

Older Posts »