Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2006

Primera vegada

La primera vegada, a seques, només ens evoca la primera vegada de cert acte íntim. Però de primeres vegades n’hi ha per a totes les nostres accions. El primer dia de carnet de conduir, la primera cervesa i el seu gust amarg. Quants no vam pensar eixe dia: “com pot agradar tant això?”. El primer dia d’universitat, el primer viatge en avió, la primera estada fora de casa sense els pares, el primer Aplec. La memòria té un lloc guardat per a les primeres vegades, així que suposo que també se’n reservarà un per a la meua primera reunió de comunitat de veïns, la d’ahir. L’arribada de la Sexta i la imminent TDT fan que els blocs de pisos s’hagen de plantejar el canvi de la instal·lació de l’antena de televisió. Nosaltres no hem estat menys, i ahir tocava reunió. Es podien vore les velles reticents davant les noves tecnologies, la típica dona amb davantal complint l’estereotip català de tacanyo (o sicatero), el home de negocis que volia anar per feina i la catastrofista que d’una manisa caiguda en feia una qüestió d’estat. Esta és la meua comunitat. Al final, eleccions, i va guanyar fer la instal·lació. Corre presa, hi ha gent que vol veure el Mundial, uns per vore Espanya i d’altres Trinidad i Tobago, a l’espera de trobar algun país més representatiu.
Anuncis

Read Full Post »

Matèria d’examen

Esta és la tauleta de la meua habitació. És un fotomuntatge que vaig fer anit per representar el que més es gasta estos dies allà dins. Dilluns comencen els exàmens, quinze dies que són com quinze dies de festes, amb sis bous que hem de torejar o esquivar de la millor manera. A la foto estan els cd’s, que són la companyia necessària per aguantar viu. El paper vegetal és una eina bàsica per a la sismologia i per a l’estabilitat de talussos i túnels. En compàs és com hauria de fer els cercles però un al final se’n cansa i els fa a pelo. El regle és de propaganda, d’algú que de quan en quan es deixa caure per ací. Hi ha bolis de varietat de marques, de banc i fins i tot un de la Generalitat de Catalunya, de quan encara tenien esma per regalar bolis, és a dir, de fa quinze dies. Els moviments induïts per túnels són d’especial interès per als barcelonins, caurà la Sagrada Família si passa el AVE per baix? Si es fan les coses bé no té per què. Els pen drives estan plens de brutícia, de pdf’s que al final no llegiré per aportar ben poc de nou i de fitxers que guardo més per instint arxivista que per la pròpia utilitat que tenen. La resta d’objectes que pot haver per la taula formen part del registre fòssil. D’ací a quinze dies el servei de paleontologia anuncia unes excavacions per descobrir què hi ha.

Read Full Post »

El Gran Germà

Hi ha notícies que no t’estranyen, com ara esta: la CIA vigila els blogs. La veritat és que és un espionatge ben fàcil, açò és públic i pot entrar tot quisqui, des de la CIA, a Bin Laden, passant per les foques cibernètiques de Borneu. Si entren ací ben poca faena tenen, no crec que siga cap perill per ells. A més a més em fa sentir malament que esta afició meua d’escriure cosetes a internet li complique la vida a un funcionari de l’altra banda de l’oceà. O potser el funcionari és de Madrid. Si és així ben prompte se n’haurà adonat del peu que calço, què li farem, als 21 (demà 22) els peus no creixen molt més. Tot plegat és ben curiós, moltes vegades sentim que internet és el paradigma de la llibertat però també és un dels llocs més fàcils per vigilar. Jo, anant amb un amic pel carrer, em puc cagar literalment en mil i una coses, però si no hi ha un micròfon allà, o una telepantalla, o l’amic és un espia, ningú té perquè saber allò que he dit. Internet en canvi és diferent, ací ningú sap qui hi ha darrere, les coses que dius no es perden en l’aire sinó guardades en un byte. Sí, estem sota vigilància, però com tot i ser-ne conscients som més feliços si pensem que no ens vigilen, així anem tirant, i jo el primer.

Read Full Post »

Condons pen terra

El títol del post d’avui és ben explícit, i per tant, si a algú li provoca rebuig ja el pot deixar de llegir, perquè tracta precisament d’eixe tema. Què voleu? Si un intenta parlar de situacions quotidianes, en el meu cas, tard o d’hora havia de parlar-ne dels preservatius pen terra. De camí del pis al Campus passo per llocs diversos, i un d’ells són les rodalies del Camp Nou. És una zona de gran transformació dia-nit, de dia universitaris i universitàries amb la carpeta amunt i avall, de nit, travestis, prostitutes i proxenetes. Les conseqüències de la nocturnitat acaben trascendint a ple llum del dia, i els condons afloren per l’asfalt i les aceres, com a resultat més tangible del oci d’un home i l’ofici d’una (o d’un). Hi ha algú de classe que diu que li dóna ganes de vossar passar per eixa zona i vore’ls. A mi no em fa res, potser és que encara duc la boberia adolescent a sobre, de quan la liàvem grossa si en vèiem un pel carrer. A més a més estos dies, se’n veuen més, serà que es compleix la dita de quan el Barça guanya, Catalunya folla?

Read Full Post »

Majorettes

Acabo d’arribar del carrer, hi he anat per fer una volta i treure’m els pardals del cap. Una estupidesa amb el word m’ha deixat de molt mal humor, i han caigut els corresponents insults a l’imperi Microsoft i el seu senyor amo. Ara penso que a Bill Gates li han donat el premi Príncep d’Astúries, així que aprofito per estendre els meus mots malsonants cap als successors de Felip V. Bé, el cas és que no era la meua intenció començar així, però m’hi he vist obligat, ho sento. En el passeig de vesprada he anat fins al carrer de Sants, que és una de les vies més importants (sinó la que més) del barri. Avui, la novetat, és que està tallat i les botigues treuen el material a fora, com si fos la fira. És una oportunitat única per passar pel mig del carrer sense haver de mira a dreta i esquerra, els altres dies, a qualsevol hora del dia, mai podràs fer-ho. Quan ja portava un bon tros passejat, he sentit tambors de fons. He arribat al seu nivell i m’he trobat el que pensava, una banda de tambors, cornetes i majorettes. Els bombos anaven penetrant poc a poc dins del cap, amb el seu tam-tam militaritzant. Davant unes xiquetes amb minifalda i vareta en mà, intentaven aportar cert art i estètica a la cosa, tot i estar acompanyades de tan caduc ritme. A Vilafranca en vam tindre de majorettes i banda de tambors, farà més de deu anys. Afortunadament això ja forma part del passat, allò es va acabar, suposo que deuria caure pel seu propi pes. Recordo amb la mala gana que els que érem xiquets aleshores havíem d’aguantar les exhibicions que feien a la plaça de bous, com a previ al espectacle d’animació del dia dels xiquets. El poble ha pres camins musicals i artístics més gratificants, la creació del grup de teatre La Xalera i el creixement meteòric de la Unió Musical han tingut lloc en aquests últims 15 anys. Ara no tenim una tropa que toca la corneta amb camisa roja, sinó una banda de música que és de les millors del país (Valencià) i de l’estat. Millor tat?

PD. He d’afegir dos postdates. L’una és obligada, açò ho vaig escriure ahir de vesprada, però ho publico avui. L’altra és una disculpa si algun dels visitants formava part d’aquella banda de cornetes de Vilafranca o en forma part d’alguna altra: ho sento, no m’agraden gens.

Read Full Post »

Ací no es pot viure. Uns pringuem perquè els maleïts exàmens estan la setmana que ve, i la resta s’ho pasen bé. Fa caloreta, ja vas en pantaló curt i espardenyes de la Mata, però et passes la vesprà tancat al zulo, entre apunts, powerpoints, pdf’s i exàmens de l’any de la quica. Només la música em serveix per intentar matar les penes.

Read Full Post »

Cares conegudes

Aquest matí pel carrer m’he trobat dos persones, com cada dia, a l’hora i el lloc corresponent, de camí a classe. I tot i trobar-me’ls cada dia no els conec, ni ens diem bon dia, ni un mínim gest amb el cap, ni el tant vilafranquí “iep”. No, en una ciutat si no et coneixes no et coneixes i punt. Però clar, ara imaginem que me’ls trobo enmig del desert del Serengeti o enmig de la mar (sic), en un creuer pel Mediterrani. Amb uns quants centenars o milers de quilòmetres pel mig ens animaríem a fer la pregunta de: “perdona, a tu et tinc vist, tu passes cada matí pel carrer…..?”. I començaríem així, i ens diríem els noms i el per què de passar per aquell carrer cada matí. I fins i tot ens animaríem a fer-nos una cerveseta plegats. A partir d’eixe moment, al trobar-nos pel carrer als matins, ens saludaríem, potser efusivament i tot. El guanyar-nos aquest privilegi matinal ens hauria costat, ni més ni menys, que un viatge al Serengeti.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »