Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2006

Tendresa

Just davant la tauleta de l’habitació de Barcelona tenia una col·lecció de postals. Les he retirat d’una en una, tot quedant-me amb el bon record de qui me les havia enviat. Després la taula periòdica en català, feta per l’IEC, i comprada molt a consciència, per no anar dient malament el nom dels elements. Després l’horari dels dos quatrimestres, i com no eren aprofitables, han anat directament al poal de la brossa. La foto de quintos de Vilafranca, ja és el quart any que la penjo, i el quart que la despenjo. I entre tot això m’he emocionat. Poc a poc una paret plena de vida ha deixat pas al blanc esgrogueït. A la dreta, l’Ovidi penjat de la porta encara em mira amb eixa cara de no haver xafat un plat. Adéu habitacioneta.

Després, de nit, m’enganxo de mala manera a Julieta Venegas. Un vici com este té culpables, i me les pagareu! Eixa veueta, amb l’acordió, la llima i la sal, tot plegat va incrementant una estranya tendresa, de ganes d’abraçar-se, ni que sigue a l’osset de peluix de l’Athletic que tinc a l’habitació de Móra.

PD Julieta Venegas l’heu venuda com a cantant mexicana, però és basca, toca la trikitixa i es diu Venegas de cognom!

Anuncis

Read Full Post »

Mines

No crec que em dedique al món dels dipòsits minerals, ni a la mineria. Però això no m’impedeix xalar en un dia com avui de la visita a les mines de galena de Bellmunt del Priorat. Estar dins d’una mina per a un geòleg és com per als metges la camareta eixa de vídeo que posen, vaja, una aproximació de primera al nostre malalt, la roca. Normalment et veus obligat a inspeccionar la geologia en superfície, entre plantes, argilagues i camps de cultiu, i acabes fent geologia-ficció. En una mina, per contra, no hi ha cap impediment, tenim contacte totalment directe i continu amb el pacient.

A més a més, això de la ocio-geologia, cal acompanyar-ho de menjar suculent, com ha estat el cas avui. Després, sobretaula, mistela, acudits verds del professor i rialles tot mirant el resum del partit d’Espanya. I sí, el professor i jo també hem rigut (el fet de riure no té perquè suposar que odie a X o Y o Z. L’odi no és el camí…llàstima que hi ha gent que no ho entèn).

54-46 de Toots & The Maytals

Powered by Castpost

Read Full Post »

Condicionat

Com una garrotada al bescoll, així és el Sol que cau sense treva a les 13:40 hores a Móra d’Ebre. La gent es refugia per les ombres, dins de casa, als comerços o a la piscina. M’ha tocat eixir a fer un recado i he arribat xop, de suor, és clar. Sort que a la Caixa no tenien l’aire acondicionat massa fort. Per cert, llanço la pregunta, és condiconat o acondicionat? He cercat les 2 al Google i he vist empreses que t’instal·len el condicionat i d’altres l’acondicionat. Dos sistemes de refrigeració diferents? Una confusió terrible que s’ha escampat com el fuel oil del Prestige? Ni la Vikipèdia m’ho aclareix del tot. Mentres escric tot açò, em decideixo a llançar-me del tot a la piscina i aclarir este embolic. En castellà acondicionado i en català/valencià condicionat. En francès és climatisation i en anglès air conditioner. Si l’origen del nom es suposa anglès, han estat els castellans els que han afegit una a davant. Per què? Nosaltres, en este cas, ens hem mantingut fidels al neologisme.

Bé, açò és tot, el post queda obert perquè igual hi ha algú que pot aportar més informació. Adjunto una curiosa foto que he trobat en plena lluita gúguel. A més us poso l’enllaç a la primera foto de aire condicionat que ix al súper-cercador. Correspon al col·lectiu eròtico-freak Osona Tanga. Amb un amic mantenim la teoria que sota qualsevol entrada al cercador d’imatges de Google, entre les 100 primeres imatges sempre hi ha xiques en poca roba.

Mundu berria, de Betagarri. Versió amb batucada, fresqueta, animada i estival.

Powered by Castpost

Read Full Post »

TMB

Pipipipipipipip. Uf, justet, les portes just es tancaven quan he pujat al metro. He tingut sort, és dels nous, però no tanta sort com per poder seure. Para a Entença, i puja una cara coneguda. Sí, és Lluís Maria Xirinacs, independentiste fins al moll de l’òs. Té gràcia que hage pujat ací precisament, a la parada de la presó Model, allà on ell, en els anys setanta, va protagonitzar una vaga de fam per l’alliberació dels presos polítics. Com no goso dir-li res, miro a la xica amb faldilla que tinc al costat, per continuar la meua estadística: “En quina llengua llig la gent al metro?”. La cosa consisteix en mirar alguna frase del llibre del que està al meu costat i veure en quin idioma està. Ahir només vaig arribar a llegir:”Me corro!”. Vaig apartar la vista, ja que vaig llençar un somriure maliciós que m’hagués pogut delatar. Arribo al meu destí, Xirinacs també baixa, però l’avanço. Al llarg passadís, un músic toca una cançó ben trista, li miro la funda de la guitarra i només hi té xatarra, no passa del euro tot el que té. Algú li hauria de dir que la vida ja ho és prou de trista com per entristir-la encara més en un passadís del metro. Prenc l’altra línia. Un gran anunci amb Manolo del Bombo diu que Hipercor et regala la compra en electrodomèstics si Espanya guanye el mundial. Els del departament de màrqueting deuen saber de futbol…M’hagués agradat tornar a trobar-me a Xirinacs per fer-li una mirada ressignada tot mirant l’anunci espanyolíssim.

L’onze de setembre, de Sau.

Powered by Castpost

Read Full Post »

En blanc


Les gens raisonnables, de Mickey 3D

Powered by Castpost

Porto cinc minuts fent el capullo, estic en blanc completament. El wi-fi de la biblioteca ha deixat de fucionar, i m’he quedat sense saber què fer, com en un atzucac. Al final, he obert el AbiWord, que és el Word en programari lliure, més que res per provar-lo, i he comprovat que el síndrome del full en blanc és el mateix en software lliure que de Bill Gates. Tinc poques coses a dir, només que poc a poc em vaig acomiadant de gent i d’espais. Esta nit em toca amb el professor de francès, que ben bé ha esdevingut un camarade. És curiós però en francès pots dir camarada sense el sentit exclussivament comunista que pren el terme en català.

Read Full Post »

Gats

Ja ha passat tot lo sarau del estatut, i la vida segueix. Segueix per a tots, fins i tot per a una gata o gat que ha patit un brutal atac al carrer, a tenor del maulits que ha pegat. No sé si ha estat agressió sexista, ajuste de cuentas, crim passional o què. No ha fet falta telefonar al 112, crec que tot s’ha acabat bé, però això ho hauria de confirmar demà, que al igual em trobo l’animalet mort al carrer. De ser així, la gata (o gat) en qüestió, deuria trobar-se en l’angustiosa situació de la sisena vida. Trist devenir el del gat de carrer, que ha de viure lluny dels sofàs acolxats en que hi viuen els seus companys aburgesats.

Peces abisales, de Doctor Deseo

Powered by Castpost

Read Full Post »

Terra Alta

Vesprada de volta per poblets desconeguts físicament per mi fins avui. Han passat de ser un nom familiar i que associaves a certa proximitat geogràfica, a una realitat, uns records, un tacte i unes olors. Arnes, a la Terra Alta, ens rep amb el formigó dels carrers mullat. Xafo una basseta, m’esquitxo les cames, però és igual, tinc ganes de notar sobre la meua pell la frescor de la pluja. L’avançar pels carrerons és plàcid, fins que passem per davant d’una panaderia. Una clienta, amb accent de Barcelona però amb arrels a la Terra Alta, compra casquetes (pastissos), suposo que per impressionar les amigues de la capital de les exquisitats gastronòmiques de la seua terreta d’origen. Després, qui queda impressionat sóc jo mateix amb l’ajuntament d’Arnes, en una placeta amb una magnífica vista sobre els Ports de Tortosa-Beseit. Sabran els vells que seuen en un banc la fortuna que tenen de poder veure això cada dia? Suposo que em dirien, i amb raó, que la seua desfortuna és tenir una carretera corbada i l’hospital a una hora i pico de viatge.
La ruta segueix, travessem el riu Algars, i arribem al Matarranya. Passem per Vall-de-roures, que no per haver-lo vist molts colps deixa d’agradar-me, i arribem a Valljunquera. Un om al mig d ‘una plaça ens vigilarà el cotxe. Mirem la portalada barroca de l’església, i uns vellets se’ns acosten, amb ganes de parlar. L’església està tancada, cau, s’està caient des de fa molts anys, de fet, el mal li ve d’una bomba que li va caure a la guerra. Això són anys. La missa ara la fan a una ermita a l’altra banda de poble, un maldecap per a més d’una agüeleta. Al cap de poc, una dona ens assalta des de la finestra de sa casa a base de preguntes: heu vist les piscines? la casa de la cultura? el hotel nou? Llàstima que no sóc l’Espinàs, perquè ell hauria estat dels que n’hauria tret suc d’una situació com esta. Acabo la visita a Valljunquera al bar de la Sociedad de Productores, amb una fresqueta Coca-Cola tot mirant el Mundial.
Avui estreno això de posar melodia, si voleu escoltar-la ésclar. És una cançó de Quico Pi de la Serra cantada per la Maria del Mar Bonet. Petita festa.

Powered by Castpost

Read Full Post »

Older Posts »