Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2006

Gràcies

Ara que marxo, ara que s’acaba el curs, ara que Barcelona no serà present, tinc el deute moral de parlar d’ella, amb l’emoció d’homenatge. De moment no he vessat cap llàgrima, però un “ai” es mou per dins. Quins grans moments que hem viscut tu i jo junts, quantes anècdotes que ompliran els sopars d’ací quinze anys. Eixes cassolades contra la bretolada de la guerra a l’Iraq, l’invasió blava contra el transvasament, les festes per Gràcia, els primers concerts, la festa de Sant Jordi, les hores i hores de biblioteca, les discussions de fútbol els dilluns, les festes de la Mercè, l’Estrella i la Moritz, els amics i (menys) amigues, les eixides de camp els divendres, les trobades valencianes, el sushi, els kebabs, els passeigs nocturns per Sarrià, les alegries electorals, els macarrons del pis, els equatorians del carrer, els pakis, les patates braves i els cubates a 10 euros, el Fossar de les Moreres, els bitllets de metro, les classes de francès amb un marxista, els concerts al palau Sant Jordi, les estones mortes de Google, les discussions tecnològiques i filosòfiques, els exàmens de 5 hores, els treballs al davant del ordinador, el Campus Nord, les promocions per a estudiants, l’alegria dels culés i els partits de la selecció catalana, el tramvia, l’estació de Sants i de passeig de Gràcia, la Torna i el vell Arran. Moltes coses, és una enumeració inacabable, incoherent i sense ordre. Però l’havia de fer. Gràcies, què bonic ha estat. L’any que ve Nancy, i després, qui sap, le vent nous portera.
Anuncis

Read Full Post »

Horts

L’AVE arriba a Barcelona, i això es fa notar. Tot el delta del llobregat està ple d’obres, de manera que tot viatjant amb tren pots fer un repàs de les assignatures més constructives (o constructores) de la carrera i per exemple veure com es fa una pantalla per tablestacas, però no em vull fer pesat amb açò tampoc. El cas és que l’arribada de tal infreastructura arrasa tot el que troba al seu pas. Fins ara alguns hortets havien sobreviscut entre els passos elevats, les vies del tren i rotondes. Estaven sobre terra de ningú, sense escriptura notarial, menudes franges de sòl cultivable d’una mil·lionèssima part de fanecada. Són de gent que enyora els temps en què menjaven les tomates del hort del poble, i que al marxar a ciutat, van seguir amb l’agricultura de subsistència, primer més per fam que per altra cosa, però més tard suposo que ja va devindre un autèntic hobby. Ara, els ve un home del ministeri de Foment, i els hi diu que per allà passarà la via d’un tren que vola (tximpumtracatrà). La cara deu ser de ressignació, eixa terra mai ha estat d’ells, tard o d’hora havia d’arribar el dia. Però fins avui han anat menjant verdura de casa.

Read Full Post »

Vesprada de cinema, 1 franco 14 pesetas. Hi entrem, la referència del company, camarada i amic és bona, i la que en principi anàvem a veure no la fan allà. Comença, i en els tràilers anuncien una peli roïna roïna, i li comento:”abans, ens tragàvem fins i tot estes“. 1 franco 14 pesetas tracta de la emigració en els durs anys del franquisme, les frustracions i somnis xafats a banda i banda de frontera, i les ganes sempre presents de tornar. Com nosaltres, dos estudiants a Barcelona que tenim entre cella i cella el sud.

Read Full Post »

Més d’un cop he manifestat la meua ineptitut amb els versos. Preferia els exercicis de trigonometria a l’anàlisi de mètrica de poemes, quin suplici, Déu meu, haver de buscar dotze síl·labes a un vers, per acabar amb allò de: “no, en són onze, és una llicència del autor“. Així, amb este ambient de refús poètic vaig anar creixent, i només genis com JV Foix, lo rector de Vallfogona o Pere Quart em captivaven mínimament. M’he fet gran, continuo preferint la trigonometria i encara no m’he comprat per a mi cap llibre de poesia. Però he canviat, del contrari no explicaria l’emoció interior que versos, estrofes i rimes em van causar anit. En motiu del acte inaugural de la Fira del Llibre Ebrenc a Móra, hi havia un concert de Túrnez&Sesé, que musiquen poetes. Sublim, pell de gallina, sobreelevació atmosfèrica, alteració neuronal. D’esta manera acabes pensant que sí, que la poesia és una eina carregada de futur mentres caigue en bones mans i hi hage gent disposada a escoltar, estimar, enamorar-se, viure.

Read Full Post »

Dilema

De vegades s’ha de decidir entre dos opcions, sí o no, mar o muntanya, carn o peix. Ahir em va tocar escollir concerts: o les balades dolcetes de Ken Zazpi a Granollers o la contundència punk d’Etsaiak a Cornellà (Korneyà en argot alternatiu). Per al primer destí em tocava un viatge prou llarg, per després estar tot sol a la ciutat vallesana. Per al segon, el viatge era més curt, i allà estaria acompanyat de col·legues. La balança va estar equilibrada molta estona, i al final la companyia i la distància van pesar més que les balades a Granollers. Vaig fer bé? No ho sé, la vetllada punk va estar bé, molt autèntica, amb tots els elements que ens poden vindre al cap sota eixe nom. Els altres ja tindré oportunitat de veure’ls, per exemple al Senglar Rock.

Read Full Post »

Guiris

Vaig pel carrer amb la vista cap avall, controlant el que xafo. I de sobte m’els trobo, sí, uns peuets amb calcetins rojos ben cantons i xancles de platja! Ja estan ací (bé, sempre hi són, però d’estiu més), els guiris han arribat. Pujo la vista pensant trobar una agüeleta, però no, vaig resseguint unes boniques cames depilades, cintura esbelta, cos europeu, i cara jove, molt jove, de vint i pocs. No! El Xancletisme&Kler pensava que es limitava a certa franja d’edat, però no, és intrageneracional, es traspassa de pares a fills com tota bona llegenda. No ho critico des d’un punt de vista estètic, perquè per a gustos colors, però si les xancles no són un invent per anar fresquet, per què mesclar-ho amb roba invernal?

El contacte amb guiris del dia no es va acabar amb això. De nit vam celebrar la fi de quart (ja?). Primer de restaurant japonès, ja que anàvem amb gent molt in, d’estos que els costa rebaixar-se a menú convencional. Després a la sala Bikini, on un col·lega ens aconsegueix invitacions. La gràcia, per als de Bikini, està en convidar pringats com nosaltres que després es fan un cubalibre a dins i paguen 10 euros. Normal que es lie tant ací a Barcelona amb estos preus, després no em creuen quan els dic que al poble van a 3 euros. Els dimecres a Bikini són festa black, és a dir, tot guiris ianquis de dos metres, negres, amb gorra, i nosaltres. Ah, i fins i tot jugadors de NBA. La llengua oficial allà dins és l’anglès, si et peguen un xafó et diuen sorry.

PD Això sí, de nit no hi havia xancles amb calcetins, que quan es tracta de lligar són més vius que la fam.

Read Full Post »

« Newer Posts