Sobretot m’ha sorprés gratament Sueca, arreglat i amb vida, enclavat enmig de la verdor temporal de l’arròs. Mires on mires, als quatre vents hi ha arròs, excepte allà al fons, que veus una muntanyeta que s’alça, un caprici de la mare geologia. El caminet que hi porta està col·lonitzat de passejants suecans que no per veure-ho cada dia li treuen mèrit, és més, va ser gràcies a una suecana anònima que vam descobrir eixe lloc. Al concert de la nit de divendres, a eixe poble on la fama se l’endú el club de l’entrada i no el poble en sí, érem pocs. Això permet moments d’inesperada intimitat i confraternitat amb el cantant, tanta que pots arribar a reconèixer-li al cantant que tens el seu disc baixat d’internet.
Dénia té un altre caprici geològic, el Montgó, dominant-lo, vigilant des de les altures el que es cou per allà baix. I sota estàvem nosaltres, els del Rock a la mar, acampats i escampats. De poc em va servir aprendre el nou disc de Sant Gatxo al cotxe si en prou penes els vaig arribar a veure, més aviat estava per un altre verb beure. Obrint Pas, vitamines i energia, eufòria, suor i afonia, com sempre, i sempre bé.
L’últim gran moment, eixe passeig a la vora de la mar, el sol eixint per Mallorca i jo. Direu que la gràcia estaria en compartir-lo amb alguna, i teniu raó. Però també diuen que per això s’ha inventat l’eramus.
el cadafal 