Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2006

Homenatge


Este escrit no estava pensat per al blog, però tot i això crec que és ben publicable.

Nancy és una bonica ciutat del nord de França, de la que diuen que és freda, però el dia que escric açò, a finals de mes de setembre, vaig en màniga curta. M’han dit que a Vilafranca, avui mateix, estava plovitejant. Potser és que Vilafranca som el poble més fred d’Europa i no ho sabem. Esta és una ciutat que ve de pas venint del sud cap a Bèlgica, Luxemburg, nord d’Alemanya i Holanda. Fa vora cinquanta anys gent dels Ports i del Maestrat prenia un tren que segurament deuria passar per Nancy per anar a treballar en la reconstrucció de l’Alemanya de l’oest i treure’s així unes perres. Les nostres terres no donaven més de sí, i la situació en aquella Espanya, amb un govern dictatorial ple d’incompetents i d’ineptes no ajudava a l’esperança. Van tornar i més o menys a tots els va anar bé: quatre paraules en alemany, molta patata bollida i la cartera més plena que quan van passar per Portbou.

Però la gent de la comarca no ha passat de Pirineus en amunt només en eixa ocasió: tindríem els que anaven a veremar per al famós vi francès, a treballar a les mines de talc del sud de França, els que es van veure obligats a exiliar-se a la fi de la trista guerra civil, els tractants de matxos i els faixeros. Quantes esquenes europees han salvat les faixes cinctorranes? Quantes borratxeres en vi de la Borgonya veremades per gent dels Ports? Tots ells eren gent que marxava de la comarca sense haver anat a cap escola d’idiomes com fem ara i s’entenien amb les gents d’allà on anaven. Qüestió de voluntat.

Ara la gent dels Ports ja no ha d’anar a veremar per guanyar-se un jornal. Però igualment marxem a fora, potser és que duem a dins una marca genètica que ens fa eixir. Enyorem el perol, enyorem les xarrades al cafè, enyorem tantes coses, però ací estem, com uns europeus més. Gràcies a la gent que ha anat aplanat el camí – i no em refereixo als polítics – ara nosaltres estem xalant d’este privilegi, del fet de poder viure a fora sense penúries, com a europeus de ple dret.

Read Full Post »

Quartier

Nancy és una ciutat aparentment menuda però suficientment gran com per tindre àrea metropolitana, i de les de veres, d’eixes on travesses un pas de zebra i ja canvies de municipi. De fet jo ni estudio ni dormo a Nancy, la residència la tinc a Laxou i l’escola a Vandoeuvre. Però podria existir esta àrea sense cap altre canvi aparent, però no és així. El centre, el Nancy vell, la plaça Stanislas i voltants, està ple de restaurants ben decorats i terrasses que de nit s’omplen de gent que va de vint-i-un botó que parlen mollet tot debatint que si Ségolane Royal o l’home, de Sarkozy o de l’arribada imminent del TGV a la ciutat. Fora, als quartiers, als barris, allà on deu fer cosa de deu mesos els cotxes s’incendiaven en la revolta dels apartats del sistema, la cosa és diferent. Escoltes hip hop a través de les finestres dels cotxes, olores els canuts als bancs dels parcs i t’has d’apartar quan un adolescent passa amb la moto a tot drap. Joves que passen així la vesprada mentre uns privilegiats passem venint de la universitat.

Read Full Post »

La velleta del carrer Laxou

Rue de Laxou en cantonada a la plaça de la Commanderie. Hi ha una vella casa atrotinada pel fred, la pluja i els anys, amb les parets descolorides. Les finestres algun dia van ésser pintades de color blanc i avui el pígment és més una relíquia que altra cosa, però tot i així l’edifici manté una planta senyorial, com tantes altres cases de Nancy. Té un balconet que dóna a un jardinet asalvatjat que augmenta encara més la sensació de casa vinguda a menys. Però mai es sap, passejant estos dies per la ciutat he vist cases tristes per fora amb mobles d’últim disseny i portàtils per dins. Així doncs esta casa del carrer de Laxou en podria ser una més, però al balconet una xicoteta figura em dóna la resposta: una àvia amb batín, poc monyo i gris, llavis pintats i arracades. Els pits han anat caient, les arrugues han guanyat superfície amb els anys, però es segueix arreglant. Com quan de jove ballava valsos a les festes de Saint Nicolas en un Nancy capital de conca minera o quan portava sons fills a l’escola mentre a París s’alçaven adoquins i un tal Sartre parlava a sobre de bidons.

Read Full Post »

Adaptats?

L’altre dia parlava amb un xic de Madrid que ha vingut per passar-se l’any ací: per començar l’entenia poc, el seu castellà de barrio, el que s’imita en acudits sobre madrilenys, era quasi incomprensible, cada tres paraules en soltava una de xunga. Em contava eixa historieta que tenen els espanyols de cagar-se constantment en els gavatxos, que si el Mundial, que si le caen mal, son unos aburridos, etc. Jo feia cara de pòquer, tampoc volia iniciar el debat estèril tot dient-li que vaig celebrar el gol que eliminava Espanya del mundial. El fet és que em sembla realment penós que amb eixa actitud te’n vages per Europa, en teoria l’erasmus està fet per a que els joves europeus ens coneguem més els uns amb els altres, però com s’ho munten ells acaben sent unes vacances entre espanyols per Europa. He arribat a escoltar gent que diu que amb les classes en francès ja en té prou de la llengua de Zola per a tot el dia, la resta si pot ser en la de Cervantes. Passada la primera setmana ja estic ben fora d’eixa diàspora, a l’escola he conegut moltíssima gent i hi ha molt bon rotllo amb tothom. La millor festa ha estat amb els geòlegs, res de Shakira i reggaetón als baretos on van els estrangers, ací la gent li agrada el rock, la fusió, el jazz i Mano Negra. La gent em diu que parlo bé el francès i es sorprèn de que conega sempre el lloc d’on són, el que passa és que no saben el meu secret, molts anys veient el Tour de France.

Read Full Post »

Erasmus party’s

Erasmus porta associat el terme festa. Dimarts en vaig anar a la primera, més que per ganes de festa (com les que fem a casa res) era per conèixer gent i entrar en la comunitat erasmus de Nancy. Crec que mai m’havien preguntat tantes vegades si era espanyol, i cada colp responia amb una frase i una cara diferent. Alguna de les meues cares deuria ser un autèntic quadre. Em fa gràcia la reacció eixa de: hola, soy de Sevilla, que guay, todos somos españoles! Una discoteca no és el lloc per explicar res i poder-li dir que Sevilla em cau prou lluny física i mentalment, que és molt bonica però que no hi voldria viure, que em fan gràcia la manera com va vestida la gent pel carrer i els tumultos que es formen a la Setmana Santa. Evidentment no has de refusar conèixer gent nova, però em decebria tornar de la Lorraine amb una agenda d’amics feta exclusivament amb gent de Pirineus en avall. Amb tot hi ha gent interessant, i fins i tot una em va veure en cara d’amant del rock i de ser nacionalista, voilà! Suposo que el que uneix als espanyols és el poder parlar castellà amb algú, quan estàs immers en un ambient totalment francòfon s’agraeix trobar gent de la teua llengua. Jo mateix vaig agrair poder parlar en català amb una tarragonina, un ontinyentí i un d’Oliva. De quan en quan poder dir redéu i que t’entenguen és un plaer.

El curs m’encanta, faig coses que realment m’agraden i que a Barcelona no s’oferien. Pel 9 d’octubre estarem uns dies fora amb més companys de classe, en un treball en plens Vosgues, la serralada del est de França. M’han dit que allà parlen un patois prou incomprensible, fins i tot per a un parisenc. Açò es posa interessant.

Read Full Post »

Des de la école

Bé, al final ha arribat el dia de començar, dilluns 18 de setembre. El tramvia de Nancy a primera hora del mati va ben ple i n’he hagut de deixar passar-ne dos abans de pujar i al final he entrat a empentes i tocant carn. Trobar la classe ha estat una odissea per passadissos i escales, sort que la gent s’ha portat molt bé amb mi, allà no els hi fem ni la meitat de cas als erasmus despistats. Durant la classe em pensava que caçaria menys paraules i fins i tot he entès alguna broma entre professors. Sobretot m’ha motivat el fet que un italià que ve a la meua classe s’ha presentat en anglès per no tenir ni papa de francès, diguem que la seua desgràcia és el meu somriure, cruel, ho sé. De moment he passat el dia i m’he espavilat com he pogut per no dir: je suis espagnol. De fet encara no ho he dit.

Read Full Post »

Ja escric des de territori francès, des d’esta xicoteta ciutat del nordest, que ens rep amb certa calor quan a casa es veu que ha refrescat. Les primeres impressions segurament són prematures, distorsions de la realitat produïdes per la falta d’adaptació. Tot i això ja hi ha coses que resalten: els vàters de la residència no tenen tapa, és a dir, que es contacta directament amb la Roca. No li veig l’explicació a no ser que sigue esport nacional francès arrencar les tapes de la tassa del vàter. Una altra, no podia faltar un comentari sobre música: només arribar a la residència un cotxe amb negres de dos metres ha aparcat al davant, amb hip hop a tota pastilla. El país de Edith Piaf, Léo Ferré, Noir Désir o Manu Chao colonitzat per este ritme punyent que tolero ben poc (aclarir que només és un problema de tolerància musical, no racial). Ateneu companys, si arribo un dia a Melopea amb el cotxe i hip hop a tope és que l’estada a França m’ha canviat. Després, quan pujava les maletes, m’he creuat amb una bonica i dolça noia àrab, ens hem dit un no menys dolç bonjour. Per als que els agraden els detalls, l’habitació dóna al sud, és la 121 i la primera cançó en sonar ha estat Intentant recordar de Sant Gatxo.

Read Full Post »

Older Posts »