Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2006

Stanislas

Stanilas, rei exiliat de Polònia i sogre del rei Lluís XV, va fer cap a la Lorena com a duc, “enxufat” pel seu gendre. El vell rei polonès, com a homenatge al seu col•locador, manà construir a Nancy tot un barri i una gran plaça, que avui coneixem com la plaça Stanislas, tot i que ha estat també coneguda com plaça Reial, plaça del Poble i plaça Napoleó al llarg de la història. Al bell mig de la plaça hi ha una estàtua de Stanislas, on senyala amb el dit – tal com fa Colom a Barcelona – una figura de Lluís XV que hi ha en un arc just enfront seu , com volent dir: t’ho dedico. Ara a la plaça està l’ajuntament, l’òpera, el museu d’art, l’oficina de turisme, alguna terrassa, una discoteca d’ambient i una sense aparent definició sexual. A esta última va tindre lloc el que podríem anomenar com festa de benvinguda a Nancy pels estrangers. Els nostàlgics dels grans èxits podien escoltar Obsesión i jo em menjava les ungles pensant que a l’endemà començava el Nancy Jazz Projection. Així és que vaig aguantar poc allà i sota la pluja lorenesa – què rar! – enfilava el carrer Poincaré camí de casa, un tant decebut amb l’ambient festiu tant estàndard. De sobte apareixen uns de classe que vénen d’una festa cremallera a casa d’un altre geòleg. La cremallera és la festa que fa un quan se’n va a viure a un altre pis. Em van indicar on era i vaig anar-hi. La veritat és que allò ja estava a les acaballes i l’alcohol i la droga ja havien fet els seus efectes. Malgrat estar-hi poca estona vaig tindre temps de parlar amb un que se n’anirà a Mèxic i una que anirà a Barcelona. Em demanà vocabulari bàsic català, jo li vaig començar amb bon dia, quina hora és?, etc. Innocent. Vocabulari bàsic sembla ser que és farlopa i porros.
Anuncis

Read Full Post »

9 d’octubre

9 d’octubre, Sant Dionís, diada nacional del País Valencià. Celebració de l’entrada del rei Jaume a la ciutat de València, que evidentment no és cap acte pacífic. La història dels pobles està plena de batalles i el dia de l’entrada triomfal sempre acaba sent la diada per a la posteritat, no som l’excepció. D’aquella reconquesta que va començar per La Pobla en mantenim una herència, vulguen o no. Per exemple, de manera més o menys embolicada podem considerar que com a conseqüència de tot allò un servidor té el compromís de fer una paella pels companys francs de classe. Podem plantejar-nos què li semblaria al rei tenir dedicada una universitat i uns quants carrers i places arreu del país? Què opinaria de que la reina de les festes de Castelló dugue el nom de la seua segona muller? O de les festes de moros i cristians que es celebren a molts pobles? Potser diria, tot açò està molt bé, però no voleu dir que falta quelcom més?

Read Full Post »

Illes Maurici

Descobrir una biblioteca prop de casa sempre és un motiu d’alegria. És una troballa crucial que permet la culturització i matar el temps a millor preu que el FNAC. La tinc a cinc minuts a peu, és municipal i m’han atès molt bé, no sé perquè però els ha fet il·lusió que un estranger acabat d’aterrar ja s’hage fet soci. He començat fort. A les butaques he fullejat la revista Express, una espècie d’El Temps, però que encara no li he trobat la tendència ideològica. Hi anava un reportatge sobre la vida de Nicolas Sarkozy, candidat a la presidència de la República per part del UMP (la dreta). Fill d’immigrants hongaresos que es divorciaren, estudiant de dret – es pot ser polític de pes sense haver fet dret? – i de jove ja va dir-li a un company de classe que algun dia seria president de la República. El reportatge no ha millorat la meua opinió del personatge, de fet, pel bé de França, d’Europa i dels milers d’immigrants sense papers que arriben al continent espero que este home no sigue mai president. Després he agarrat dos discos, Arman Méliès i Menwar. Del primer esperava trobar-me chanson française i m’he trobat un estil massa britànic pel meu gust. El segon, música tradicional de les Illes Maurici, exigeix una segona escoltada, no tant per les lletres (són en créole, llengua indígena afrancesada i hi ha poc a entendre) sinó per trobar una orella més acostumada. No sempre a la primera escoltada s’enganxa un, de fet els bons discos són els que milloren amb el temps, com el bon vi. Per acabar he pres un llibre, de poques pàgines i lletra gran: Bénarès. Història situada també a les illes Maurici – tenia un dia insular – on anem descobrint l’illa mentre el protagonista se’n va a la capital a buscar un parell de meuques, una per ell i l’altra pel veí pescador del davant. Intriga fins el final, el llibre acaba just abans de qualsevol escena eròtica.

Read Full Post »

Descobrint

Tota semblança amb Itxoiten de Negu Gorriak – i per tant amb Esperant de Obrint Pas – és pura imaginació del lector.

Descobrint que sempre plou.

Descobrint viure sense oli.

Descobrint anar en camisa.

Descobrint noves músiques.

Descobrint el francès.

Descobrint parlar al revés.

Descobrint mil i un formatges.

Descobrint moltíssimes cerveses.

Descobrint moltes cultures.

Descobrint més geologia.

Descobrint nou programari.

Descobrint Boris Vian.

Descobrint la seua història.

Descobrint noves marques de tonyina.

Descobrint altres territoris.

Descobrint altres cors.

Descobrint com va el tramvia.

Descobrint els bars Erasmus.

Descobrint els bars normals.

Descobrint els seus borratxos.

Descobrint Nancy.

Read Full Post »

Arquitectura

Sé ben poc dels corrents arquitectònics que ha hagut al món en els últims cinquanta anys, però tot i la meua ignorància crec que tinc un mínim criteri per discernir les barbaritats de les reals obres d’art. Esta setmana he descobert un edifici que és un autèntic atac visual, l’Hotel de Police de Nancy, és a dir, les oficines de la policia. Una gran bandera tricolor custodia este búnquer fet a base de bolos de rambla i formigó. Difícils ingredients per a combinar, és com si t’obliguen a fer un plat amb cecina, salsa curri i xocolate: el resultat és diarreic. Afortunadament és un edifici amb un destí gris de per sí, seria molt més trist que allò fos per exemple una escola. El que em pregunto és perquè un arquitecte va fer allò? En la història de la Humanitat més recent hem passat per una època on agradava la combinació de bolos de riu amb formigó? L’arquitectura té el mal que no és com la roba, on les modes passatgeres acaben al armari, en canvi els edificis es queden plantats. És possible que d’ací uns anys trobem un horror la Ciutat de les Ciències de València, la torre Agbar de Barcelona o el Guggenheim de Bilbo? Tindrem els ciutadans alguna manera de protegir-mos de les idees felices dels despatxos d’arquitectes?

Read Full Post »

Musée de l’Ecole

Els primers diumenges de cada mes els museus de Nancy són de bades. És un detall a tindre en compte en una ciutat on els caps de setmana, de moment, em semblen un tant avorrits. Per començar he anat al que tinc més prop de la residència, el Musée de l’École de Nancy. Sincerament desconeixia totalment el que anava a trobar allà dins, el mot escola evoca aprenentatge i els humans en teoria aprenem en tots els camps, així que estava tot molt difós. No obstant l’edifici modernista i el jardinet d’entrada invitaven a passar-hi, a més la gratuïtat sempre dóna més seguretat davant el “no m’interessa”. Un cop a dins em vaig trobar amb sales i sales plenes de tot tipus de mobles modernistes. Després hi havia una secció dedicada a un artista local de començament de segle, Émile Gallé, que feia tot tipus de peces amb vidre. em va impressionar veure un plat amb uns versos de Zola, de fet mai havia vist tant harmoniosament units la poesia amb el vidre. La relació del artista vidrier amb el famós escriptor anava més enllà d’un simple vers en un plat, es coneixien i junts conspiraven en aquella França de començaments de segle XX. Gràcies a esta visita al museu he conegut l’afer Dreyfus, que va provocar agres debats aleshores i inspirà el famós J’accuse de Zola. No era qualsevol cosa el museu de l’escola d’artistes lorenesos.

Read Full Post »

« Newer Posts