Eastpak

Ja fa uns dies que hi ha un tema que en té captivat: les motxil·les Eastpak. No perquè me’n vullga comprar una, sinó per la gran quantitat que en veig. No hi ha dia que puges al bus o al tramvia i no ne veges, de tots els colors: rosa, verd, groc, blau marí, blau cel i fins i tot d’un horrorós verd militar! Les trobes decorades amb xapes poc plamfetàries, amb les típiques inscripcions adolescents equivalents al “Te kiero mi xurri”, amb clauers d’ossets de peluix penjant i alguna sense res. Per exemple, estava dinant un dia al menjador universitari i en vaig veure passar més d’una dotzena com qui veu passar camions per una autopista. El que em pregunto és què li veu la gent per portar-les en massa, aparentment són unes motxil·les sense més. Tenen un termo pel cafè amagat? Van molt bé de preu? Que m’ho expliquen perquè jo no ho sé. El que es deu preguntar poques coses és Mr. Eastpak, està arrasant en un mercat tant suculent com el juvenil. De fet, tal monopoli en el sector motxil·ler – on només li fa ombra Quechua de Decathlon, marca pensada per als geòlegs – em fa pensar en la mà de Bill Gates al darrere. O encara pitjor, en Google, el nou imperi que està entrant en tot a base de caure simpàtic a la gent. Realment estem ballant al ritme que volem? Potser el Gran Hermano – el de la tele – només era una paròdia del vertader Gran Germà, on juguem tots i el premi és ben fotut.

Nota: bloggers amb motxil·la Eastpak no tinc res en contra de vatros.

Anuncis