Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 28/11/2006

Va de discos

Potser és prompte per fer balanços, però em ve de gust explicar els discos més interessants d’este 2006. Podeu ignorar-ho, aprofitar la ADSL durant el pont que la majoria de lectors tindreu o comprar-los. He intentat adjuntar a cada disc un enllaç de youtube de les cançons més significatives del disc que ha publicat eixe grup enguany. Ho trobo molt més útil que posar l’enllaç a la web oficial, cosa que a cop de google es troba de seguida. L’ordre no indica preferència, excepte del primer que citaré.

Començo a la Vila-Joiosa, a la Marina Baixa. Sant Gatxo havien publicat dos discos abans de Si tanque els ulls, i en cada un d’ells es notava la evolució del punk cap al power-pop. Però crec que és en este últim en el que han donat la campanada, trencant els esquemes a molts. El rock català, estàndard i previsible, ha mort: Sant Gatxo ha arribat.

Per la costa pugem un poc i arribem a Pego. La Gossa Sorda van treure al mes de març i després d’una llarga espera Garrotades. No tenen ni la finura ni la riquesa estilística de Obrint Pas però animen qualsevol cotarro. Per ser els més escoltats al nostre pis d’estudiants de Barcelona mereixen estar en esta llista.

Anant cap Alacant per interior i fent parada a Xàtiva està Feliu Ventura. Alfabets de futur es diu el treball que va presentar el nou d’octubre. El padrinatge de Lluís Llach li ha sentat bé, l’he trobat més valent i amb millor dicció. Trobem col·laboracions de luxe i un cançó al més pur estil Ovidi.

Pepet i Marieta és d’Ulldecona i ha tret Xalera. Segueix sent el Sabina de les Terres de l’Ebre, amb molts temes de droga, sexe i alcohol. És un disc complet tot i que comprenc que algú critique que la barreja de la Manta al coll i el fetitxisme pot ser un poc indigesta.

L’escena musical barcelonina té una sèrie d’actors inquiets, com el Joan Garriga de la Troba, de qui ja en vaig parlar i no me’n canso. Per ells el millor disc de Catalunya. Després està Xerramequ tiquis-miquis, que vindrien a ser de la mateixa colla i que han fet un disc ple de sorpreses.

Per l’Aragó i cantant en aragonès, estan els Mallacan. La seua cantant els va marxar i han perdut part de l’encant, pero Pais Zierzo és ben recomanable per als que tinguen una referència en Negu Gorriak per exemple. A la Franja, a Pena-Roja de Tastavins, los Draps han tret enguany el seu disc. Són coneguts, del terreno i fins i tot fan versions friki festival.

Ja sabeu que l’escena musical basca és referència personal. Fermin Muguruza, després d’un descans, se’n va anar a Jamaica amb els seus amics i va portar un disc excel·lent sota el braç, Euskal Herria Jamaika Clash. Manitas de oro que en dirien en castellà. Betagarri han tret fa no res Hamaika Gara. No arriba al nivell de 80-00 ni de lluny, però enganxa i hi destaca un trist i emotiu reggae en record dels fets de Vitoria del 76.

Doctor Deseo han publicat detrás de los espejos rotos, amb altibaixos pero suficientment escoltat per entrar a la llista. El doble directe de Barricada, Latidos y mordiscos, destaca especialment la part acùstica, perquè se’n ixen prou bé i perquè fa gràcia sentir hits com el No hay tregua cantats en un teatre. Fito i Fitipaldis cada vegada sonen més a los 40 i companyia. Com no em contamina gens el fet que isquen per eixos mitjans trobo que Por la boca vive el pez és un bon disc. Si algú ha descobert tard a Fito o no coneix Platero ja és el seu problema.

A l’altre costat de l’oceà i vinguda de Tijuana, hi ha Julieta Venegas. Limon y sal no és el seu millor disc però ha sonat de sobres a casa i a la penya Melopea com per posar-lo a la llista sense cap tipus de dubte.

A França he descobert músiques velles i noves. Tot i així ja he arribat a temps de identificar els productes més notables del 2006. Dub Incorporation fan dub tal com indica el seu nom i en el seu disc en directe d’enguany fan entrar moltes ganes de veure’ls. Pel que sembla prometen festa i suor. Les Ogres de Barback són un grup amb un grapat d’anys a les esquenes i el 2006 han editat un directe, Avril et vous. Mescla dels ritmes de l’Europa de l’est i de la chanson française.

Per acabar, anem amb els que canten en anglès. Per damunt de tot i molt especialment, Bruce Springsteen. Ha hagut de fer un disc totalment folk per haver-me apropat a ell i m’ha adherit. We Shall Overcome The Seeger Session és una brut alitat i una bona manera d’acabar esta relació del millor del 2006.

Anuncis

Read Full Post »