Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2006

Eastpak

Ja fa uns dies que hi ha un tema que en té captivat: les motxil·les Eastpak. No perquè me’n vullga comprar una, sinó per la gran quantitat que en veig. No hi ha dia que puges al bus o al tramvia i no ne veges, de tots els colors: rosa, verd, groc, blau marí, blau cel i fins i tot d’un horrorós verd militar! Les trobes decorades amb xapes poc plamfetàries, amb les típiques inscripcions adolescents equivalents al “Te kiero mi xurri”, amb clauers d’ossets de peluix penjant i alguna sense res. Per exemple, estava dinant un dia al menjador universitari i en vaig veure passar més d’una dotzena com qui veu passar camions per una autopista. El que em pregunto és què li veu la gent per portar-les en massa, aparentment són unes motxil·les sense més. Tenen un termo pel cafè amagat? Van molt bé de preu? Que m’ho expliquen perquè jo no ho sé. El que es deu preguntar poques coses és Mr. Eastpak, està arrasant en un mercat tant suculent com el juvenil. De fet, tal monopoli en el sector motxil·ler – on només li fa ombra Quechua de Decathlon, marca pensada per als geòlegs – em fa pensar en la mà de Bill Gates al darrere. O encara pitjor, en Google, el nou imperi que està entrant en tot a base de caure simpàtic a la gent. Realment estem ballant al ritme que volem? Potser el Gran Hermano – el de la tele – només era una paròdia del vertader Gran Germà, on juguem tots i el premi és ben fotut.

Nota: bloggers amb motxil·la Eastpak no tinc res en contra de vatros.

Read Full Post »

Narbonne gare

Tenia dos hores a Narbona per esperar el tren que em portaria a Nancy. El horari d’hivern es feia palès i ja era totalment de nit. La nit de les ciutats franceses és més fosca, més tenebrosa, ja que hi ha menys faroles. Una necessitat fisiològica em destorbava i per tant vaig buscar els lavabos de l’estació, però a partir de les vuit estan tancats i n’hi ha un pagant. Com estic a favor del dret a pixar gratuïtament, em vaig negar a pagar els 50 cèntims. A sobre només portava un bitllet, així que hauria de haver canviat comprant un paquet de xiclets. Res, a buscar un racó, que total tenim dos hores. Vaig eixir a fora de l’estació a buscar la direcció menys cèntrica, i amb la maleta a rastres, llaurant solcs entre fulles caigudes dels plataners – l’arbre nacional francès- anava desesperant-me. És cosa sabuda que quan més s’hi pensa pitjor. Un carreró aparentment bo em duia cap a cases amb llum als menjadors, era l’hora de sopar. Finalment, fart, vaig donar per vàlid un magatzem annexe a les instal·lacions de la estació. Ni el tren de mercaderies que va passar en eixe moment em va aturar. Un cop solucionat el problema vaig donar encara una volta pels voltants de l’estació sense cap tipus de pressió. A falta de vint minuts ja vaig anar a la meua andana, però abans passava un tren direcció Marsella. Va arrencar a moure, es van tancar les portes, i vam escoltar un crit. Un home anava penjant de la porta a mig obrir, no sé si intentava baixar o pujar. Finalment va caure a l’espai que hi ha entre el tren i l’andana. Ens vam quedar horroritzats, els vagons passaven i a tots se’ns van fer eterns eixos segons. Vaig imaginar el pitjor, la mort d’aquell xic. Un cop ja havia passat el tren, s’escoltaven crits d’histèria i de pànic entre la gent. No em vaig alçar, m’aterrava el poder veure la imatge. Egoistament vaig pensar en el retard del meu tren. Afortunadament va aparèixer la figura prima, amb la cara blanca, del caigut. Una dona amb un gosset a la mà i el cap d’estació parlaven amb ell, el calmaven i feien telefonades. Només li vaig veure un xicotet forat al jersei, va tindre molta sort. Diumenge, a Narbona, el tren de la vida va agafar pels pèls un passatger que va estar a punt de perdre’l.

A més a més, estic obligat a enllaçar-vos la novetat vilafranquina a la xarxa. A partir d’ara els que estem fora del poble ja podrem veure Tele Vilafranca , ja que es trobaran els programes a Google i a 3×4.info.

Read Full Post »

Una vegada s’ha complert el següent tràmit estipulat per establir la sociovergència els ulls em comencen a demanar dormir. Potser somiaré en Boadella, que vindrà parlant-me a l’orella amb veueta de monstre i disfressat amb el color taronja del seu pseudopartit. Un malson que confirma la teoria que vinc defensant, la salvació està als pobles. I la son que pot propiciar este malson em ve per l’excursió de la nit de la castanyada (mai Halloween!) a Piera, a la comarca de l’Anoia. Seguim les dolçaines com els ratolins seguien al flautista d’Hammelin, però la cosa no va de ratolins sinó d’estranyes gosses valencianes, que a sobre estan sordes. Tantmateix la sordera no els impedeix bordar, tant al meninfotisme del sud, com al seny del nord.

Read Full Post »

« Newer Posts