Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2006

Independència televisiva

Els dies de Nadal no són com eixos de l’estiu, que et permeten recórrer el terme, tocar roques, fer els recorreguts de la pedra en sec i guanyar bones vistes per criticar el pla Eòlic. Ara la vesprada és curta i fas hores i hores a casa. Ara és quan estudiem les roques en compte de tocar-les, escoltem música romanticona en comptes del ska estival i llegim en francès per no perdre l’hàbit. L’error ve quan allà vora la una – i com tens el cos acostumat al horari europeu ja tens fam- et plantes davant la tele. I després de vora quatre mesos a França redescobreixes la tele espanyola. Vivia en una espècie d’independència televisiva que estos dies he mig perdut: la primera segueix amb els mateixos xous que ha fet durant cinquanta anys (felicitats! té mèrit aguantar tants anys i sota tants colors polítics i fer sempre els mateixos bodrios), els matins plens de programes del cor, les sèries de família guai, tant guais com el progressisme de postal de Cuatro. Trobo refugi en Argiñano, que se’n fot de tot i de tots, en Punt2 (el gra al cul dins RTVV) i en TV3, que encara destil.la caràcter diferent – malgrat parlar de la defunció de Rocio Jurado com la més important de l’any en el resum del 2006 – i a sobre tenen el 3alacarta, que permet seguir Polònia des de la llunyania. Esta reflexió no em val per dir-vos: mireu la tele francesa és millor, perquè encara no n’he vist suficientment per poder comparar-ho i a més certes malalties televisives es repeteixen, com els grotescos 1984 o els concursos de cantants – si bé estos últims allà es basen en la chanson française on sempre ha pesat molt el fet del que es diu. Amb tot això, assegut al sofà de casa, sento que el distanciament físic, informatiu i sentimental amb el país que marca el meu DNI és gran i cada volta més. No així amb el poble i amb el país sentimental, de fet ja hi ha francesos que m’han dit que parlo molt de Vilafranca. Normal, sempre ho he fet.

Read Full Post »

Tornar a casa

Reprenc els missatges després d’uns dies en que he fet vida d’artista de circ, d’ací cap allà. Finalment Vilafranca, nevada i preciosa, ens va rebre dissabte de mati. Entremig vaig passar per Paris, València i Castelló. Vaig intentar reconciliar-me amb el Cap i Casal per enèsima vegada i un nou cop no hi vaig poder. Només per arribar al centre des de l’aeroport ja és una odissea, després veus els cartells del aigua “tirada” al mar per l’Ebre i l’exposició de la llengua valenciana feta per la Diputació de València i vaja, t’hi enamores. A sobre et trobes la plaça de l’Ajuntament ocupada per un pessebre privat d’una entitat bancària. Sé que és injust tractar tota la ciutat per això, però el que no hi viu el dia a dia i arriba de sobte al carrer Xàtiva es troba en este panorama tan motivador. Espero que arribe un dia que em pugue reconciliar en esta ciutat i que no sigue en molt tard. Després el tren cap a Castelló em recordà les histories que ens explicava l’any passat Almudena, un tren que en el meu cas permet transformar totes les meues experiències d’amor i odi amb el Cap i Casal en passió terrenal, optimisme i valencianisme. M’agrada escoltar eixes converses dels grups de xiques un tant apijades que vénen de consumir, en eixe accent de la Plana, que demostra la perfecta normalitat que pot tindre la llengua. La pujada a Vilafranca es va ajornar per la neu i això em va permetre una nit de propina per Castelló, pataques braves i posada al dia d’anècdotes mútues. Dissabte carretera i manta, que feia fred. Després vindrien els retrobaments, les vesprades pels bars mirant les partides de cartes i els passejos xafant neu, recordant que els sagals que vam ser en dies aixina no entràvem a casa.

Read Full Post »

Diu el subtítol d’este blog prenent una cançó dels bascos Sagarroi: mil colors, cent mil idiomes, mil ritmes canviant amb el meu passeig, la majoria de coses estan en venda, com gairebé tot el demés, com gairebé tota la resta. La lletra es refereix al mercat i al barri londinenc de Candem Town, però seria perfectament aplicable al que vaig viure diumenge de matí a Paris, en un dels diversos mercats de les puces que es fan a la capital. Entre ponts d’autovia, grafittis, carnisseries àrabs i bars de kebabs hi ha este mercat on pots trobar de tot. Roba nova i usada, hiphopera o pija, decoració, vells vinils, banderes de Còrsega, barrets i sabatilles Converse. Els venedors saben totes les llengües i el regateig esdevé obligació, com a l’Africa, i de fet els africans eren majoria allà. Crec que ha estat la meua experiència més urbana, de gran ciutat, que he tingut mai. A la vesprada la visita a Montmartre ens va permetre gaudir de la vista de la ciutat, un lloc privilegiat sens dubte. Després l’obligada passada pel Moulin Rouge, en un carrer ple de sex shops, amb articles inverosimils, que sort que els posen en maniquins i així saps per quin forat van. I allà es va fer tard, les llums de Nadal prenien el relleu del esmorteït sol parisenc. Aleshores la Gare de l’Est s’obria de tornada cap a Nancy, en un tren còmode i puntual. La Schweppes de llima del bar em recordà el bar de Vicentico a la plaça de bous de Vilafranca. Si, potser ja va sent hora de tornar.

Read Full Post »

Eixida del metro dels Camps Elisis, els de Paris, no els de Lleida. Plovia i per tant el paisatge que s’obria als ulls era ben llunyà dels juliols, quan per aquelles llambordes circulen les bicicletes que acaben de fer una volteta per França. Un poc més enllà el túnel on Lady Di es matà en aquell accident d’un dels mites del segle XX sobre el qual em costaria posicionar-me. Després el Louvre, el Sena, Nôtre Dame. Turistes. Imatges vistes molts i molts cops, tant que no impressiona gens trobar-se vora estos llocs. I els souvenirs, font de negoci del centre de la ciutat.

L’actual Paris no el podem comprendre sense els vells bohemis que passaven molta fam, que vivien en pèssimes condicions, allà a començaments del segle passat. Alguns d’ells triomfaren i han fet de Paris un mite que permet ara a pintors – bons, mitjans i mediocres – viure-hi gràcies als turistes. El turisme és una fina capa que amaga tota realitat pròpia en esta ciutat. Amb l’arribada de les càmeres digitals tot plegat resulta encara més abusiu, sense voler deus eixir a quaranta fotos. Esgotat de tot plegat, vaig emprendre marxa cap enfora i vaig trobar un edifici gran, ple de tubs de colors a la façana, la Biblioteca Pompidou. La millor biblioteca que mai he vist, senzillament impressionant. Grans espais, ambient agradable i juvenil, cultura per a tothom. En un lloc així has de fer un xicotet sondeig per tastar-ne el abast, i el meu van ser un parell de llibres de tractament d’aigües i la discoteca, on per cert, la secció francòfona ho té tot. Dins l’apartat Espagne n’hi havia un dedicat en exclusivitat a Catalogne, on hi havia sis discos de Llach. Coneixent un poc els francesos ja és d’agrair que hagen fet un apartat a banda. D’esta manera vam passar una vesprada parisina de dissabte. El domenge donarà per un altre post.

Read Full Post »

Si vols parlem del temps

No hi ha dia que no entre a la pàgina de l’oratge de Ignasi Llopis,‭ ‬com suposo que fa gran part de la diàspora vilafranquina.‭ ‬Crec que en el fons ens agrada vanagloriejar-nos davant la resta de ser una relativa raresa climàtica,‭ ‬un lloc fred en el país de les taronges,‭ ‬de la luz y del amor.‭ ‬Malgrat els canvis climàtics i estes tardors tant inexplicables continuem mantenint la fama,‭ ‬fa fred.‭ ‬El fet encara té més gràcia quan estàs en un lloc que te l’han venut com a molt fred i encara no superen els registres vilafranquins. ‭

Read Full Post »

Cuina internacional

Vora migdia he marxat cap a casa un company de classe, aixina aprofitaríem la insulsa vesprada de diumenge per avançar un interessant treball. Viu sol prop del centre, en un pis amb ascensor dels vells. Funciona perfectament i en cas de quedar-te penjat tens aire i a una mala pots escapar, cosa que et fa plantejar si realment és bo tot el que és mes nou. Ell és de Nova Caledònia i abans de posar-mos a la faena hem dinat una exquisita amanida amb peix adobat en llima – molt similar a l’esqueixada tot i vindre de l’altra banda de món – i un poc de pernil de Fortanet que he dut jo. Cuina internacional és la cuina que no saps d’on ve o és mesclar menjars de tots els racons del planeta? M’encanta el poder conèixer una cultura tant diferent com pot ser la d’un país d’Oceania i sincerament em fa entrar moltes ganes de poder-hi anar algun dia. No obstant ell no és qualsevol, quan m’ensenya les fotos de la seua ‘caseta’ o el seu vaixell em dono compte que som ben diferents malgrat dur-mos bé. Sobre la taula de l’ordinador li he vist el carnet del UMP, el partit de Chirac i Sarkozy. Fent i fent no és el primer amic amb un carnet d’un partit que no votaria i tampoc m’ha estranyat gens veure-li’l coneixent el seu to en parlar dels independentistes caledonians. No passa res i de fet a l’hora del treball és un molt bon company. I d’esta manera ha passat el diumenge i a sobre arribo a casa i veig que el Athletic ha vençut. Perfecte.

Afegit a les nou de la nit. El dia encara s’arrodoneix un poc més, Pinochet ha mort. Res es pot fer pels desapareguts, només ens queda l’esperança de veure quin paper deixarà la historia per a cadascù. En el terreny més personal he tingut el plaer de comunicar-li-ho a un xilè. M’ha preguntat en quin dia estàvem i tot seguit m’ha dit, un dia a recordar. Com a homenatge humil pero sentit poso un video de Victor Jara, cantautor assassinat en la repressio del personatge avui finit. Torturat en aquell estadi que ara du el seu nom, van pegar-li colps de culata fins trencar-li les mans per a que no pogués tocar la guitarra.

Read Full Post »

Adéu Clio

M’envien des de casa una foto pòstuma del Clio, li ha arribat el dia, dilluns va a la deixalleria, el pla Renove no perdona. D’acord, és un trasto, un objecte, un simple cotxe, però li tenia afecte. Amb ell podem dir que he après a moure’m motoritzat per este món. I abans de que el dugués jo ja estava curtit de viatges Ribera d’Ebre amunt i avall. Però amb la meua arribada com a xofer va descobrir els viatges a Vilafranca, les nits d’orquestra a Cantavella o Cinctorres, les vesprades de bous i els aplecs. També ens ha fet patir, com aquella vesprada a Almassora. Quan vaig començar a posar les claus al contacte va haver de canviar els cassetes de Mecano pels de Kortatu i Barricada. Va dur una vida jove i una madura alhora, les persones no sé si ho podem fer. Ens ha dut a molts llocs i ha fet molts kilòmetres. Gràcies company.

Read Full Post »

Older Posts »