Els dies de Nadal no són com eixos de l’estiu, que et permeten recórrer el terme, tocar roques, fer els recorreguts de la pedra en sec i guanyar bones vistes per criticar el pla Eòlic. Ara la vesprada és curta i fas hores i hores a casa. Ara és quan estudiem les roques en compte de tocar-les, escoltem música romanticona en comptes del ska estival i llegim en francès per no perdre l’hàbit. L’error ve quan allà vora la una – i com tens el cos acostumat al horari europeu ja tens fam- et plantes davant la tele. I després de vora quatre mesos a França redescobreixes la tele espanyola. Vivia en una espècie d’independència televisiva que estos dies he mig perdut: la primera segueix amb els mateixos xous que ha fet durant cinquanta anys (felicitats! té mèrit aguantar tants anys i sota tants colors polítics i fer sempre els mateixos bodrios), els matins plens de programes del cor, les sèries de família guai, tant guais com el progressisme de postal de Cuatro. Trobo refugi en Argiñano, que se’n fot de tot i de tots, en Punt2 (el gra al cul dins RTVV) i en TV3, que encara destil.la caràcter diferent – malgrat parlar de la defunció de Rocio Jurado com la més important de l’any en el resum del 2006 – i a sobre tenen el 3alacarta, que permet seguir Polònia des de la llunyania. Esta reflexió no em val per dir-vos: mireu la tele francesa és millor, perquè encara no n’he vist suficientment per poder comparar-ho i a més certes malalties televisives es repeteixen, com els grotescos 1984 o els concursos de cantants – si bé estos últims allà es basen en la chanson française on sempre ha pesat molt el fet del que es diu. Amb tot això, assegut al sofà de casa, sento que el distanciament físic, informatiu i sentimental amb el país que marca el meu DNI és gran i cada volta més. No així amb el poble i amb el país sentimental, de fet ja hi ha francesos que m’han dit que parlo molt de Vilafranca. Normal, sempre ho he fet.
el cadafal 