Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2007

Diuen…

He anat seguint una polèmica que va nàixer en un blog, que s’ha estès per més blogs i m’ha motivat per escriure’n al meu. Són els nous temps, les baralles i les batusses corren pels fòrums i els blogs d’internet i ja no es fan amb una cervesa a la mà en un bar Manolo. El cas va de música en valencià/català, sobre si hi ha qualitat o no i si s’està encaixat encara en l’etiqueta del rock català. Sempre em fan gràcia les acusacions generalistes de tot açò no val res. I tampoc em val el tot és bo per ser de casa. A casa nostra, país menut i amb tots el pes de les lloses que tenim i ens posem per sobre, fem música. I una part dels musics, de la mateixa manera que jo decideixo escriure este blog en valencià, canten en valencià. Com qualsevol altre país del món, si no fos perquè depenent de la llengua se t’obriran més portes o menys. I de la mateixa manera que no m’agrada el pop flamenc però m’emociono amb Silvio Rodríguez, canto a la dutxa Obrint Pas i no em baixaria ni un disc de Glissando. Perquè no tot el fet en valencià m’agrade, com és lògic. I eixa ha de ser la filosofia de la producció musical, del contrari seguirem etiquetats per sempre més.

Anuncis

Read Full Post »

Cafè!

Cafè roin. El fan amb tota la bona intenció, però amb els pitjors mitjans, els alumnes de primer. El prenc perquè pel moment no s’ha inventat cap altre remei més bo contra la son a les classes de després de dinar. L’he demanat llarg, ergo aigualit – més encara!- perquè previnc passar-ho malament. Confondre realitat i ficció, escriure al costat de les copies del power point coses que no vénen al cas, sentir que els ulls es tanquen poc a poc, adormir-se un microsegon i despertar-me sobresaltat com si hagués perdut la explicació clau del emmagatzemament del diòxid de carboni al substrat rocós. Tinc certa vergonya quan em passa això tot i que ací la gent és molt més indiscreta que ho era a Barcelona. Maten, matem, l’avorriment que provoquen certes classes com podem. Ahir vaig presenciar una autèntica batalla de l’armada invencible just al meu costat, avui he vist els dibuixos obscens d’un company, he llegit la programació del cinema alternatiu de Nancy i he tingut temps per recordar pels marges dels apunts velles cançons basques i traçar perfils d’etapes de muntanya del Tour de França. Es nota que el curs d’esta setmana no és molt interessant?

Read Full Post »

L’avió no permet comiats com els del tren. Mentre et despulles, metàl.licament parlant, davant els policies vas mirant de reüll als familiars, i al final, tot posant-te el cinturó i amb les mans ocupades tires un cop de cap a mode de fins a la vista i et gires, endinsant-te en el duty free, la zona lliure d’impostos. Tendes per comprar tabac, alcohol, souvenirs i roba cara. Sempre em pregunto si els que treballen allà no fan declaració de renda…

Enlairem i vaig resseguint la ruta, dient els noms dels pobles mollet per no alarmar els veïns. Una silueta urbana em sona a Onda, una altra a l’Alcora, més enllà la UJI, impactant vista des de dalt. Després passem a Borriol, el pla de Cabanes i el pàrquing de Piràmide, Sant Mateu, Albocàsser i al fons la costa d’Ares i els eolos. Els Ports de Beseit donen pas a la boira de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre que va durar fins els Pirineus. D’allà fins Paris novament entelats. Un tren de Paris a Nancy. Ja estem de nou, fi de les vacances.

Read Full Post »

Portes de lavabo

Sempre hi ha temps per una escapada a Barcelona. Esta vegada he estat despert per la nit i he dormit pel dia. Trobada amb els amics, trobada amb espais, trobada amb l’Eixample, tan perfecte i tan urbà, tan cosmopolita ell. Vaig entrar al lavabo del mexicà on comencem a merèixer abonament de temporada i la porta tenia allò que enyoro en els lavabos francesos, escrits. El cagador inspirat que reflexiona sobre el fet que defeca igual un treballador de la SEAT que Bill Gates que Paris Hilton. La noia – o la broma de mal gust – que posa el número de telèfon anunciant una estona plaentera. L’emprenyat amb la música patxanga del local de torn que escriu el seu grup hevy preferit. Als de la facultat de geologia teníem l’oda del cagador emmascarat, la ruta 0 – els pobles catalans on el PP té zero vots – i un que ho omplia tot de visques a Espanya – respectable però no compartit – i visques a dictadors passats, que ja no es podia respectar. Direu que es incivisme escriure però de tant en tant estes expressions artístiques o simplement de mala llet anònimes vénen de gust trobar-te-les. Perquè a sobre tots n’hem fets. Bé, tots no, menys els francesos.

Read Full Post »

De vegades la pau

No comencem l’any amb bones notícies. La treva indefinida ha tingut una fi i la broma li ha costat la vida a dos immigrants equatorians. Què tenien a veure ells, que venien d’allà on un il·lustre basc com Bolívar els donà la independència? Tot el procés de pau, si és que existia, ha quedat enterrat sota la runa de Barajas. Tornem a la victòria policial contra el terrorisme, el front dels partits constitucionalistes, etc. Res més lluny de la pau. Escolto Rajoy i el seu pla de pacificació em sembla el de Bush per l’Iraq. Enterrat també l’optimisme de ZP, que no sé d’on el treia, quan es veia clar que no s’avançava. No volien pagar un preu polític deien. Perdonen, però si el preu polític era legalitzar la formació política de milers de bascos – que mai hagués hagut de deixar de ser legal – calia pagar-lo. Tenien por a la reacció del PP, però ara ja podran anar juntets de la mà. ETA i la seua irracionalitat els ha posat el camí pla. Mentrestant els que crèiem i creiem en un procés de diàleg ens pegarem cops de cap pel penalti fallat. La gent vol viure en pau i a quatre malparit no els hi dóna la gana dèien els de la Dharma. Quanta raó.

Read Full Post »

Melopea

La penya és el col·lectiu bàsic en un poble com Vilafranca. No és obligat tindre’n però si se’n té un podrà gaudir més dels privilegis festius i lúdics que ens depara el calendari festiu. Nosaltres ens diem Melopea i som vora una vintena. Tots xics, la majoria del 1984. Molts no hem nascut ni viscut a Vilafranca, però tots hem ballat algun colp el ball pla, que seria com un bateig. Ara la majoria estan per Castelló, algú més lluny i ben pocs resten al poble. I el futur de molts no passa pels Ports i tanmateix és entre eixes quatre parets d’eixa pallissa que tenim com a local, allà al Peiró Scala, que ens reunim per les grans celebracions. Destrossant la cançó diria: allà on es creuen els nostres camins, posem que parlo de Melopea. No som del mateix equip de futbol, de grans volem ser coses diferents i ni molt menys compartim ideologia, però això no és problema per compartir taula, faltaria més. Com a conjunt som desordenats, caòtics, amants del últim moment, però al final sempre ens ix mig bé. No sé si quan d’ací un temps vinguen les vint novies canviarem, potser ja serà tard i el caos vindrà intrínsec amb nosaltres.

L’entrada a l’any, com altres colps, la vam celebrar a i amb Melopea – també en el sentit que pren el mot en castellà. Per als que vau decidir passar la nit de Cap d’Any en altres llocs menys bonicos que Vilafranca, aprofito ara per desitjar-vos un bon any nou.

Read Full Post »

« Newer Posts