Spam

Hi ha una xica que li dic la spam. Li ho dic jo i li ho diu un altre erasmus i no sé si és més general. El cas és que esta xica, aprofitant-se del seu estatus de secretària de comunicació de la delegació d’alumnes, ens envia uns 3 o 4 quatre mails absurds per dia. En primer lloc em fa gràcia això de ser secretària de comunicació d’una cosa com la delegació d’alumnes, on hi ha els quatre amigatxos posats, que com són els més cools de l’escola van guanyar unes eleccions. El mite del delegat de classe simpàtic diríem. Després passa el que passa, i apareixen casos de corrupció, on els amigatxos se n’aprofiten d’informacions privilegiades en dretiment dels que no són tant amics. Bé, el cas és està la spam, la dels mails diaris. La pobra ha aconseguit que borre tots els seus mails, corrent el risc de perdre alguna cosa interessant, però no crec que m’enganye de molt. Tota festa que es fa a Nancy, ni que sigue quatre bollos i un got de xocolate que han fet les xiques d’infermeria, és motiu per ser enviat. La xica ho reenvia d’altra gent, que deuen ser els spams de les seues respectives escoles i facultats. El cas és que en una ciutat com esta, menuda, les coses interessants es saben i el que ve per spam és això, spam. I per tant va a la brossa.

El video és el que va donar nom al spam.

Read Full Post »

Sempre estem de comiats

Adéu doncs. Sense esperar-m’ho, abans de la data prevista de comiat que tenia enregistrada al cap, se n’ha anat. Quan m’ho va dir em vaig quedar fred, perquè Brasil no és Bretanya o Sicília. Als darrers, a cop de low cost sempre estaries a temps d’anar-hi, Brasil ens cau un poc més lluny. Es precisament la llunyania la que et fa sentir encara més la manca, passarà de ser un quotidià a un contacte de msn. Estic convidat a anar al seu país algun cop, fet que agraïsc i que no puc acomplir per l’instant. La invitació és recíproca i crec que ell tard o d’hora se’ns plantarà ací a Europa, un pilot d’avió s’ho podrà permetre això. El curs per a alguns es va apagant, i ara ve el moment de seleccionar els que han estat només companys d’estones, cerveses i xarrades i els que realment tindran una casa oberta – la meua – i jo la seua.

“L’avorriment no pot existir allà on hi hage una bona reunio d’amics”. Chateaubriand.

Imatge treta de les fotos de Hesperkay.

Read Full Post »

Lunéville

Vesprada lliure que m’he pres lliurement. He anat a l’estació de tren de Nancy, per fer allò tant bohemi de prendre el primer tren que passa i a veure on anem a parar. Ben bé no ha estat així ja que no ho he destinat tot a l’atzar, he anat al primer poble mig gran que s’ha creuat en el camí, Lunéville. Com qui ix de Castelló i fa cap a Almassora. L’estació, en obres i austera, dóna pas a un barri trist, les parets de les cases son fosques, brutes, com el cel. Poc a poc ens endinsem en el poble, apareixen tendes de sostenidors cars, ja que 96 euros em sembla car. A continuació alguna panaderia i la vella sinagoga que té un mural en homenatge als jueus de Lunéville morts per l’holocaust. Em fixo en algun dels cognoms i hi trobo algun Blum, com Léon Blum, primer ministre del Front Popular francès als anys 30, perseguit precisament per ser jueu. Més cap al centre està el gran castell, el Versalles de la Lorena, allà on vivien, i morien, els ducs d’este ducat que ens ha acollit este any. Seguint en el temps, al mateix palau, un cop ja s’havien tallat alguns caps, es va firmar la pau entre Napoleó i Àustria. No està gens malament haver fet cap una vesprada de dimecres plujós a este poble ple de història, de ducs i pactes de gran escala. De vegades una gran ciutat decep perquè no guarda massa historia tot i el seu volum, ciutats que no deixen de ser pobles que s’han fet grans. Lunéville més aviat ha quedat com el poble tranquil on en un temps els ducs de la Lorena van decidir viure. Perduts els ducs…

Read Full Post »

No li puc

Hi ha personatges que no els hi puc, Xavier Sala Martin n’és un. Per començar el seu nacionalisme català de Barça, sardana i dèficit fiscal. Després la seua poca modèstia i supèrbia, es pot ser professor d’economia als Estats Units sense pregonar-ho tant. Les seues americanes acolorides i la seua web de FrontPage…deixem-ho córrer. El cas és que ara este home s’ha posat a escriure articles cobre el canvi climàtic, per negar-lo. Ell, economista, i per tant expert en química, en el Carboni 14 i en les ciències de la Terra. Comença criticant la pel.licula de Al Gore, dient que està plena d’errors, mentides i exageracions. No l’he vista i no ho dubtaria, és un film fet per alarmar senzillament. Però d’ahi, ell pren els diversos informes i no se’ls creu, diu que estem en la recuperació de la xicoteta glaciació medieval. No s’atreveix a parlar de que la concentració de CO2 que hi ha ara a l’atmosfera és la major que hem tingut mai, no parla, perquè no ho deu saber, de les conseqüències d’això en el cicle del carboni amb l’aigua del mar que ja estem observant. . Escup uns articles contra la comunitat científica, contra els seus models matemàtics, que ja sabem que no són del tot certs, perquè es fonamenten en hipòtesis que poden ser certes o no. Però no tenim res més. Suposo que el que ell vol és que seguim igual, el neoliberalisme no vol que una fotesa de quatre científics que alguns caps d’estat s’han cregut face frenar l’expansió mundial del bonic sistema econòmic basat en veure qui crema més petroli. No sé si s’ha adonat que este hivern no ha fet fred. Potser sota l’americana groga o lila deu haver un macromicroclima.

Read Full Post »

Destrempada televisiva

El cap d’estudis ens va vindre un dia, anava menjant l’entrepà de dinar i li anava regalimant la salsa vinagreta. S’ho va fer vindre bé per acabar-nos dient que en la vida s’havien de tindre utopies, del contrari tot era desesperant i destrempador. Ens parlà de les eleccions presidencials franceses com exemple. Quin avenir ens espera ens preguntà? Ja fa uns dies de la trobada amb el cap d’estudis i la campanya, els debats televisius i la densa blogosfera política francesa no aporten la llum al final del túnel. Escric açò i em diuen que Ségolene l’estan acrivillant per la tele en directe. La desesperança en directe podríem titular-ho, un seguit de missatges, promeses, soltades amb bona cara però sense donar xifres i esquivant els punts complicats amb destresa. Se l’ha acusat d’això i queda ben palès cada vegada que obre la boca. Entre margarida i rosella diu alguna cosa amb sentit, tampoc cal dramatitzar. Se’m faria dur votar ací amb estos candidats…planyo als qui ho han de fer. L’extrema esquerra presenta José Bové, que com a cap de manifestació dóna el callo però no per presidir França, ho sento. El PC està entre els de sempre i els ferds, Lutte Ouvrière presenta la mateixa candidata des de fa una pila d’anys, però escoltant-la un s’adona que està davant una dona coherent. A l’altre costat del riu, Le Pen, Villers (el seu lema ve a ser: si no voleu ser francesos marxeu!) i Sarko, el poli dur. Al mig del riu, com l’illa de Buda, Bayrou, el outsider, eixe ciclista que ningú coneix, que un dia es fuga, pren mitja hora i costa treure-li el mallot groc. Si és que li’l treuen.

Foto de Elgemusio.

Read Full Post »

Adéu exàmens, crec que ja no ens veurem

Fa anys que em vaig examinant per la vida, per aules diverses d’escoles, instituts i facultats. No recordo el primer en exactitud, deuria ser encara en aquell segon d’EGB, de multiplicacions seguint la cantarella. Després a tercer ja ens hi obligaven més, en fèiem més a sovint i eren més complicats. Venia el mestre uns dies després amb els exàmens corregits sota el braç, el miraves als ulls intentant buscar una resposta abans de que fes públic el veredicte. Eren els temps en què els exàmens es resolien amb exercicis de relacionar i on una b en lloc de v ho decidia tot. Després la ESO, on ja et començaves a orientar, ja començàvem a ser un poc més madurs, si més no la opinió pròpia ja prenia forma. Als exàmens d’història et permeties digavacions i reflexions nacionals i als de religió discuties l’existència de Déu. I ja apareixia un neguiteig en els controls de mates i ja odiava la mania a parlar-ne després dels resultats. En aquells primers grans combats amb la ciència i la matemàtica va ser quan vam decidir que aquell seria el camí, fent i fent ens en eixíem prou bé. El batxillerat tenia uns exàmens que exigien un treball mes continu, i per tant els nervis eren més grans. Començaven a aparèixer els exàmens de quatre aprovats, com els de filosofia o el primer contacte en l’àlgebra. La selectivitat, esperada i temuda, no va ser ni més ni menys del esperat. La vam passar i ella ens obria les portes definitivament de la Universitat, però abans, aquell estiu tocava passar un dels exàmens més importants, el de conduir, a Castelló. Setembre ens portava a una escola d’enginyers, de la que n’havíem escoltat tantes històries de repetidors i de pèrdua de vida social que feien por. El primer examen, de cristal.lografia, va anar bé tot i que en vaig eixir descontent. Aquell primer Nadal d’universitari, vaig estar tancat a casa entre minerals, matrius i integrals. Càlcul va provocar uns histèria col.lectiva que va omplir les arques de l’acadèmia de repàs. Tenien raó les veus alarmistes, la vida social aquell primer any va ser ben bé escassa, només les manifestacions contra la guerra se n’escapaven de la rutina. Els anys van anar passant a la ciutat Comtal, enginyeria geològica no ha estat una amiga fàcil i ens ha fet suar. Això sí que han estat exàmens! De cinc hores, de quatre, de percentatges ben escassos d’aprovats. El neguit de les notes penjades al tauler d’anuncis és conegut, però de totes formes sempre vaig preferir saber-ho per mi mateix que per un simple SMS. Hem arribat a cinquè, l’hem fet a Nancy. Ací he tingut el gust de fer els últims, uns setze anys examinant-mos. De tot.

Read Full Post »

La corrida

Fa uns dies em van fer descobrir una cançó i un cantant al mateix temps, Francis Cabrel i La corrida, una de les seues cançons més conegudes: un bou que espera a eixir a la plaça, i va pensant el seu avenir, un cant antitauri. Bella, impactant, fins i tot per un fervent tauròfil com jo. Curiós el meu cas i no me n’estic d’amagar-ho, m’agraden els bous, molt, moltissim. Però comprenc i respecto que hi hage gent que no els hi agrade gens i que els hi semble una barbaritat. Jo vaig entrar de ben menut en la tauromàquia, i la sé veure des d’un altre costat. Em recorre un nosequè per dins quan sona el tercer coet que anuncia l’eixida del bou de carrer, córrer davant del bou pel carrer Major és una de les majors pujades d’adrenalina que he tingut mai i considero una expressió artística un bon terç de quites per xicuelines. Les places de bous em semblen dels espais públics més aconseguits que hi ha al món, m’hi passaria hores i hores al tendido d’una plaça buida, pensant i amb la mirada al horitzó. Sé que sóc incoherent en mi mateix, i portaré esta incoherència orgullosament a sobre. He viscut quatre anys a Barcelona, ciutat antitaurina però on un torero, José Tomas, aconseguia portar a la Monumental quasi tanta gent com l’Espanyol a Montjuïc. Ciutat on m’identifico amb els partits polítics que voten en contra de les corregudes i on els seus defensors, els Ciudadanos, em resulten diarreics i els comentaris dels aficionats taurins d’exaltació de la pàtria espanyola m’esveren. A Barcelona mateix he anat als bous i m’he pres cerveses al Casal de Joves de Gràcia o a la Torna, on potser et trobaves cartells antitaurins per la paret. No espero comprensió, ni compassió, ni vull obrir un debat estèril de postures enfrontades i de pacte impossible. Només volia explicar-vos que tot és possible.

Fotografies del Flickr de Karman i Rnachito.

El clip de Francis Cabrel.

Read Full Post »

El Kelme

Fa uns anys frisava pel Kelme. Eren els anys de gloria del equip ciclista més vell del pilot de l’estat, Vicentet Belda anomenava als seus corredors les avispes, els que més grossa la muntaven quan la carretera picava costa amunt. Molts noms em vénen al cap sota aquell mallot verd i blanc, aquell Heras que ens impressionà tantes i tantes vesprades, però sobretot em ve al cap el poder-lo haver vist guanyar en directe a Morella a la volta del 2000. I més gent hi passà per allà i ens va fer gaudir, Txetxu Rubiera, Santi Botero, Aitor González, Oscar Sevilla. Fernando Escartin, tant flac i sempre entre els primers per les costeres, i a sobre, com diu Caxap, pujave de canto. I sense oblidar Javi Otxoa guanyant sota la pluja a Hautacam després d’una fuga llarga i amb un Armstrong perseguint-lo de ben a prop. Després als bessons Otxoa els vingué la tragèdia en una carretera, Ricardo mort i Javier mai podria ser el d’aquella vesprada a Hautacam. Fins i tot he arribat a saludar Botero i Belda al peu de l’autobus de l’equip. Eren una gent que feia entrar afició en un esport que m’apassiona, el ciclisme. El Kelme era un referent i seguint el principi pel qual es creen els equips ciclistes tenia unes vambes Kelme, de la mateixa manera que el meu compte francès està al Credit Agricole. Kelme, producte del país i marca ciclista, poc més es podia demanar. Més tard començaren els embolics, la brutícia que taca este esport noble em va fer perdre tota fe amb ells. Malgrat tot es van voler disfressar i tapar els forats, la Generalitat Valenciana va vindre al rescat dels amics Quiles. Jo per eixe moment ja era un altre, els que em feren ser del Kelme havien marxat i els que hi quedaven defensaven l’indefensable. La setmana passada Oleguer, jugador del Barcelona, va qüestionar el que és inqüestionable allà donde se cruzan los caminos i els de Kelme es van enfadar. No volen mesclar política i esport. Llàstima que ells si que ho van mesclar per salvar el seu equip ciclista. Les meues vambes Kelme deuen estar velles i foradades, ja no mes les posava ni me les posaré. Tampoc ja m’alço del sofà si guanya un Kelme. Sóc taronja ara.

PD He editat per afegir un comentari sobre Escartin que en la versio original no hi era. Gràcies Javi per recordar-ho.

Read Full Post »

Independència!

M’ha arribat la noticia que uns veïns d’Ortells han muntat una associació per demanar més autonomia. De moment només autonomia, que en termes d’un poble es diu Entitat Local Menor. Depenen d’un altre poble que no els hi fa gens de cas pel que es veu, potser perquè eixos prefereixen fer coses de mes màrqueting que arreglar-los una placeta als de Ortells. Ja sabem de quin peu calcen, no són nous en esta historia ni en este blog. Per tant els hi desitjo tota la sort del món als ortellans per tal que recuperen un estatus que la democràcia els va llevar, curiositats de la democràcia d’este país. Un pas més endavant, al que la gent d’esta associació no renuncia, és la independència. Els ho veig difícil tractant-se de tants pocs veïns però per somiar que no sigue. Ací estem per al que face falta.

Read Full Post »

Dies d’agost II, Clara Andrés la veu

Cabal de sensacions era l’slogan turístic de la Ribera d’Ebre ja fa uns anys. Ara m’he perdut, la veritat, crec que van per Ilercavonia, o això ja està desfasat també? Bé, el cas és que Dies d’agost, la peli de Marc Recha, va ser precisament un cabal de sensacions. Cinema independent, de pocs recursos però ben gastats. Moltes imatges familiars van passant una darrere de l’altra, dibuixant un paisatge conegut. El verd recremat de la garriga, les formes ovalades dels troncs d’oliveres, la calcària polsosa, el verd del riu i sobretot el so de les xitxarres sense interrompre’s, és l’estiu a la Ribera d’Ebre, un sol que ametralla sense parar. Anit, al cinema, els pobles amb els sils de les granges just al davant del seu millor perfil i les cases sense rebossar a totxana vista em van semblar més bonics. El film té subtileses, perceptibles només per als tiquimiquis: la matricula de la furgoneta sense afegitons o algunes pintades estratègicament situades. No puc acabar el comentari sobre Dies d’agost sense parlar de la música. Clara Andrés ve que ni pintada, gens estrident i cantant coses de poble, que agüeles regant les macetes al carrer n’hi ha per arreu, bé sigue a Oliva o a Riba-Roja d’Ebre.

Read Full Post »