Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2007

El Kelme

Fa uns anys frisava pel Kelme. Eren els anys de gloria del equip ciclista més vell del pilot de l’estat, Vicentet Belda anomenava als seus corredors les avispes, els que més grossa la muntaven quan la carretera picava costa amunt. Molts noms em vénen al cap sota aquell mallot verd i blanc, aquell Heras que ens impressionà tantes i tantes vesprades, però sobretot em ve al cap el poder-lo haver vist guanyar en directe a Morella a la volta del 2000. I més gent hi passà per allà i ens va fer gaudir, Txetxu Rubiera, Santi Botero, Aitor González, Oscar Sevilla. Fernando Escartin, tant flac i sempre entre els primers per les costeres, i a sobre, com diu Caxap, pujave de canto. I sense oblidar Javi Otxoa guanyant sota la pluja a Hautacam després d’una fuga llarga i amb un Armstrong perseguint-lo de ben a prop. Després als bessons Otxoa els vingué la tragèdia en una carretera, Ricardo mort i Javier mai podria ser el d’aquella vesprada a Hautacam. Fins i tot he arribat a saludar Botero i Belda al peu de l’autobus de l’equip. Eren una gent que feia entrar afició en un esport que m’apassiona, el ciclisme. El Kelme era un referent i seguint el principi pel qual es creen els equips ciclistes tenia unes vambes Kelme, de la mateixa manera que el meu compte francès està al Credit Agricole. Kelme, producte del país i marca ciclista, poc més es podia demanar. Més tard començaren els embolics, la brutícia que taca este esport noble em va fer perdre tota fe amb ells. Malgrat tot es van voler disfressar i tapar els forats, la Generalitat Valenciana va vindre al rescat dels amics Quiles. Jo per eixe moment ja era un altre, els que em feren ser del Kelme havien marxat i els que hi quedaven defensaven l’indefensable. La setmana passada Oleguer, jugador del Barcelona, va qüestionar el que és inqüestionable allà donde se cruzan los caminos i els de Kelme es van enfadar. No volen mesclar política i esport. Llàstima que ells si que ho van mesclar per salvar el seu equip ciclista. Les meues vambes Kelme deuen estar velles i foradades, ja no mes les posava ni me les posaré. Tampoc ja m’alço del sofà si guanya un Kelme. Sóc taronja ara.

PD He editat per afegir un comentari sobre Escartin que en la versio original no hi era. Gràcies Javi per recordar-ho.

Anuncis

Read Full Post »

M’ha arribat la noticia que uns veïns d’Ortells han muntat una associació per demanar més autonomia. De moment només autonomia, que en termes d’un poble es diu Entitat Local Menor. Depenen d’un altre poble que no els hi fa gens de cas pel que es veu, potser perquè eixos prefereixen fer coses de mes màrqueting que arreglar-los una placeta als de Ortells. Ja sabem de quin peu calcen, no són nous en esta historia ni en este blog. Per tant els hi desitjo tota la sort del món als ortellans per tal que recuperen un estatus que la democràcia els va llevar, curiositats de la democràcia d’este país. Un pas més endavant, al que la gent d’esta associació no renuncia, és la independència. Els ho veig difícil tractant-se de tants pocs veïns però per somiar que no sigue. Ací estem per al que face falta.

Read Full Post »

Cabal de sensacions era l’slogan turístic de la Ribera d’Ebre ja fa uns anys. Ara m’he perdut, la veritat, crec que van per Ilercavonia, o això ja està desfasat també? Bé, el cas és que Dies d’agost, la peli de Marc Recha, va ser precisament un cabal de sensacions. Cinema independent, de pocs recursos però ben gastats. Moltes imatges familiars van passant una darrere de l’altra, dibuixant un paisatge conegut. El verd recremat de la garriga, les formes ovalades dels troncs d’oliveres, la calcària polsosa, el verd del riu i sobretot el so de les xitxarres sense interrompre’s, és l’estiu a la Ribera d’Ebre, un sol que ametralla sense parar. Anit, al cinema, els pobles amb els sils de les granges just al davant del seu millor perfil i les cases sense rebossar a totxana vista em van semblar més bonics. El film té subtileses, perceptibles només per als tiquimiquis: la matricula de la furgoneta sense afegitons o algunes pintades estratègicament situades. No puc acabar el comentari sobre Dies d’agost sense parlar de la música. Clara Andrés ve que ni pintada, gens estrident i cantant coses de poble, que agüeles regant les macetes al carrer n’hi ha per arreu, bé sigue a Oliva o a Riba-Roja d’Ebre.

Read Full Post »

Açò és una pre-cronica d’una peli. No sé si serà bona o no, si valdrà la pena trencar esta grisa vesprada per caminar deu minuts entre la boira i pagar l’entrada amb reducció per estudiants. O potser sí que ho sé. Perquè no es tracta d’un film qualsevol sinó de Dies d’agost, de Marc Recha. En versió original. Per tant no hauré de fer esforços en llegir els subtítols perquè el que entrarà per les orelles em serà ben fàcil comprendre. No hauré de preguntar al del costat que vol dir això o allò. He llegit que els paisatges de la pel.licula estan en un tram de riu Ebre entre Ascó i Mequinensa, Ribera d’Ebre. Aigües amunt de la nuclear, pel pas de barca de Flix i el seu famós meandre, la presa i el seu mercuri amagat tants anys. Flix, tant prop i tant lluny a la vegada de Móra. Riba-Roja, els silurs i els alemanys pescant. Mequinensa, ofegada sota les aigües tranquil.les del Ebre. Mai podrem retornar la vida dels seus carrers però sempre ens podrem recrear en el que ens ha deixat escrit un dels genis de la Ribera, Moncada. I fanfarronejant, tot eixint del cine i posant-me la bufanda, podré dir a la companyia que eixos llibres estan en francès.

Read Full Post »

Pau entre pobles…

Me n’aprofito del desconeixement de la meua llengua vernàcula per part dels francesos en general i en concret dels capitostes de l’escola on estic, però no puc evitar explicar-vos el fet anècdotic d’avui. Per fer-ho encara més amagat i totalment opac a algun visitant no desitjable, escriuré este article en vilafranquí, ja que de moment no s’han trobat traductor automàtics vilafranquí – francès. Potser és molt regirat tot plegat, ho sé, de fet no deixa de ser una simple excusa per escriure en varietat molt local. Ortodoxos de la nostra estimada parla, no m’ho tingueu molt en compte…El clip és de Inadaptats, pau entre pobles, ja veureu perquè…

Pos bé, avui natros teníem examen de un cursillo que mos van fer domés entrar de Nadal aci dalt. La vertat és que mos avorríem moltissim fent-lo i ací mateix ja vaig comentar com mataem el temps. A fer eixe cursillo van aplegar tamé uns astudiants vinguts d’un Reine situat un poc més amunt d’aci, on tamé xarren francès, mingen xocolate del bo i tenien un periodiste de dibujos en cara de sagal i que voltae per tot lo mon en el seu gosset. Eixa gent, van haver de passar el examen antes que natros, fa uns pocs dies. Van fer bones amistats per ací, pels dematins dormien perquè les xispes que agarraen per la nit eren grans com el Bovalar. I la amistat que van agarrar per aci els va dur a xualesa com si foren el més torero de Cantavella i van arretrarar en la càmera del telefonet les copies de la proba, suponc que mentre l’estaen fent. Ademés, en estos inventos que tenim ara com Internet mos hu van enviat. I ací no hem fet el tarugo i mos hu hem passat tots. Per tant tots mos sabíem que mos anae a tocar, no ha fet falta ni fer xulles. Xa, ha sigut molt rebo.

Read Full Post »

« Newer Posts