Conquerir Morella?

Les modelitzacions prenen molt de temps. Fas càlculs per saber com evolucionarà una cosa d’ací X temps, en el meu cas la caca dels paraguaians sobre un aqüífer al cap de deu mesos. I no costa deu mesos calcular-ho, però sí que pren una hora i mitja, i per tant t’estàs davant l’ordinador una bona estona. Avui m’ha pegat per fer recerca a fons per la blogosfera, i he fet cap a un joc de rol per Internet que es diu ‘Conquista Morella‘. Els habitants de Cinctorres, Forcall i Todolella han de conquerir la Roca, un poc com al Age of Empires. Vilafranca no tenim la possibilitat de fer-los la guerra, almenys en el joc. Els personatges tenen uns noms un poc casposos diguem-ne, aliens a la comarca com la ruta del Cid, perquè de Catalines Inés d’Espanya a Cinctorres poques en deuen haver. Tampoc està ambientat en cap context històric, de fet no crec que Cinctorres o Forcall hagen volgut mai conquerir Morella sinó fotre el camp del seu domini. Quedaria millor un joc de rol que es digués, Independència de Morella, mescla de batalles i conspiracions.

Foto del Forcall, de Chrisotb.

Read Full Post »

Avan!

Entre les notícies del cap de setmana hi ha el comiat de Lluís Llach dels escenaris, a Verges, el seu poble. La demanda d’entrades va ser tal que va haver de fer un altre concert de comiat. Deu mil privilegiats l’han vist. Els qui no hi hem anat, perquè ni ho hem intentat, no hem deixat de pensar-hi i l’hem acomiadat a la nostra manera. Sempre ens quedaran les cançons, els discos i els arxius digitals i la memòria. Aquell aplec del 91 a Vilafranca, on sense escoltar-lo i juguetejant per la plaça de bous era conscient de la importància d’aquella veu. Després, amb allò de que a casa érem més de Raimon, vaig retrobar-me tard amb ell. Però suficientment prompte com per haver-lo vist amb ulls adults, deu fer vora un any, a l’Apolo.

Enllaços de Vilaweb TV, on s’inclou el final del concert, amb la gent cantant l’Estaca. Pell de gallina. I algun vídeo domèstic que ja corre pel Jo hu tube.

Foto de Llach a l’Olympia de Paris de innoxiuss.

Read Full Post »

TV3 i Canal9

Sempre estava present la amenaça però ara sembla que va de bo, TV3 no podrà emetre al País Valencià. La iniciativa popular que va nàixer fa uns anys, gràcies a ACPV, sembla que s”acabarà. En el temps on jo puc mirar Tele Vilafranca plàcidament des de Nancy, els valencians no tindran la opció de veure TV3. Després cadascú és ben lliure de fer el que vullgue a casa, com si no la volen sintonitzar o la posen al canal 19, com al meu ex-pis tenen la Sexta. Sense TV3 els valencians haurien descobert Bola de Drac uns anys en retard, ni haurien conegut el Dr Slump. Buenafuente només l’haurien vist quan ja no feia tanta gràcia, no sabrien qui és Pelegrí Pelegrí Pelegrí i m’agüela no s’hauria enganxat al Cor de la Ciutat. A algú li deu coure tot això i ens ho tallarà. Posar portes al camp en diríem. Afortunadament Vilafranca està sota la influència del repetidor Caro i no estarà afectada a priori. Tant costaria deixar veure TV3 a tot el País Valencià i portar Canal 9 fins a Salses si fa falta? Així els companys de la Catalunya Nord podrien comparar la caspositat de Johnny Halliday amb la de Francisco. Tret dels privilegiats de les Terres de l’Ebre, la resta de catalans no han pogut conèixer Monleon, ni els llavis grossos parlant valencià de Maria Abradelo fent Canta canta o Calor calor, ni el parle vostè calle vostè. Tampoc han vist les impressionants retransmissions taurines en valencià de José Luis Benlloch i Vicent Ruiz ‘el Soro’ i els mítics ‘xe José Luis’. I Paco Nadal, tot un món a banda. Amb Canal 9 a les cases catalanes ens estalviaríem haver d’explicar moltes coses sobre el Sènia en avall.

Foto de Toniher.

Read Full Post »

Shopping

Les tendes per a roba exclusivament de xica són uns llocs un tant hostils per al gènere masculí. Tot i la primavera hivernal d’estos dies, després d’un hivern primaveral, a un li fa certa por entrar-hi. Però s’ha de fer. Adoptes la aptitud passiva i intentes trobar punts de distracció a les parets, en les calces de les dependentes o en la vella que es mira roba d’adolescent. Els peus es cansen i les cames pesen cada cop més, però ningú ha pensat en tu – i en tots els altres que es deuen trobar en el teu lloc – i no hi ha cap cadireta o sofà. A meitat passadís topo amb un japonès, i fem uns ulls de resignació, no ha fet falta obrir la boca.

Foto de Hilda.

Read Full Post »

República

Venen les presidencials franceses! Des d’ahir ja tenim els dotze candidats, els tres importants, Royal, Sarkozy i Bayrou i la resta, on hi trobem José Bové o un candidat del partit de les tradicions i la caça. No sabria qui votar si ho pogués fer, si apostar per un candidat amb aspiracions a l’Eliseu o votar algun altre del ventall de l’esquerra per forçar als candidats de la segona volta a tindre en compte les seues reclamacions. Però tant se val, almenys a França existeix la possibilitat de votar el cap de l’estat. Saps que mai es perpetuarà per sempre, que els fills del cap d’estat es dedicaran a pintar, a fer de camioner o de llaurador, i que si volen ser cap d’estat hauran de passar unes noves eleccions. Si mai fan una malesa, el poble sempre té el poder de tombar-los. Una República resumint-ho. Ja sé que existeixen monarquies democràtiques amb solera i tradició, però les monarquies em semblen estructures inamovibles on s’hi està al capdavant per criteris ben subjectius com la ‘sang blava’. Sovint els francesos em pregunten el que en penso de la monarquia espanyola, són només un símbol, en el que no em sento identificat els responc. No els puc sentir meus, estan on estan per haver fet el que van fer. I no els he escollit. Els francesos ho van arreglar ben fàcil i l’herba ja no va tornar a créixer.

Foto d’Almansa, de Sigfrid.
Clip de Noir Désir, Un jour en France.

Read Full Post »

Ratonero

Algú pot pensar que a internet està tot. Qualsevol vídeo mig mític de la historia televisiva de la nostra infància i adolescència el trobarem fàcilment al youtube o a la Mula. Tot? No, el tot és un terme massa absolut. Despus-ahir, se’m va ocórrer buscar alguna cosa sobre un mite de la infància de mi i de molts contemporanis, Ratonero. Tots vam poder assistir alguna vegada a un vídeo d’este bou terrorífic de Lucas de Vilafamés, que trencava els barrots dels cadafals amb gran facilitat i que atemoria pobles sencers. El governador civil de Castelló va arribar a prohibir el soltar-lo i entre els seus cuarnos algú va passar a una altra vida. Una llegenda del Castelló rural dels 80 i dels 90, dels primers ajuntaments democràtics, de la època on les fotos que tenim ens han anat semblant cada vegada més cutres. Jugàvem a bous, et donaven els cuarnos i t’assignaven Ratonero. Tota una responsabilitat que significava un gasto important d’energia per arribar a simular-lo el més correctament possible. Doncs bé, el bou mite apenes té unes entrades al Google, d’un que es plany com jo a un foro del Castelló i un que n’explica l’historial. Cap vídeo al youtube ni molt menys al Emule. Injust tracte, Ratonero mereix més kilooctets a la xarxa. Jo que mai vaig arribar a tindre el vídeo el voldria tindre. Perquè Ratonero és memòria històrica també.

Foto de lamusa.

Read Full Post »

Les ulleres

Tinc un xicotet problema domèstic que no em fa vergonya explicar. A l’Aplec dels Ports de Morella, l’any 2005, en plena voràgime del concert d’Obrint Pas, les meues ulleres amb vidres nous – de feia dos mesos – van parar per terra. Després, com a orgasme final d’aquell concert sonaven els acords endimoniats de Zu atrapatu arte i un servidor va entropessar, sumant un nou esquinç al turmell i empatant d’esta forma el partit, dos a cada peu. Des d’aleshores em vaig fer unes noves ulleres de coloret blau a la Òptica de Vilafranca i el esquinç es va curar gràcies a les sàvies mans de fisioterapeuta dels Ibarsos. Ara els peus van fent i sense ensurts, però les ulleres em cauen cada dos per tres. No és culpa de la seua qualitat ni del lloc on van ser comprades, sinó que elles també han passat per moltes situacions quasi similars a les del Aplec, sense arribar a xafar-se per això. Potser és que no he escarmentat? No he madurat? He de passar-me a la música clàssica i la òpera, on no hi ha risc de cops? No conec allò de no entropessar dos colps amb la mateixa pedra? És un problema perquè mai n’estàs segur i a la mínima que baixes el cap ja van caient. Hi ha llocs ben desagradables on baixes el cap i on per res del món voldries haver de recollir les ulleres i després posar-te-les per moure’t mitjanament per la vida. N’hauré de fer unes de noves.

Foto de Antonio Roca, ben apropiada.

Cançons de gloriosos amb ulleres. Ruper Ordorika, Quimi Portet i John Lennon.

Read Full Post »

La Môme

Ahir vaig veure per fi la Môme, la superproducció cinematogràfica francesa sobre una icona de la chanson, Edith Piaf. La campanya de publicitat ha estat immensa, totes les cadenes de televisió n’han parlat, debatut i reversionat al voltant de la Veu, i llocs com el FNAC han aprofitat per treure’n tallada posant-nos bé de preu els discos, recopilatoris i DVD’s. No m’indigna gens tot això, perquè la figura de Piaf mereix una peli, dos i les que face falta. Un mite al nivell dels grans, vida catacumbal, d’alcohol i droga, plena de desgràcies que van anar marcant un caràcter aspre i rude. Els diversos salts en el temps ens van situant en els passatges de més joia i pena de la seua vida, així com l’evolució d’una veu. La veu d’una França entre guerres, la veu que els va servir per aixecar de nou el cap. La Môme ofereix al espectador moments de tendresa i a la vegada de posar la pell de gallina, perquè una vida viscuda al màxim ja ho té això.

Foto de Idealterna.
Video d’Edith Piaf en directe, Non, je ne regrette rien. Més videos.

Read Full Post »

La venjança dels joteros

Esta setmana passada vaig fer unes quantes hores de tren, com ja he anat explicant per ací. El cas és que la selecció musical del MP3 en estos casos ha de ser molt important i en algun cas la vaig errar, com per exemple un excés de música bretona de Tri Yann. Però en canvi l’encert va ser Pep Botifarra, cantador de rondalles de Xàtiva. A la baixada de Nancy cap a Portbou m’anava bé per anar entrant en calor, ja que la sonoritat del disc és quasi de directe i per tant recorda el que és en realitat una rondalla, carrer. De tornada, un cop ja em trobava en el territori comantxe, és a dir, allà on sardanistes armats ametrallen joteros per traïdors a la gran pàtria, em va servir de diposit per aguantar l’aire agarrat en eixe grapat de dies.

Gran foto de Sergis Blog.
Video de Pep Botifarra.

Read Full Post »

Viatge II

La segona escala, més llarga, ja va ser a Barcelona, després d’haver fet un tallat a Portbou i no haver patit cap retràs de la RENFE, la qual cosa em va estranyar amb els temps que corren. Un cop al pis, que és com jugar a casa, ja vaig dinar un fricandó d’eixos que només es troben en certs llocs i no precisament a la Lorena. La vesprada demanava un passeig entre les cosmopolites gents de la elit barcelonina que es passeja per l’Illa (vaja el FNAC), potser per no oblidar que m’he passat tres anys fent-ho. Passat tot este temps encara em sento un estrany entre eixa gent de la part alta, està ben lluny de la ciutat popular de Sants i Gràcia, i també lluny del esnobisme del Raval o el Born. Generalitzo, ho sé, però tampoc m’allunyo tant de la realitat. El sopar va ser bo per rememorar batalletes i explicar-ne de noves, i les cerveses de després ja van ser per entrar en el camp de la màxima intimitat.

Foto de El hamster gangster.

Read Full Post »