Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2007

La Môme

Ahir vaig veure per fi la Môme, la superproducció cinematogràfica francesa sobre una icona de la chanson, Edith Piaf. La campanya de publicitat ha estat immensa, totes les cadenes de televisió n’han parlat, debatut i reversionat al voltant de la Veu, i llocs com el FNAC han aprofitat per treure’n tallada posant-nos bé de preu els discos, recopilatoris i DVD’s. No m’indigna gens tot això, perquè la figura de Piaf mereix una peli, dos i les que face falta. Un mite al nivell dels grans, vida catacumbal, d’alcohol i droga, plena de desgràcies que van anar marcant un caràcter aspre i rude. Els diversos salts en el temps ens van situant en els passatges de més joia i pena de la seua vida, així com l’evolució d’una veu. La veu d’una França entre guerres, la veu que els va servir per aixecar de nou el cap. La Môme ofereix al espectador moments de tendresa i a la vegada de posar la pell de gallina, perquè una vida viscuda al màxim ja ho té això.

Foto de Idealterna.
Video d’Edith Piaf en directe, Non, je ne regrette rien. Més videos.

Anuncis

Read Full Post »

La venjança dels joteros

Esta setmana passada vaig fer unes quantes hores de tren, com ja he anat explicant per ací. El cas és que la selecció musical del MP3 en estos casos ha de ser molt important i en algun cas la vaig errar, com per exemple un excés de música bretona de Tri Yann. Però en canvi l’encert va ser Pep Botifarra, cantador de rondalles de Xàtiva. A la baixada de Nancy cap a Portbou m’anava bé per anar entrant en calor, ja que la sonoritat del disc és quasi de directe i per tant recorda el que és en realitat una rondalla, carrer. De tornada, un cop ja em trobava en el territori comantxe, és a dir, allà on sardanistes armats ametrallen joteros per traïdors a la gran pàtria, em va servir de diposit per aguantar l’aire agarrat en eixe grapat de dies.

Gran foto de Sergis Blog.
Video de Pep Botifarra.

Read Full Post »

Viatge II

La segona escala, més llarga, ja va ser a Barcelona, després d’haver fet un tallat a Portbou i no haver patit cap retràs de la RENFE, la qual cosa em va estranyar amb els temps que corren. Un cop al pis, que és com jugar a casa, ja vaig dinar un fricandó d’eixos que només es troben en certs llocs i no precisament a la Lorena. La vesprada demanava un passeig entre les cosmopolites gents de la elit barcelonina que es passeja per l’Illa (vaja el FNAC), potser per no oblidar que m’he passat tres anys fent-ho. Passat tot este temps encara em sento un estrany entre eixa gent de la part alta, està ben lluny de la ciutat popular de Sants i Gràcia, i també lluny del esnobisme del Raval o el Born. Generalitzo, ho sé, però tampoc m’allunyo tant de la realitat. El sopar va ser bo per rememorar batalletes i explicar-ne de noves, i les cerveses de després ja van ser per entrar en el camp de la màxima intimitat.

Foto de El hamster gangster.

Read Full Post »

Anirem desgranant el que ha estat este viatge ràpid, sense cavilar-ho molt, a la terreta de les arrels. Com la demanda que deu tindre la SNCF d’este tipus de trajectes Nancy – Vilafranca entre setmana deu ser baixa, va tocar fer uns quants transbords. El primer va ser a Avignon. A les 4,15 de la matinada, en una ciutat com Avignon, poques coses obertes trobaràs, i encara menys on poder demanar la tisana del Papa Luna en una cafeteria. Però malgrat que tot estava tancat i només els escombraires i els repartidors estaven desperts, vaig fer girar les rodes de la maleta per esta ciutat de passat papal, on calia aprofitar les dos hores de parèntesi ferroviari que hi tenia. El palau Papal és impactant, Il·luminat, al capdamunt de la vella ciutat. Tot i semblar magnànim, no es diria que allà hi vivien els Papes, potser perquè la fastuositat del Vaticà ens contamina la opinió. I d’allà, de vora el Palau, es baixa per uns carrers estrets fins el Roine. De nit, el famós pont d’Avignon, com tot edifici històric, està ben Il·luminat i com tot patrimoni a conservar i respectar, està tancat al public. Llàstima. Però la vista ja pagava la pena, este pont a mig fer, que dóna nom a la cançoneta que aprenen els sagals francesos i els que l’apreniem de sagals, és un mite. Durant uns minuts vam estar ell, el riu i jo sols, mirant-nos.

Foto de Julien Hery de moment. Després penjaré alguna meua també. El video és el festival de teatre d’Avignon, un motiu encara millor per visitar una ciutat que per si sola ja val la pena.

Read Full Post »

« Newer Posts