Samarretes

Em van avisar i em digueren, esta setmana no et poses samarretes blaves, que signifiquen suport a Sarkozy. Una ximplesa, perquè negar-ho, però com no em dóna la gana que cap sarkozysta pugue interpretar el meu blau de samarreta he tirat dels altres colors del armari. Tot sigue perquè eixe perill public – que ho és – anomenat Sarkozy no entre mai a l’Elisi. Per tant, contra Sarko i contra el racisme, color viu!

Samarreta roja. Ja ens va deixar ben cantat l’Ovidi el que significa una samarreta roja. Dels d’este color n’hi ha uns quants que aspiren a l’Elisi: Buffet (PCF), Laguiller (LO) i Besancenot (LCR) són els més importants. Les dos primeres no destaquen ni per la seua joventut ni per la actualització del seu missatge, de vegades sembla que encara visquem en temps de Ramon Mercader. El tercer, molt més jove, fa d’això precisament un pes per guanyar vots. Entre els tres programes hi ha moltes coses que s’assemblen i al final sembla que no els ha donat la gana d’anar junts perquè no. Roja seria també la samarreta del PS, però si entreu al web de Ségolène Royal i a la segosphera sobretot trobareu molt color rosa, un roig diluït. Precisament Royal és això, una esquerra light, que en fa del mot ‘esquerra’ només una marca. Una frase que Royal repeteix contínuament és que voldria un tracte pel francesos com si foren els seus fills, que ella donarà una visió femenina a França. Ja està bé, senyora Royal! La igualtat de sexes està precisament en que vostè no li face falta dir eixes bobaes. Quan ho diu em recorda més aviat als pobles on per Santa Agueda posen una alcaldessa només per un dia.

Samarreta verda. Correspondria a la candidata dels verds, que té el suport dels nacionalistes bretons, i ja per això mereix cert respecte. Però un dia, en un míting regional, el seu candidat per eixir de l’era del petroli ens parlava de la bicicleta, i clar, això fa riure. Els francesos en bicicleta i els xinesos cremant carbó, magnífic. Verd també seria Bové, verd de vegetals no transgènics. M’agrada, trenca amb eixa esquerra encallada encara en un discurs de dictadura del proletariat i tancada en les fronteres dels estats. El capitalisme juga a nivell mundial des de fa anys. Explicava l’Arcadi Oliveres en Contra la fam i la guerra, que en una factoria alemanya de fabricació de cotxes van fer una vaga els treballadors. L’empresa l’únic que va haver de fer va ser transportar més producció a la factoria del Brasil, i la vaga no va tindre cap incidència. Una vaga conjunta dels alemanys i els brasilers hauria fet més efecte. El sindicalisme i part de l’esquerra segueix vivint al seu propi melic. Quin sentit té que es reduïsquen els transgènics a França si després importarem soja del Paraguai? Bové té clares estes consignes i no cau en eixos errors.

Samarreta taronja. Bayrou utilitza el mateix color que el Bloc o la revolució d’Ucraïna. I té alguna cosa a veure, és eixir-se’n dels estàndards fins ara establerts. Ni una dreta cada cop més dretosa, que es barreja amb le Pen, que juga amb la por al nouvingut i es descuida de les escoles. Ni una esquerra com la del PS, light, amb una candidata que juntament amb el seu marit s’han instal·lat a la cúpula del partit i a veure qui és el guapo que els treu. Bayrou és campexano i tranquil. No ha caigut en la trampa que va establir le Pen fa 5 anys, no parla de fer aprendre la Marsellesa, però si de dignificar les llengües que no són el francès. Evidentment no tindrà el programa d’un partit d’esquerres, però si al final açò és una cosa de 3, Ségo, Sarko i Bayrou, ell és el millor. I possiblement la millor persona.

Fotos de jmacejmace i timsamoff.