M’he alçat tard, vaig estar llegint Júlia de Isabel Clara-Simo fins ben tard. De què em valia la pena encendre les espelmes en una finestra de les perifèries de Nancy si ningú, ni el espanyol que té la seua bandera penjada al edifici del davant hauria captat que en fons anava per a ell. Un llibre inspirat a Alcoi sempre servirà de reflexió intima per al que avui, 25 d’abril, celebrem. Tres-cents anys de la derrota d’Almansa, de la pèrdua dels furs i per tant de la sobirania del poble valencià. La blogosfera ja me l’he trobada plena de referències i sincerament no em sento capaç de llegir-la tota. El que aquell dia va passar ja ha estat àmpliament explicat, per això estan les viquipèdies i un magnífic disc que ho conta tot al detall, Quan el mal ve d’Almansa d’Al Tall. Alguns pensaran que tres-cents anys són suficients per a que deixem estar estes històries i acceptem la bandera del veí del edifici del davant. Serien molts anys, massa tard en definitiva, si avui este aniversari em passés per alt. Si a la blogosfera es parlés en castellà, si només algun il·luminat en fes al·lusió a tal data, si jo no tingués com nick per algun lloc JBBasset en honor al general Basset. Si jo no hagués escoltat eixes cançons d’Al Tall de menut, si ningú als anys setanta hagués tingut la més mínima voluntat de començar un Aplec dels Ports, aleshores ja no tindria sentit. Però Felip el calça llarga no se’n va eixir del tot bé, va voler copiar un model d’estat que ell i els seus successors l’han anat aplicant, sense tot el èxit que haurien desitjat. Ací estem, obstinadament vius i en peu. De moment el mot valencià encara no és únicament l’adjectiu per un dels millors plats culinaris del món. Xàtiva encara penja el quadre del rei Felip V cap per avall. Malgrat l’estat de les autonomies, un Decret de Nova Planta amagat però mortífer, aguantem. Felicitats.
Foto de pgilabertx.
el cadafal 