Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 26/04/2007

Producte comarcal

Fa lleig fer de croniste musical aficionat havent-se baixat el disc a criticar per la mula. Espero la comprensio dels lectors i dels propis musics, que me’ls estimo molt, però des d’on estic no és fàcil comprar el seu últim treball.

Benvinguts al Paradís és el últim disc d’Obrint Pas. Com l’han enregistrat en un mas de Cinctorres el consideraré producte comarcal i entrarà de colp a la llista dels millors discos de la comarca de tota la història, només per darrere dels de la UMV evidentment. Em voldré estalviar paraules buides tipus: maduresa, continuïtat, tradició, etc. Què collons, Obrint Pas! A Benvinguts al Paradís ens vénen a demostrar el que són, una mescla, total, aigua que ve de rius diferents, de Kortau, d’al Tall, dels Fabulosos Cadillacs, de Dusminguet i de Fanfare Ciocarlia. El CD s’acompanya amb un DVD del que van estar fent per Cinctorres.

Benvinguts al paradís. Dóna nom al disc i l’enceta. Vents cerimoniosos i text repassant les tantes i tantes coses que no van bé. Hay algo aqui que va mal deien els Kortatu fa vint anys i abans ja ho deien els The Specials. Punt a part mereixen les veus souleres de Soul Atac, comencem bé.

Viure. El so característic marca de la casa. Un altre cant al que ha estat el seu context, que els ha fet ser com són i arribar on han arribat.

Cau la nit. Introducció per al tema següent, mesclant les veus de Miquel Gil i Rude (raper de Tolosa de Llenguadoc). Gil, el manitas de oro del panorama musical valencià, allà on està la clava. Una intro d’eixes que esdevenen himnes, i d’això els Obrint Pas en saben prou.

El gran circ dels invisibles. Si el primer tema presenta, quasi enumera, els despropòsits de la societat moderna, aci ja prenen posició. La trikitixa, acordió diatònic, queda massa amagada en un solo. En canvi la veu de Rude dóna un final quasi apoteòsic, només falta veure com duran això al directe.

Una història d’amor. La veu de Salvador Allende introdueix esta mitja havanera mitja cumbia que segons experts en la matèria té una tornada clavada a Mater Mea, cançó de processo. Es nota que ahi darrere hi ha gent que s’ha estat un temps en una banda de musica. La cançó és ben ballable, pretos i tot!

Lluna de plata i alça’t. En estes cançons el disc entre en una fase on es reconeix perfectament que són ells però són cançons que passen per alt.

Quan es fa fosc. Potser des dels primers treballs no hi havia una cançó tant hardcore. De tant en tant no va malament i ja sabem que en saben fer de bon hardcore, com a Telefeixisme.

Tres segles. Dos desplaçaments a la vegada, en el temps i en l’espai. La lletra ens du a 1707, a la batalla d’Almansa. La música, als Balcans, a les pelis de Kusturica i a les fanfares. Escoltant-la la habitacio ja és tota una festa, no imagino els directes.

Camins. La millor en diferència de tot el disc i de les millors que han fet Obrint Pas. Havanera per ballar juntets inspirada en Darrer domenge d’octubre d’al Tall. Els acompanyaments de la trikitixa, el llaüt i Pep Botifarra estan a l’alçada. Escoltada des de la distància a casa és tot un atac de morrinya que dirien els gallecs.

Mentides. Franco de Polònia, en una de les introduccions que per al meu gust sobren, ens fa entrar en una cançó amb una lletra poc treballada, amb coses que tots ja sabem.

Malaguenya de Barxeta. Novament sublim. Retornem als Balcans amb Pep Botifarra i la adaptació fanfaristica d’una tonada ben valenciana. Les cames també es mouen soles i teclejo movent la cintura.

Barricades. Més hardcore dolçaina, so de la casa.

Somnis de lluna. Aire caribeny, i el text en fa homenatge a eixa gent, posant a José Marti i tot pel mig, que no oblidem que era valencià. Els veneçolans Area 23 i el seu hip hop només fan que introduir un nou gènere, tot és possible.

Cante. Una altra que no passarà a la historia, només en salvaria la rumbeta del final. Sort que el que ve és bo bo.

Amb la teua gent. Nadal de la Gossa Sorda col·labora ací, en un cant als seus anys de bogeria en els pisos d’estudiants de Benimaclet. Però en el fons, per als que hem estat en un pis d’estudiants i que en guardem de tot plegat un gran record és una cançó perfecta. Per a tots els de poble que colonitzem les ciutats.

Dakar. Mirada al Senegal. Veus del Magrib i txalaparta, eixes coses que fins ara només les feia el gran Fermin. Ens posen Africa al cor. Som nosaltres els que hem posat en eixe embolic.

L’últim combat. Un aire Disidencia amb la col·laboració de Malos Vicios. Si és que la culpa de tot la té el rock’n’roll.

Lo foto és d’una cumbia de Colombia de cdveston. Seran aixina els nous concerts de Obrint Pas?

Read Full Post »