Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2007

Skatalites

Un concert de Skatalites, en les rodalies de la sala on es fa, sobretot s’olora. Olor de canuts, evidentment. Al mateix lavabo de la sala L’autre canal de Nancy, ja es fan comentaris sobre la grandiositat del acte al que assistirem. Un cop dins, els teloners escalfen l’ambient, tot i que crec que ni ells mateixos s’adonen del propi fet que té acompanyar al cartell als Skatalites. Sense grans aparicions ni efectes de llum, vora les deu de la nit, van eixir les estrelles de nit. Són una gent que s’ho passa pipa fent la música que més els agrada: ska, reggae i rocksteady. Estils que són el producte d’una xicoteta illa del Carib, Jamaica, i que gràcies precisament a gent com ells s’ha escampat arreu del planeta. Tot i ser dels grans noms i l’edat dels membres històrics, es passegen per l’escenari ben panxos, amb xandall i gorret. Les dos hores i mitja de concert van passar volant, entre cançons que no saps a on les has escoltat primer ni de quin són realment. El guns of Navarone ben al final del concert despertava la eufòria, el pogo a primera fila i el vol d’algun agosarat.

Foto d’un concert anterior d’Skatalites, de mdj.

Video d’un altre concert d’Skatalites.

Anuncis

Read Full Post »

Islàndia

L’altre dia parlava del bé que m’ha fet poder disposar d’una connexió a Internet per tal de no perdre els orígens, i de pas la identitat. Eixa seria per tant la part positiva d’esta nova era canviant. De totes formes hi ha en tot això un costat negatiu. Tanta és la informació a la que podem accedir que de vegades ens podem trobar en situacions paradoxals. Per exemple jo puc saber quasi d’immediat que a Vilafranca han canviat les senyals de dintre el poble, perquè es tracta d’una notícia que m’interessa i la vaig a buscar. En canvi més d’un colp m’ha arribat el cas de conèixer novetats de la campanya electoral francesa via Vilaweb. I això que entro a Libération de tant en tant, però no amb la freqüència en què ho faig al portal de Partal i companyia. Es tracta d’un trencament de les velles barreres de la informació increïble, fins l’era Internet, si engegaves la ràdio escoltaves les coses del lloc on estaves i si de cas les notícies d’altres bandes del món, vistes evidentment amb ulls locals. Les novetats d’altres llocs costava un esforç suplementari trobar-les. Ara tot costa el mateix esforç i ens podem plantejar bajanades mil. Imaginem que jo estic descontent amb la nacionalitat del meu DNI i què vull sentir-me d’un altre país, posem pel cas Islàndia, perquè m’agraden l’abadejo i els volcans. Fa deu anys m’hauria afartat d’abadejo, buscaria reportatges de geisers a la 2 i hauria de recórrer biblioteques en busca de llibres d’Islàndia. Però seria ben difícil sentir-me islandès. Ara, puc entrar en contacte amb gent que m’animarà a aprendre l’islandès i m’ajudaria en tal costosa tasca. Quan la cosa ja estès més fàcil, podria veure la tele i escoltaria la ràdio. Em compraria per Internet la samarreta del KR Reykjavik de futbol – la VISA no té fronteres – i seguiria fervorosament els campionats de pesca. Podria arribar a tal punt d’integració, sense posar els peus al país, que entraria al Racó Islandès i a Islandianisme.com i al final, de tant llegir-ho arreu de la feble però suficient blogosfera islandesa, em queixaria dels impostos que paguem – vull dir paguen – i de les polítiques socials del nou govern conservador. I tot això sense eixir de casa.

Foto d’una església islandesa de Serafi.

Read Full Post »

Arrelats?

Llegisc al blog de Pere Fuset un pensament que es fa ell, sobreviuria a un Erasmus amb l’arrelat que estic? En el seu cas arrelat a la ciutat de València i de retruc al país, o al revés, tant és. Jo també em vaig plantejar estes qüestions abans de marxar, perquè jo també formo part del il·lustre club dels arrelats. Ara que ja he passat uns quants mesos a fora potser ja estic en disposició de contestar. He sobreviscut. Gràcies a l’era d’internet, a la potent blogosfera vilafranquina, al msn i al gmail, tot sigue dit. He pogut anar mantenint el contacte amb la gent, saber el que s’ha estat coent, el que ha plogut. Evidentment després hi ha una necessitat de contacte físic amb els racons, les artigues, les pedres i els gots dels bars que només es pot paliar amb escapades d’hores i hores de tren. No sento cap sensació de llunyania o d’estar fora de context, m’he enrabiat com el primer amb el possible tancament de TV3 i amb la resta de barbaritats populars, tinc al cap celebrar Sant Jordi i fer una reflexió íntima pel 25 d’abril, canto cançons de l’Ovidi a la dutxa i el fons de pantalla de l’ordinador és la barraca de Sant Antoni de Vilafranca. Els francesos i franceses més propers a mi – com ja passava amb els catalans – m’han sentit parlar amunt i avall de Vilafranca, comarca i país. Així és que desarrelats no ho estem, només és qüestió de kilòmetres.

Read Full Post »

La clau Gaudi

Ja hi ha la novetat literària per al Sant Jordi del 2007. Seguint la saga d’esglésies, catedrals, Barcelona, conspiracions diverses i revisionisme històric, des de les Terres de l’Ebre ens arriba La clau Gaudi. Andreu Carranza i Esteban Marti han escrit este llibre, publicat per Plaza i Janés, que té tots els números de ser el best seller el proper dia 23. Des que al institut ens van fer llegir El desert de l’oblit de Carranza ja ha passat molt de temps. Recordo el poc que em va agradar aquell llibre, potser pel pes que sempre suposava la literatura obligada, i no era perquè jo llegís poc, però les obligacions mai són agradables. D’aquella experiència vaig deixar l’autor apartat, fins que un cop ja era universitari vaig furtar-li Anjub al company habitació i aquella historia de bandolerisme de l’Ebre em va captivar. Després L’hivern del tigre, la novel·la inspirada en el general Cabrera, sumava tota una sèrie d’ingredients que eren deliciosos per a un que s’ha criat a banda i banda del riu Sénia. Ara ja ha donat el pas cap al gran mercat. A priori, com ja he dit al començament, em sembla un llibre més en la moda actual, perquè ni el nom ni el tema s’allunyen molt del Codi Da Vinci. Tot i això suposo que el llegirem.

Foto de Martin Homer.

Read Full Post »

Portbou i Cervera

Portbou, poble fronterer ferroviari. La gran idea d’algun cap-pensant de fer les vies de la Península d’una amplada diferent a les d’Europa fa que t’obliguen a parar i pergues un temps preciós. Tot sigue dit, la brillant idea ibèrica, va donar-li una vidilla a pobles com Portbou o Cervera, amb activitats tant elementals com passar les taronges de Borriana – per dir un poble amb pedigrí cítric – d’un tren d’ample de via ibèric a un d’europeu. Cervera té una xicoteta estàtua en homenatge a esta gent que va trobar feina en el despropòsit espanyol. Els passatgers aprofitem la cosa per prendre’ns un tallat al bar de l’estació, més que res per poder dir “Bon dia, un tallat!” i fer palès allò de Josep Pla, del meu país és on dic Bon dia i em responen Bon dia. No només es canvia d’ample de via a Portbou, canviem de la SNCF, que són puntuals excepte quan fan vaga, a la RENFE, on la puntualitat és excepcional. I clar, fa ràbia que et roben minuts a Vilafranca, que tampoc n’he tingut molts, però els suficients per saber coses i fer-ne saber. Pel que fa als temes més hídrics del viatge em reservo un article a Mullats sobre els ullals.

Foto vella de Portbou, d’Almogàver.

Read Full Post »

La visita dels companys del pis de Barcelona va dur el sol a Nancy i el van robar allà on abunda més. Dies de pluges seguides, sense parar, que tanta falta feien. A la pàgina de Ignasi Llopis feia uns dies que no entrava – la visita dels amics ha pres temps a altres lleures – i m’he donat compte que s’han acumulat uns bons litres a Vilafranca. Una visita per la blogosfera ens aporta fotos de la riuada del Ebre a diferents punts, a Miravet, Amposta, Tortosa o Flix. Anant més enllà i sense moure’s de la blogosfera, trobem que Canal 9 torna a l’atac fent electoralisme de l’aigua. Tal com sembla ser que ha explicat el meu professor de hidràulica per la tele, les riuades de tant en tant són necessàries per mantindre els sistemes vius i actius com els rius, una arribada de sediments vitals per al delta. No s’ha de mirar la possibilitat de fer transvasaments en funció de les riuades, que són puntuals i en les quals no hi ha la possibilitat de transportar o emmagatzemar estos cabals. No es pot fer un tub per als 1800 metres cúbics d’estos dies. Esta riuada, del 2007, poc té a veure amb les de 1907 o 1937, però segueix mantenint viu la llegenda dels anys acabats en 7. Que sigue per molts anys.

Read Full Post »

Fans

Este cap de setmana he aprofitat per veure el Criterium Internacional, una de les probes ciclistes més importants del any. S’hi donen cita els caps d’equip que es preparen per a les clàssiques de primavera. Es celebra des de fa uns quants anys a Charleville, una ciutat, capital de les Ardennes, colindant amb Bèlgica i a tocar de Luxemburg. El domenge es fa la contra rellotge a la plaça Ducal, un espai ben acollidor per fer-ho, una d’eixes places amb porxos i font al mig, que es poden trobar des d’Andalusia fins al nord de França. Els busos dels equips instal·len a la plaça i els corredors van escalfant amb el molinet, una peça que fa de la bici en estàtica. La gent s’aproxima als corredors, els hi pren fotos i agafe els pòsters i postals. Fins ací tot normal. Després, però, hi ha qui va més enllà del que diríem normal. Una xica, amb motxilla Eastpak rosa i cursi, i acompanyada de sa mare, no es va moure del bus de Caisse d’Epargne i del seu lider, Alejandro Valverde. La mare, fent de portaveu de la filla, li va demanar una gorra, a la qual cosa Valverde hi va accedir. La reacció de la xica, en comptes de saltar d’alegria i agrair-li el detall – com vam fer la resta de mortals que esperàvem un detall del crack de les dos rodes – es posà a plorar sense tindre reacció alguna. Per una gorra firmada per una persona amb cames, quines cames però. En fem un gra massa de la línia que separa els famosos dels que no.

Read Full Post »

« Newer Posts