Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 22/05/2007

Llegisc al Levante una curiosa noticia, el mossèn de la Llosa de Ranes, a la Costera, parodia en el sermó dominical al actor alcoià Xavi Castillo. Sembla ser que després d’assistir al espectacle que este oferia al castell de Xàtiva (on es suposa que el rector va anar per espiar) es va posar a fer el mateix el domenge a la missa. L’espectacle de Castillo és irreverent i políticament incorrecte, cap vaca sagrada se’n salva, del rei, a Rita Barberà passant pel Papa. L’amic rector va prendre exemple i ens va assustar els feligresos i feligreses alçant-se la sotana, tocant-se els pits i els genitals. Com Castillo, però com a públic els sacrificats creients de la Llosa de Ranes. No comprenc on volia anar a parar, suposo que fer veure a la gent el gran atac que els fa l’actor alcoià a l’Església. Suposo, perquè part de l’Església es mou dins una lògica que se m’escapa. Ara al mossèn ha estat denunciat al bisbat i entrarà a la llista negra dels capellans que no voldran a cap poble, amb eixe historial que té, entre carca i artístic. Un personatge si més no curiós, capaç d’anar-se‘n a un ambient hostil, aguantar i després alçar-se la sotana a la missa només perquè aixi es pensa que escandalitzarà els feligresos, amb el que un actor diu sobre l’Església en un teatre. I al remat la gent s’escandalitza del que ell fa, perquè de Castillo s’espera tot i ja ho sabem, però no d’un capellà. De tot plegat em quedo amb una reflexió del mossèn, assistint al espectacle a Xàtiva hi havia gent de la Llosa que després porten el xiquets a fer la Comunió. En això l’home té raó, als nostres pobles encara hi ha massa catolicisme de quedar bé.

Foto de arroz con nori.

Anuncis

Read Full Post »

Un poble

Un poble seria la unitat bàsica de les comunitats humanes, després ja vindrien les comarques, les regions, els països, els estats, les nacions, més grans i més difusos. El poble, com a esglaó més baix de l’escala, comporta un sentiment fort que en més o menys grau ens toca a tots. Només des d’una òptica de poble podem entendre certes coses, des de la elecció del forn on comprar el pa fins el xuplar-se el marron de pertànyer a la comissió de festes o ser regidor del ajuntament. El poble implica certs esforços que no donen res a la butxaca però que després deixen un estat de benestar, d’haver aportat alguna cosa i fer que la roda seguisque girant. Este cap de setmana he estat en un poble del nord-oest francès, prop de Normandia, un equivalent a Vilafranca en habitants. Tot i que no cuinen en oli d’oliva, ni fan bous per festes – i estes no duren deu dies – i on el carrer i els bars no són l’eix vertebritzador de la vida social, també són un poble, amb les seues associacions, el seu club de futbol i la seua penya ciclista. Potser ells no actuen d’una manera tant existencialista com nosaltres sinó més des d’un punt de vista de fem coses per passar-nos-ho bé i fer-nos la vida més agradable i au. Nosaltres, potser pel fet de viure tots junts, sense grans jardins entre les cases, que difuminen on acaba un poble i on comença el següent, en fem del grup la base de tot. Afegim a les accions una raó tipus perquè i perquè a Benassal ho han fet així. Som més viscerals en definitiva.

Read Full Post »