Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 1/06/2007

Des de fa ja un temps Hollywood ha caigut en la política del all, és a dir, repetir-se. Ja no és fer segones parts, sinó terceres i quartes. Això mateix ens trobem ara a les cartelleres, res de nou: Pirates del Carib, Spiderman o Harry Potter, tot són superproduccions acompanyades d’una campanya publicitària que fa temor, que si ara un Spiderman que tira la travessa de regal amb els cereals, que si el tràiler de Harry Potter al teu mòbil o una samarreta de pirata amb el detergent. Dimecres per la nit vam anar a vore Pirates del Carib, per allò de fer alguna cosa. Res de les butaques corcades del cinema de VO, ací tenen unes butaques de luxe, amb un forat per posar un bon sac de rosetes – com més gran millor! – i una pantalla com una plaça de bous. Comencen els anuncis, ara una colònia, ara el nou Renault Twingo, i els tràilers? L’augment de preu del cinema, de cinc-centes pessetes en l’època d’institut als nou euros d’alguns multi-cines d’ara, és degut a posar més propaganda? El cas és que aprofito la publicitat per posar-me al dia, jo, en un viatge amb la classe a Extremadura, vaig vore la 1 o la 2? Ja se sap que en un autocar una pel·lícula mai la veus a fons, però recordava que eixa estava entretinguda, amb un rastafari fent de pirata, amb un nom que sempre confonc amb el d’un ex-futboliste del València i del Saint-Etienne: Johnny Dep l’actor, Johnny Rep el futboliste. Feia memòria del film i a part de quatre vaixells de pirata, paisatges caribenys i belles dames, poca cosa en quedava al disc dur. Comença. A la que jo havia vist no hi havia personatges amb la cara com un pop – sí, sí, com a Futurama – sinó que tots eren més o menys humans. No comprenc res, que fan els xinesos amb els pirates? Poc a poc em desconcentro, i la desconcentració porta la son. M’adormo. Em desperto quan les batalles, després s’acaba. Em diuen que és un final trist i jo no li veig perquè. Calia veure la dos per entendre-ho i definitivament jo havia vist la u. Me’n vaig entornar a casa sense entendre els gustos del món, deu ser la especialitat de la setmana. A sobre tenia massa fresca encara la pel·lícula que havia vist la nit d’abans jo sol, Salvador Puig Antich. D’eixa el final és conegut, però això no li treu un sol moment d’emoció, d’atenció i de posar la pell de gallina. El més trist de tot plegat és per quina vaig pagar l’entrada del cine i per quina no.

Fotografia d’un dels cinemes d’Orléans, el Pathé. De Willy Sifones.

Anuncis

Read Full Post »