Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2007

Espardenyes

Miro les temperatures a la web d’Ignasi Llopis, veig que poc a poc la cosa es va escalfant, però lentament. Pel melic francès la calor arriba també tímidament, després d’un maig de pluges i tronades i un abril com juliol. Però més que per l’oratge, l’estiu es nota per l’esperit que ens inunda. Un cop matada la ressaca electoral, els blogs es relaxen i reprenem la marxa normal de tractaments de miscel·lànies vàries. Per exemple trobem l’alegria d’algun bloguiste en que per fi una cançó cutre i coenta, la del verano, sigue en català, com la d’este menorquí que ja porta no sé quantes visites al Youtube i sona per TV3. Lluny de la eufòria del bloguiste en qüestió, jo suposo que algun dia ens havia d’arribar també tan indigest costum…

La caloreta comporta també reaccions com les ganes imperioses d’anar en pantaló curt i sense mitjons. Al treball estic esperant qui porta primer uns pirates per a l’endemà ser jo el segon que els porta. Pel que fa al calçat, enguany he hagut de recórrer a les espardenyes franceses i desistir a les de la Mata. Potser m’erro i fan exportacions internacionals de les espardenyes de taverner, a la comarca som de tradició venedora per Europa i mai se sap. Sense anar més lluny l’altre dia, llegint un llibre provençal sobre el poeta Mistral del segle XIX, vaig trobar una referència a les faixes catalanes. Res m’impediria a pensar que l’escriptor es referís a una faixa cinctorrana. A casa ens sabem una estrofa del himne occità que ha anat passant de boca a orella després que el besavi faixero la introduís, una lletra que parla de la font de Nimes, ben prop de l’Arles de Mistral. Per tant podria esperar un viatjant dels del segle XXI venent espardenyes de vetes, de les de ballar ball pla, però no l’he trobat. Si existixes, i em llegisses, apareix-te a casa meua.

Foto d’espardenyes de carreters de l’Horta, d’oronetta.

Anuncis

Read Full Post »

Al camp

Anar a Alcampo, o a Auchan, sempre du certa flaire a baixar a Castelló a comprar. I en la dicotomia Pryca (ara Carrefour) o Alcampo, els que baixem de les muntanyes sempre tirem més cap al segon. Suposo que és per allò de que quan eixim fora procurem sempre tindre a vista la via per fugir cap amunt. Sinó vegem quants vilafranquins viuen de la vella via del tren cap amunt i quants cap avall. El cas és que el Auchan de Nancy poc té a veure amb el de Castelló, però sempre hi ha eixe punt de record. Només entrar-hi vam trobar una secció tipus, Itàlia, Espanya, Portugal. Explorador que sóc en estes coses, i un tant tiquismiquis, vaig trobar – i comprar- una orxata Chufi i un lot amb una paella La Senyera (quina?) + arròs + un combinat que intentava ser safrà. El combinat va parar a la paperera només arribar a casa, després d’una exhaustiva inspeccio sensorial. Tot plegat fa gràcia, la traducció francesa de paella que hi havia a la etiqueta, retraduïda en valencià seria ‘paella per fer paella’. A sobre en diuen paela i la recomanen fer amb choriço! Estan bojos estos francesos. Després una passada pels llibres. Una guia turística englobava en un mateix concepte Catalogne i Barcelone. No m’estranya, jo, algun dia, fart d’explicar que si patatim patapam he hagut de parlar sobre les excel·lències de Ronaldinho i Eto’o com si fos el més culè del món. I no ho sôc! En música, ves per on, em parlaven de la Nova Cançó, que als francesos revoltosos del maig del 68, que ara voten Sarkozy, els hi tirava molt Llach i Raimon. I de retruc em trobo la Gossa Sorda i Obrint Pas com a noves referències. Miro el mapa de la portada i de moment Benimaclet i Pego estan a una altra guia, a Levante. Però ja se sap, Barcelona ens engolix a tots quan eixim fora, a mi el primer.

Foto de Santino.

Read Full Post »

Este cap de setmana a Móra d’Ebre es va celebrar la quarta edició de la Fira del llibre ebrenc. Els dos anys anteriors hi havia anat però enguany no va ser possible. Una llàstima, perquè l’ambient que es sol respirar a la fira és agradable, de proximitat amb els escriptors, sense llargues cues per prendre una signatura, sense tindre la impressió de ser el lector 1245. A més a més enguany la poesia del Baix Maestrat era la protagonista de l’acte d’inauguració i Pepet i Marieta presentava un nou espectacle, ‘de boca a aurella’. Un recull de cançons populars o bé de pròpies però popularitzables. El diumenge a la vesprada es donaven els premis del concurs de relats breus de Llibresebrencs.org, un concurs per als jovens escriptors de les Terres de l’Ebre, Matarranya, Ports i Maestrat. Jo hi he participat els tres anys que s’ha fet, és una d’eixes ocasions en que el periodista i home de lletres que l’enginyer geòleg es va menjar té la ocasió d’eixir. Enguany el relat que vaig presentar es deia ‘Toni Sarrompa’, i explicava la història d’un vilafranquí que va anar a fer les Amèriques a Cuba. He de dir que el malnom del xic, ‘Sarrompa’, inspirat en un dels malnoms més autèntics del poble, l’he triat per la raresa del mot, per allò de ni ser la baldufa catalana ni la trompa valenciana. Buscar qualsevol relació que vage més enllà de la similitud entre noms és anar més lluny del que jo he fet. El cas és que ahir, un SMS em donava la notícia que ‘Toni Sarrompa’ havia guanyat el premi. Donat que no vaig poder fer un discurset com a vencedor, aprofito este article per fer-ho. Primer agrair a la organització de la Fira per seguir empenyats en fer la nostra terra també una terra literària, com ho hem estat, ho som i esperem que ho siguem. Després un brindis pels que escriuen, des d’un blog d’internet fins poemes en un vell quadern, per manxar el foc amb les paraules. I finalment gràcies als que estan al meu costat i que fan que no consideres perdut en va el temps davant l’ordinador: mons pares, la comunitat Blogger de Vilafranca, Camille (la traduction française va venir!), l’Alejandro, Caterina i tots els lectors del Cadafal en general. El premi li’l donaré a Vueling, a Renfe o SNCF per traslladar-me este estiu a viure coses que no vull que me les expliquen.

Enllaç.

Read Full Post »

Des de fa ja un temps Hollywood ha caigut en la política del all, és a dir, repetir-se. Ja no és fer segones parts, sinó terceres i quartes. Això mateix ens trobem ara a les cartelleres, res de nou: Pirates del Carib, Spiderman o Harry Potter, tot són superproduccions acompanyades d’una campanya publicitària que fa temor, que si ara un Spiderman que tira la travessa de regal amb els cereals, que si el tràiler de Harry Potter al teu mòbil o una samarreta de pirata amb el detergent. Dimecres per la nit vam anar a vore Pirates del Carib, per allò de fer alguna cosa. Res de les butaques corcades del cinema de VO, ací tenen unes butaques de luxe, amb un forat per posar un bon sac de rosetes – com més gran millor! – i una pantalla com una plaça de bous. Comencen els anuncis, ara una colònia, ara el nou Renault Twingo, i els tràilers? L’augment de preu del cinema, de cinc-centes pessetes en l’època d’institut als nou euros d’alguns multi-cines d’ara, és degut a posar més propaganda? El cas és que aprofito la publicitat per posar-me al dia, jo, en un viatge amb la classe a Extremadura, vaig vore la 1 o la 2? Ja se sap que en un autocar una pel·lícula mai la veus a fons, però recordava que eixa estava entretinguda, amb un rastafari fent de pirata, amb un nom que sempre confonc amb el d’un ex-futboliste del València i del Saint-Etienne: Johnny Dep l’actor, Johnny Rep el futboliste. Feia memòria del film i a part de quatre vaixells de pirata, paisatges caribenys i belles dames, poca cosa en quedava al disc dur. Comença. A la que jo havia vist no hi havia personatges amb la cara com un pop – sí, sí, com a Futurama – sinó que tots eren més o menys humans. No comprenc res, que fan els xinesos amb els pirates? Poc a poc em desconcentro, i la desconcentració porta la son. M’adormo. Em desperto quan les batalles, després s’acaba. Em diuen que és un final trist i jo no li veig perquè. Calia veure la dos per entendre-ho i definitivament jo havia vist la u. Me’n vaig entornar a casa sense entendre els gustos del món, deu ser la especialitat de la setmana. A sobre tenia massa fresca encara la pel·lícula que havia vist la nit d’abans jo sol, Salvador Puig Antich. D’eixa el final és conegut, però això no li treu un sol moment d’emoció, d’atenció i de posar la pell de gallina. El més trist de tot plegat és per quina vaig pagar l’entrada del cine i per quina no.

Fotografia d’un dels cinemes d’Orléans, el Pathé. De Willy Sifones.

Read Full Post »

« Newer Posts