De totes les actuacions del aplec dels Ports hi destacava com a cap de cartell Obrint Pas. No només ho dic jo – que vaig fer una quilometrada quasi aposta per veure’ls – sinó també la gentada que omplia el camp de futbol del Pla del Mig Ull de Cinctorres el dissabte de nit. El concert es preveia especial, perquè per a tot grup que canta en valencià l’aplec sempre ho és i més encara si s’ha enregistrat el darrer disc a Cinctorres com era el cas dels de Benimaclet. A més a més es deurien voler treure del damunt el record del aplec de fa dos anys a Morella, on no van poder-ho donar tot de sí amb un so deficient i un escenari també deficient, amb arbres i rases pel mig. Vora la una de la matinada va començar el concert que es va allargar fins vora les tres. El grup va repasar cançons velles que mai falten – No tingues por, Els crits de la terra, Avui com ahir, On tour – amb les més noves del disc Benvinguts al paradís. D’entre les noves en directe destaca per la canya Viure i El circ dels invisibles i pel moment tranquil de braços enlaire Una història d’amor. El cant dels maulets fa uns anys marcava la fi del concert i ara marca l’equador entre el concert normal i la bogeria. Després de la cançó d’Al tall feta himne va vindre Tres segles, una cançó del nou disc feta en recordatori al trist aniversari que hem celebrat enguany, tres cents anys de la derrota d’Almansa, de la pèrdua dels furs del País Valencià. Som, és una peça que mai falla al final i que esta vegada DJ Chola la va popitzar a so vuitantero sense fer-ne perdre’n l’essència. Del sud sense la veu de Miquel Gil no és el mateix, però tot i així continua sent la millor lletra del grup. No vam tindre ni Esperant ni Telefeixisme ni Trencar amb el silenci ni tampoc les cançons gravades amb Pep Botifarra. Haurien de començar a contemplar la possibilitat de fer la gira amb el cantaor xativenc ja que ell dóna veu a les millors cançons de Benvinguts al paradís. Al final l’emotivitat es palpava i cada cançó que acabava era una cançó menys de felicitat, no hi havia ganes d’acabar. Miquel Gironès, el dolçainer, va agafar el micròfon, i després de preguntar-se per Aurelio – un personatge anònim buscat per la zona d’acampada del Aplec durant uns quants anys – va enviar tota la podridura al mig del mar, amb veler de la Copa Amèrica, evidentment. I aleshores vingué l’aquelarre final, amb un repàs de la rica tradició musical valenciana, la Manta al coll, no en volem cap i de Castelló a Almassora i el Zu atrapatu arte de Kortatu, que ja ha quedat com símbol per sempre més. No ho volíem creure però havia acabat quan alguns encara ens movíem per inèrcia en sonar Malaguenya de Barxeta enllaunada. En les salutacions se’ls veia realment feliços, com qui ha guanyat un partit a casa. Perquè possiblement de tots els llocs i festivals on han tocat, l’Aplec sigue dels llocs amb més solera i on la tradició de les vint-i-nou edicions només fa que donar més coherència a la seua presència. Al final, endut encara per eixe gust posterior, vaig voler saludar Xavi Sarrià, cantant de la formació, per felicitar-lo pel que ens fan xalar i per dir-li les hores de tren que havia fet per anar fins Cincorres. Hores que no van ser en va, perquè un aplec dels Ports mai és en va.
Foto de David Datzira, a l’acampada jove.
el cadafal 