Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2007

De totes les actuacions del aplec dels Ports hi destacava com a cap de cartell Obrint Pas. No només ho dic jo – que vaig fer una quilometrada quasi aposta per veure’ls – sinó també la gentada que omplia el camp de futbol del Pla del Mig Ull de Cinctorres el dissabte de nit. El concert es preveia especial, perquè per a tot grup que canta en valencià l’aplec sempre ho és i més encara si s’ha enregistrat el darrer disc a Cinctorres com era el cas dels de Benimaclet. A més a més es deurien voler treure del damunt el record del aplec de fa dos anys a Morella, on no van poder-ho donar tot de amb un so deficient i un escenari també deficient, amb arbres i rases pel mig. Vora la una de la matinada va començar el concert que es va allargar fins vora les tres. El grup va repasar cançons velles que mai falten – No tingues por, Els crits de la terra, Avui com ahir, On tour – amb les més noves del disc Benvinguts al paradís. D’entre les noves en directe destaca per la canya Viure i El circ dels invisibles i pel moment tranquil de braços enlaire Una història d’amor. El cant dels maulets fa uns anys marcava la fi del concert i ara marca l’equador entre el concert normal i la bogeria. Després de la cançó d’Al tall feta himne va vindre Tres segles, una cançó del nou disc feta en recordatori al trist aniversari que hem celebrat enguany, tres cents anys de la derrota d’Almansa, de la pèrdua dels furs del País Valencià. Som, és una peça que mai falla al final i que esta vegada DJ Chola la va popitzar a so vuitantero sense fer-ne perdre’n l’essència. Del sud sense la veu de Miquel Gil no és el mateix, però tot i així continua sent la millor lletra del grup. No vam tindre ni Esperant ni Telefeixisme ni Trencar amb el silenci ni tampoc les cançons gravades amb Pep Botifarra. Haurien de començar a contemplar la possibilitat de fer la gira amb el cantaor xativenc ja que ell dóna veu a les millors cançons de Benvinguts al paradís. Al final l’emotivitat es palpava i cada cançó que acabava era una cançó menys de felicitat, no hi havia ganes d’acabar. Miquel Gironès, el dolçainer, va agafar el micròfon, i després de preguntar-se per Aurelio – un personatge anònim buscat per la zona d’acampada del Aplec durant uns quants anys – va enviar tota la podridura al mig del mar, amb veler de la Copa Amèrica, evidentment. I aleshores vingué l’aquelarre final, amb un repàs de la rica tradició musical valenciana, la Manta al coll, no en volem cap i de Castelló a Almassora i el Zu atrapatu arte de Kortatu, que ja ha quedat com símbol per sempre més. No ho volíem creure però havia acabat quan alguns encara ens movíem per inèrcia en sonar Malaguenya de Barxeta enllaunada. En les salutacions se’ls veia realment feliços, com qui ha guanyat un partit a casa. Perquè possiblement de tots els llocs i festivals on han tocat, l’Aplec sigue dels llocs amb més solera i on la tradició de les vint-i-nou edicions només fa que donar més coherència a la seua presència. Al final, endut encara per eixe gust posterior, vaig voler saludar Xavi Sarrià, cantant de la formació, per felicitar-lo pel que ens fan xalar i per dir-li les hores de tren que havia fet per anar fins Cincorres. Hores que no van ser en va, perquè un aplec dels Ports mai és en va.

Foto de David Datzira, a l’acampada jove.

Read Full Post »

Gràcies Cinctorres!

Ha tornat l’Aplec. Després d’un any orfes de la festa comarcal, ha tornat. Finalment no ha mort per massa èxit, ha reviscolat. Els Ports som pocs pobles i d’entre tots ells la ressurreccio només podia tindre lloc a Cinctorres, a cap altre lloc més. Pel dinamisme, per la pinya, per la unió entre la gent, pel caràcter obert, progressista i catalanista només podia ser allí. L’any haurà estat dur per la comissió organitzadora, s’haurà patit molt, però al final ens van oferir un cartell ben complet i que no desentonava gens del que s’espera d’un Aplec dels Ports. D’esta manera es va complir altra volta el ritu, i ja en van vint-i-nou, els carrers plens de gent, amb eixe ambient de camaraderia col·lectiva, de bon rotllo i de retrobament. Per uns serà d’esta forma que sabran que per anar a un poble dels Ports es va per camins de gravilla, que l’única tenda es ca Avelino i que un quinto de cervesa pot valer un euro a casa Paca. Per altres serà d’esta manera com ens trobarem amb altres rurals, del Matarranya, del Maestrat i de la Plana. Sota el sol d’estos dies a Cinctorres hem pogut comentar de nou les diferències lingüístiques de cada poble, hem criticat sense pietat Carlos Fabra i els seus amics i novament hem comprovat que sota els pavès hi ha la platja, incidint en que només falta més gent per alçar les llambordes. Enhorabona cinctorrans i cintorranes, i gràcies. Avui estem un poc més vius.

Read Full Post »

Ja ve ja ve

Per anar fent gola.

Read Full Post »

Ai….

No diré res que no estigue dit ni que vingue de nou. El fiscal me vindrà a buscar? De totes formes escric des d’un altre estat on van acabar amb les monarquies ja fa uns anys, i per aci el fiscal no hi té res a fer.

Actualitzacio: Està ple de blogs que han penjat esta portada, com a signe de tir per la culata de la operacio, vols caldo? dos tasses. El jueves, que ha eixit com cada dimecres, ha rectificat en portada, seguint reblant el clau. No els eixirà gens malament la cosa a la revista, en vendran el doble o el triple d’exemplars.

Foto de culoman.

Read Full Post »

Més aplecs

Vilafranca 2001

Des del meu primer aplec al segon van passar deu anys, els mateixos necessaris perquè es tanqués la roda i la festa tornés a Vilafranca. Amb deu anys de més les coses ens les miràvem diferent, els aplecs d’entremig havien passat sense cap atracció especial. Llàstima, perquè hauria estat bonico tenir un record d’uns Obrint Pas amb un primer disc sota el braç a Cinctorres. Qui els ho hauria de dir als de Benimaclet que uns anys després gravarien allà un disc que els portaria a tocar a Berlin i Croàcia. Els concerts del tercer aplec a Vilafranca es feien a l’esplanada del Peiro Scala, just enfront de la fàbrica Marie Claire, que lluïa un ben llustrós rètol ‘Aznar’ de cara a l’escenari. Els que no n’estaven al dia del cognom dels amos de la fàbrica es deurien dur un ensurt de veure allò mirant de cara a tan revoltat escenari. La zona d’acampada era a les fonts de Llosar i per tant els aplequeros, després d’una nit de festa, encara tenien una bona passejada fins a la tenda, a hores de trobar ja algun passejador matinador. Reconec que si a mi m’haguessen fet això no en tindria gaire bon record d’eixe aplec, i de fet en els aplecs posteriors sempre et trobes algú que t’ho retreu. Entre els grups que van vindre hi havia Azero, Doctor Calypso i un cantant suposadament bo, no sé qui i el paper higiènic, però que escoltat des de la barra posant cubalibres sense parar em va semblar horrorós. El dissabte vaig estar de voluntari a la barra, que és des d’on es va pagar tot i encara ens va sobrar per a un sopar per a tots els col·laboradors. No ens enganyem, a l’Aplec més que res es lluita per Cuba Lliure.

Herbers 2002

L’estiu de quinto, dels divuit anys, de la selectivitat i del carnet de conduir, també havia d’anar acompanyat del primer aplec de veres. Motxilla, sabatilles velles, pantaló curt, samarreta amb missatge i sac de dormir. La vint-i-cinquena edició de l’Aplec era a Herbers, i per molts de nosaltres suposà el descobrir eixe racó de comarca allunyat, de carretera estreta i plena de corbes. Per ser un poble com Herbers van tirar la casa per la finestra, però l’aniversari s’ho valia. Només arribar divendres de vesprada, uns moixeranguers recorrien els costeruts carrers del poble, que estava ple de quatribarrades amb el nom de tots els pobles. Recordo un gran ambient pel casc vell, ple de barres i xarangues, on t’aturaves a cada cantó per xarrar, ara uns de Tortosa, ara de l’Horta. Els concerts eren de primer nivell pel que s’espera d’un aplec, Brams, la Dharma, Agraviats i los Draps que tocaven a casa. El diumenge, quan només en quedàvem uns pocs, va vindre un dels millors moments en encadenar Toti Soler i Esther Formosa, Anton Abad – exquisit cantautor de la Franja – i Al Tall per al final. Ells deuen ser dels grups que han tocat més vegades, perquè han sabut mantindre’s sempre al pedestal i ser referència per a pares i fills. Aquell diumenge de nit, pujant Torre Miro de cara a Vilafranca, ens crèiem un poc més hômens. Però del cansament que teníem vam dormir com xiquets.

Brams va ser una de les estrelles del Aplec d’Herbers. Foto de daxtoor.

Read Full Post »

Aplec del 91

Ara que s’apropa el cap de setmana de la gran festa comarcal em ve de gust fer memòria. No sé si arribaré a fer un repàs exhaustiu de tots els aplecs que he viscut, ja vorem. El meu primer Aplec dels Ports va ser el del 1991 a Vilafranca. Més que anar al Aplec va ser l’Aplec qui va vindre a nosaltres. Literal, tal com ho dic, el nostre espai de joc al costat de la plaça de bous, on fèiem bous embolats les nits i carreres de xapes amb Indurain i Perico les vesprades, es va veure envaït per les tendes de campanya dels aplequeros de començaments dels noranta. Eren uns anys en que escoltàvem parlar sovint d’heroïna i del SIDA i a casa, lògicament espantats, ens van dir que els dies del Aplec paràrem compte. Però no ens estàvem tancats a casa, i com si res passés seguíem jugant vora el vell banc de fusta que habitava sempre a l’intempèrie, sota els ulls de punkis i hippies. El punk ja feia uns anys que havia aterrat a Euskadi amb La Polla, Kortatu i Zikatriz i el rock català dels quatre grans noms donava les primeres pases, molt més nyonyo i amb menys cresta que la moguda del rock radical basc. De ben segur que entre tota aquella gent que ens mirava amb els cuarnos de vaca de la matança n’hi havia que havien viscut a fons el punk. No obstant en aquell aplec encara es conservava l’esperit de cantautor i folk dels inicis i l’estrella era Lluís Llach, que actuava a la plaça de bous el dissabte de nit. Ja de vesprada pel voltant de la plaça hi havia moviment, una paradeta d’enganxines i xapes feia l’agost. Terra Lliure estava en plena activitat pre-olimpica i en aquella tendeta venien el merchandising oficial. Recordo que algú de la colla es va fer amb una enganxina més fusteriana que Fuster tipus ‘Catalunya Sud’ o amb el logo de Terra Lliure i la va posar a la mountain bike, bicicleta revolucionària aleshores. Al concert hi vaig anar en mons pares, que no en feien de Llach sant de la seua devoció, però tampoc no era com per no anar-hi. No recordo quanta gent hi va anar, ni si es va superar el rècord de Manolo Escobar d’assistència a la plaça, ni tampoc recordo si va tocar l’Estaca, la Gallineta o Itaca. L’entrar a la plaça de bous en un dia com eixe significava poder jugar per baix, entre els burladeros i el carreró, un somni que feia tancar les orelles a qualsevol altra cosa. Uns quants anys després, al batxillerat, una professora d’història de Vinaròs em va dir que aquell dia estava al concert. Contràriament al que passa en un Aplec, s’havia de pagar l’entrada. A ells els va sobtar tant eixe fet, que van fer el plom a la porta i finalment Rogelio, l’alcalde d’aleshores, els va deixar entrar de bades. L’aplec va passar i nosaltres vam recuperar l’espai. Entre el que va quedar, recordo veure alguna xeringa entre les argilagues del bassi de la plaça de bous i una gran pintada a la porta de quadrilles que només vam entendre uns anys més tard: ‘las unicas corridas las de mi polla’.

Fotografia d’un concert punk a Irun a la dècada dels vuitanta. L’Aplec del 91 encarab era folk i cantautor…De Beltza scene.

Read Full Post »

El dinosaure, en els àmbits universitaris, acadèmics i de recerca, és el geni de certa matèria, ben entrat en anys, de despatx ple, sagrat per a la comunitat i normalment d’aspecte si més no curiós. El terme dinosaure no té perquè veure’s només des d’un punt de vista negatiu, de vellesa, sinó també de grandiositat en el sentit positiu del terme. A Barcelona en tenia algun com a professor i ara estic compartint passadís amb un altre, el dinosaure francès de certa rama de la geologia. L’home té vora vuitanta anys i per tant en deu fer vora vint que està jubilat, ja que a França es jubilen als seixanta. Però conserva el despatx al organisme on sempre ha treballat – amb unes butaques que ningú altre té – i omple els armaris de tota la planta amb els seus articles, llibres i papers acumulats al llarg de tants anys. L’home ens arribe tots els matins vora les onze, creua el passadís i entra al seu despatx, el seu món i quasi bé sa casa. No hi passem per preguntar-li si vol un cafè aigualit, el molestem ben poc, i ell també es mou amb silenci i sense parar molta atenció a quina cara tens, potser perquè ja no en té ganes de conèixer-ne més i encara menys la dels que estem en pràctiques. Quan tots tornem de dinar ens el solem trobar fent una becaina amb tota una estesina de mapes per sobre de la taula, després durant la vesprada l’escoltem parlar per telèfon amb col·legues de tot el món. El seu estatus de Mestre li permet estar per sobre de les presses de presentar un informe a temps, ara es deu dedicar a grans dissertacions generalistes sobre la matèria en congressos per a la OMS o la UNESCO on ell pot dictar el propi tempo. Més que treballar, continua estant lligat al que segurament ha estat una de les seues passions en esta vida com qui, salvant les distàncies, sembra pataques a la vega sabent que l’alimentació de casa no en dependrà o el que fa culleres de boix per als nebots i la néta sense un contracte amb una multinacional dels souvenirs.

Petjada de dinosaure, de Vince h.

Read Full Post »

Older Posts »