Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2007

Dissabte serà catorze de juliol, festa nacional francesa. Per primer colp la viuré entre ells i no com fins ara, que la veia a través de la televisió, amb les carreteres del Tour més plenes i els Jacky Durand, Richard Virenque, Laurent Jalabert i Brochard atacant a cada kilòmetre. A Orléans faran uns focs artificials i al final un ball a la plaça de la República fins a les dos (uo!). Ja voldria jo una festa nacional pareguda, que no igual. Una festa nacional on pogués fer com Georges Brassens i no alçar-me del llit en tot el matí perquè la nit abans hauríem fet tard amb els amics conspirant al voltant d’un bon sopar i unes canyes i al final cantariem les cançons d’Al Tall, Raimon i l’Ovidi que no s’obliden. Un matí sense desfilades de militars, ni celebracions de grans genocidis mar enllà, ni flors per als herois de guerra, sinó homenatges als poetes. Un dia nacional on les úniques manifestacions fossen per reduir les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. La jornada l’aprofitaríem per anar a la muntanya, a la platja o a fer una paella a casa. Cap al tard, els que tenen sagals, a portar-los als pallassos i als gegants, sinó al teatre, a un concert de la banda o a vore un bou cerril de Salamanca a eixe poble de la Plana que en fan tants. De nit, en la intimitat del balcó de casa, veuríem passar de lluny el correfoc, despenjaríem la bandera i la guardaríem en un calaix fins a la propera.

Foto de Stefan del castell de focs del 14 de juliol a Paris.

Anuncis

Read Full Post »

Genolls pelats

Els Pets han tret no fa molt un nou disc, Com anar al cel i tornar. La premsa que procura no ser incendiària amb certa gent n’ha fet bona crítica, però jo encara no l’he escoltat. Tanmateix este últim temps els escolto sovint als de Constantí, amb uns ulls menys càustics que en temps passats. Poc a poc m’he anat acostant a les seues lletres sense tenir en compte les melodies ben pop . El Lluís Gavaldà no és un poeta – està lluny del surrealisme de Quimi Portet o de la riquesa de Gerard Quintana – però escriu amb gran senzillesa les xicotetes històries en forma de cançó, el cant del pas del temps i de la vida d’un poble normal, del tractor anant al tros passant pel davant de ca la Conxita que agrane el carrer. La infància, el tassó de llet cremant amb Colacau i els estius amb pantalons curts i els genolls pelats. Les ganes de superar l’adolescència i poder eixir fins més tard. La xica més guapa del institut que quan es fa gran te la trobes al súper comprant frànkfurts. El pòster del Che Guevara a la penya i la maceta amb maria. Els amics que es casen i ja no telefonen. Fotos cruels que ens delaten, la tapa del vàter alçada.

Foto de Pity_fly del Gavaldà en directe.

Read Full Post »

El joc

El dissabte de vesprada, deambulant pels carrers d’Angers, C i jo vam decidir comprar un bitllet d’un equivalent al Loto Ràpid en un quiosc, temptats de jugar amb l’atzar. Just davant de la caixa hi ha tot un sortit de formats que ens ofereix la Française des jeux per a escollir: curses de cavalls, rugby, futbol, un casino rascat, un loto ràpid, etc. Nosaltres vam agarrar el casino rascat, que consisteix en diversos jocs d’un casino en versió prêt à porter rascable. A la primera ja ens van tocar tres euros, que és just el que costava la butlleta. Fa certa il·lusió el saber que de l’incerta inversió dels tres euros en una butlleta de loteria al final no perds res. El problema és el de sempre, engrescats per la sort i sabent que havíem decidit perdre tres euros en el joc vam comprar un altre cupó del mateix, però a la segona, la Française des Jeux no va perdonar i vam perdre finalment els tres euros. És amb l’amargura de la derrota que comences a qüestionar els mètodes, ens hem podem fiar del què hi posen en eixes targetes sota la part a rascar? Almenys a la loteria de Nadal o a la ONCE saps que el número deu estar dins del bombo. Amb els esports o els cavalls tot està també a la vista, i si la Universidad de las Palmas guanya el Barça, o el cavall Alas del Yucatan queda últim, pos mala sort. Crec que no repetirem, jo em dedicaré com fins ara, amb els números pel bou de Sant Antoni, per la cistella dels quintos i participacions de Nadal de majoralies diverses, partits polítics i associacions locals en tindré prou. I de quan en quan alguna travessa, on em deixo dur massa pel cor i poc amb el cap i mai ho encerto.

Foto de Eastpack.

Read Full Post »

Sis de juliol…

Sis de juliol, plaça Consistorial de Pamplona. 12 del migdia. Comença la Festa, amb majúscules, gora San Fermin i el txupinazo sona al cel i als cors! Enguany crec que serà el primer juliol en molts anys en que a les vuit del matí d’esta setmana no estaré davant un televisor sinó davant una parada de bus. Afortunadament Déu ha inventat el Jo hu tube i d’esta manera, ni que sigue pixelat, veure’m passar l’encierro per eixos noms de carrers que em sé de memòria: la costa de Santo Domingo, la Plaça Consistorial, carrer Mercaderes i la corva més famosa d’Euskal Herria per entrar al carrer Estafeta. Quan s’acaba este llarg carrer, allà on hi ha una barberia i la tenda de Kukuxumusu, la Telefònica, després la baixada del callejón i la plaça de bous, entre els arbres del parc Hemingway. Enguany, sembla ser que els de la casa de Misericòrdia, empresa misericordiosa que gestiona la plaça de bous de Pamplona, han venut els drets de retransmissió dins de la plaça a Cuatro. Així la veu des de fa anys i panys, la de Javier Solano, no podrà dir des de dins de la plaça allò de « emocionante, muy emocionante este cuarto encierro de las fiestas de San Fermin » quan el sisè bou de Torrestrella entrava al corral. De fet la Primera retransmetrà també l’encierro, però l’amic Solano s’haurà de contentar en dir-ho quan els bous entren al carreró, com ja passava als anys vuitanta. Els de Cuatro han posat a Manolo Molès acompanyat dels fashions guays de la cadena. Molès pot haver vist molts bous embolats a Benassal i fins i tot córrer davant una vaca de la Masà per la costera del recorregut benassalenc, però no és el mateix que fer-ho davant un Miura de sis-cents quilos amb tota una troupe de guiris esvalotats pel costat, cosa que va fer de jove el venerable amic Solano, d’aire tranquil i barba blanca. Jo suposo que ho seguiré amb els de Kukuxumusu, una penya que està prou al dia d’internet i que suposo que penjarà amb la deguda celebritat l’encierro a la xarxa al seu web TV. Els que hi vagen que s’ho passen molt bé, compte amb el kalimotxo, els gringos i els bous. Com cada any Vilafranca enviarà la seua delegació, a vore si el Jo hu tube ens deixa vore alguna cara coneguda. En fi, que Gora San Fermin!

Foto d’una guiri a les vaquetes de després de l’encierro. De C Dova.

Read Full Post »

Aigua!

Joan Ignasi Pla, després de tornar a perdre unes eleccions, ha reobert, si és que s’havia tancat, el tema dels transvasaments, el del Ebre en concret. Més o menys va vindre a dir que s’hauria de replantejar la qüestió. Una qüestió no gens senzilla, la de l’aigua. La llàstima és que el debat ha estat massa en mans dels polítics i la demagògia electoral i no en mans dels tècnics i els científics. Es parteix sempre d’una premisa: el País Valencià, la regió de Murcia i Almeria tenen falta d’aigua i això en frena el desenvolupament. Ací ja ens oblidem que algunes zones internes de Catalunya o l’Aragó també passen set cada estiu. Que falta aigua és evident, per què? Primer tenim una limitació de la qual no ens en podem alliberar ben fàcilment, el clima. A sobre el tenim enfadat i cada any ens canvia. Això condiciona la recarga dels aqüífers, dels que sovint se n’extreu més del que n’entra, però també els recursos en aigua dels embassaments. Segon, tenim una quantitat gens despreciable d’aqüífers contaminats i inutilitzables. En els aqüífers costers els bombejos massius han fet entrar molt endins la falca salina i de la mescla amb l’aigua dolça n’ix una salmorra incomestible i difícil, per no dir impossible, de fer enrere. En altres llocs una agricultura extensiva, l’abús de fertilitzants i pesticides i els purins ens els han omplert de nitrats i altres compostos. Ací la cosa té solució, que no cal confondre amb una vareta màgica: l’agricultura ecològica, un major control de la quantitat de fertilitzants, etc. Mesures que permeten reduir les concentracions, no instantàniament però. A més a més en este sentit encara ens trobem contaminants que remanen des dels anys setanta i vuitanta, quan l’ús de certs productes no estava prohibit. Abans de parlar de moure l’aigua de l’Ebre, hem de pensar si en fem un bon ús en general dels recursos. Es diu que l’escassetat d‘aigua frena el creixement i el desenvolupament econòmic. El que passa és que este desenvolupament potser no és ben bé sostenible, i sostenible significa que s’aguanta per algun lloc. No és sostenible que sigue d’una de les regions més àrides d’Europa que vinguen les tomates i els pimentons que consumeix precisament tot Europa. Com tampoc ens du a bon port la mania occidental consumista de pensar-mos que tots els fruits i verdures estan sempre de temporada. Tampoc sembla sostenible transformar grans superfícies de secà en regadiu, i tant és que sigue per posar camps de golf, com panís, com tarongers. D’abusos en este sentit se’n produeixen a banda i banda del Sènia, Ebre amunt i Ebre avall: el regadiu és peça clau del guany de vots. Per altra banda està el desenvolupament urbanístic de la costa, que a banda de la horrorositat d’una colla de xaletets tots iguals enmig de la muntanya, també beuen aigua i a sobre en estiu, quan menys se’n té. Parar-ho potser suposaria un fre al creixement econòmic, però el que està clar és que ser la residència estival de tanta gent requereix d’uns recursos que no es tenen a la mà fàcilment i d’això se’n diu endeutar-se. L’aigua de l’Ebre en podria ser la solució? És un riu, com tots els altres que tenim, prou malalt. Ple d’espècies forànies que de moment no es troben al Xúquer i que amb un transvasament hi farien cap. Un riu amb un delta reserva clau en les migracions d’aus, però amb un problema d’arribada de sediments que de per li posa el futur prou negre, i no vull posar-me a parlar de possibles crescudes del nivell del mar. Un riu que és un aport fonamental de nutrients per a la pesca marítima de les Terres de l’Ebre, el Maestrat i la Plana. Un riu que espera veure com li trauran el càncer maligne del mercuri de Flix. Però sobretot un riu al que se li vol posar la mà a sobre per tots els llocs per on passa i per on no ho fa també. L’aigua de l’Ebre no ha de fer de pedaç per tapar el forat hídric que s’ha creat per un desenvolupament heretat del franquisme. L’aigua de l’Ebre tampoc ha d’ajudar a pujar un escaló més en este creixement insostenible que regna en l’antiga Corona d’Aragó. Cal una autèntica revolució verda, que s’allunye del fals ecologisme del no a tot – que impera en alguns partits d’esquerra i bona part de grups ecologistes del país – però que sigue prou valenta com per parar certes actituds nefastes conduïdes pels forts lobbis que ens governen, pel darrere. Però permeteu-me ser pessimiste.

Fotografia del Eber al seun pas per Tortosa. De Manel Zaera.

Read Full Post »

Furia Festival

El Furia Festival és un festival de música que es fa a la regió parisenca, suficientment lluny com per tenir herba, bosc i poc fum, suficientment prop com per anar-hi amb transport públic, en definitiva, com Sant Celoni respecte Barcelona. La mitjana d’edat dels presents, i corro el risc d’equivocar-me, estava vora els 17. De vegades tenia la impressió de ser un expert de la vida, envoltat de gent que tenia l’aire de descobrir el primer festival sense els papis, els primers canuts, el gust amarg de la cervesa, el tacte fastigós d’un preservatiu i els brètols del pogo de primera fila. Després hi havia gent més gran, els que només es veuen en festivals de rock i hivernen durant tot l’any, els que encara viuen com si Sid Vicious estigués viu i els que es mouen sempre entre l’escena independent, que ho veuen tot de lluny amb les seues Converse lila i el seu cigarret liat. Jo hi vaig anar perquè també hi era Fermin, perquè no hi anava sol, perquè el que costava 60 euros em va costar 15 i perquè acampàvem al jardí d’un col·lega amb més col·legues. Entrant ja en matèria, dels tres dies em quedo amb el següent. El hip hop, la música electrònica i altres formes musicals, amb alguna honrada excepció, em semblen pur soroll. Dels que no en coneixia ni el nom, em van agradar molt The Rakes, entre el indie i les herències punk. Tryo, un grup entre el reggae i el mestissatge, en directe aporten color i alegria, però si no s’entenen les lletres la cosa ha de perdre bastanta gràcia. Fermin, com sempre, festa. Ara la festa ve més que mai en forma de reggae, però festa al cap i a la fi. Segons sembla al Senglar Rock va ser dels que va aixecar més pols, al Furia no teníem eixe problema, per les nits plovia i hi havia herbeta fresca i per si de cas palla. El no ser el cap de cartell impedeix que la cosa s’allargue i per tant em vaig quedar sense la pèrdua d’oremus que pot provocar un Gora Herria o Sarri sarri, però La linia del frente, Inkomunikazioa, 54-46 o Dub Manifest no van faltar. Els companys francesos, que vaig haver de convèncer per anar-hi, al final em van agrair la insistència. Asian Dub Foundation són també dels que aporten canya, llàstima que em van agafar ja en hores baixes. El festival el tancava un grup de reggae americà, Groundation, que vaig veure de lluny, assegut i rebentat. Una llàstima, perquè tenia molt bon aspecte.

Foto del moment Tigreton al concert de Queens of the stone age. De Jacques’o.

Read Full Post »

« Newer Posts