Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 6/08/2007

El Libération del cap de setmana duia una entrevista amb un artiste extravagant, d’eixos que sí difícil és comprendre la seua obra encara més complexe és comprendre’ls explicant el que fan. Normalment a la segona pregunta ja estic mort, però en el cas de Jean-Pierre Raynaud la cosa era prou interessant com per seguir. L’home el 1962 va omplir una maceta de ciment i la va pintar de roig i des d’aquell dia pintar macetes de colors ha estat la seua forma de guanyar-se la vida. Especialment colpidor és el per què de la seua primera experiència artística. Després de la guerra d’Algèria, Jean-Pierre va vindre totalment destruït tot i que no va estar al front. Es va tancar a casa, no volia eixir, veia els dies passar sense cap energia, totalment decebut del món. Un dia va baixar al garatge, hi havia una maceta, un sac de ciment i pintura roja. De la combinació va nàixer l’artiste i així Raynaud va eixir de casa. Mentre llegia açò al tren, al meu costat tenia un militar, vestit de paisà, però inconfundible pel seu macuto caqui i per tindre tarifa especial al tren. Es llegia una revista o un pamflet, amb fotografies de tancs, metralletes i mots sobre estratègia, res més lluny de l’amic Raynaud. Altres vegades m’he trobat militars que llegeixen revistes de videojocs letals o juguen directament amb la consola a allò que les circumstàncies actuals no els hi deixen fer: la guerra. A dia d’avui un militar francès o espanyol ben poca guerra fa, més aviat fan de pacificadors o accions ràpides en zones complicades, fets que ens els fan menjar als civils amb patates, acompanyat amb la salseta de la simpatia i l’utilitat del cos (com la monarquia si fa no fa). El terme de forces pacificadores sempre m’ha semblat un eufemisme, ja que es tracta d’una pau imposada, com dient: mireu, pareu, perquè nosaltres tenim unes metralletes més grans. Des del moment en que un conflicte violent existeix és que al darrere existeix un conflicte polític. Sovint és més fàcil enviar els soldats a pacificar que anar fins al fons de la qüestió política que pot ser resolta políticament. Però hi ha por a la resolució política perquè potser no és la desitjada pels pacificadors. Aleshores els pacificadors potser no ho són tant i ens adonem que no han enviat els soldats per altruisme sinó per interès propi, per anar fent la guerra arreu del món, ara contra tu ara contra el veí. Ací, com en tantes altres coses, George Orwell no anava gens equivocat, l’interès és que l’olla bèl·lica vage fent xup-xup. D’altres vegades s’ha de reconèixer el caràcter humanitari de les accions militars, no es pot negar. Això no lleva que als exèrcits hi hage sovint Rambos, Terminators, dopats en general de cinema americà i gent que en compte de comprar-se una revista de cotxes es compra una de pistoletes i roba de caçador. Afortunadament ningú de la meua quinta ha hagut d’anar obligat a passejar una metralleta per un país de l’Orient Mitjà, ni viure nou mesos en un vaixell, ni colonitzar encara més l’Àfrica ni assaltar l’illot del Julivert. D’esta forma no hem perdut el temps en favor de la pàtria però potser de la experiència n’hauria eixit un artista com Raynaud, que per exemple pintaria de taronja pneumàtics de tractors.

Una maceta de Raynaud davant el centre Pompidou de Paris. De AC Lorrain.

Anuncis

Read Full Post »