Fruit d’uns comentaris a Vent de Cabylia en un post de lluita lliure que ha acabat parlant de paelles, vaig comentar l’existència a França de la paella precuinada amb xoriço. Un sacrilegi no només pels ortodoxos de la paella de l’Horta sinó per més o menys tothom que està en una mitjana de dos paelles al mes i té ascendència valenciana de fins a quatre generacions. Està comprovat que si algú es menja una d’eixes paelles enllaunades més de dos vegades al mes farà entrar en còlera el seu estómec, Déu, Sant Vicent i el propi rei Jaume. Desconec d’on ve tal satànica idea, però intuïsc que els francesos, amics de la generalització en afers que no són els seus, tendeixen a mesclar tot allò que sona a espanyol en un plat, tot i que en els pots es conserva encara l’adjectiu valenciana. No sé que els semblaria a ells posar all i oli a una xucrut. Després, a banda de les paelles envasades, estan les que fan els diumenges als mercats per endur-te a casa. Al mercat de Vandoeuvre, a Nancy, hi havia una gent dels Vosges que feies unes pataques en ceba i espècies, o una col rebosada, realment deliciós, però tenien una gran paella amb unes gambetes tristes, plena de pèsols i amb un fons aigualit que clamava al cel. C i jo ens la miràvem quan passàvem pel davant, més d’un dia anant a comprar precisament tavelles planes i tomates per a la paella del diumenge. Jo me la mirava pensant que no es pot tindre tot en la vida, ells tenen el formatge Munster i pistes d’esquí, nosaltres la paella i Carlos Fabra. I C suposo que pensa que ja li va bé tindre el paellero prop, ni que sigue un aficionat que s’ha llençat al rogle empés per l’enyor més dur, el de la panxa.
Les fotografies estan preses a l’Auchan d’Orléans ahir mateix amb el mòbil.
el cadafal 
Ha, me maaaaaten! M’estan entrant ganes de comprar uns quants pots per internet:
Paella Royale (!) Fruits de Mer de Garbit
Paëlla de Malisa (esta és completeta…)
Paëlla Poulet Fruits de Mer Recette Ibérique de Monoprix (esta la pots fer al bany Maria!)
Paella valenciana de Zapetti
Llàstima que segurament no les enviaran a Barcelona, perquè sempre hi ha algun que altre convidat que li en donaries d’esta per tal que no torne més… 😀
Esta nit agarro el tren, te’n puc comprar i te’ls llanço al passar amb el tren per Sants (podria llençar-los al cap d’algu de renfe de pas). O si no, pots venir directament al poble a buscar-los xD
Tira’ls al passar per l’estació de França. Si no ho arreplegue jo, ja s’ho menjaran els gossos de la Barceloneta…
M’ha resultat curiós això de la paella valenciana enllanada, com es pot vore algunes coses ja estan inventades.
Sí, dòna un poc pels responsables de RENFE a vore si es queden tan encandilats que deixen el lloc per gent mès competent. A, o si no a la ministra de foment, segur que li alegraràs el dia.
je confirme, Daniel fait très bien la paella… 🙂
No sóc massa de paella jo.
Gràcies per les felicitacions!
MADUROS INMADUROS
J. V. YAGO
Se habla mucho, estos días, del nuevo método antiestrés que hace furor entre los ejecutivos agresivos, los profesores deprimidos, los constructores con mala conciencia, los padres de familia hipotecados, los concejales de pacto alegre y demás adultos atribulados. Nada que ver con el célebre y primitivo deroombing patrocinado recientemente por un hotel madrileño. Lo de ahora va de lanzarse a quemar bilis y adrenalina con la videoconsola, utensilio que, hasta el momento, sólo había desactivado cerebros en el ámbito infantil y juvenil.
Aquellos que habían de ser una referencia para los niños, aquellos de quien los infantes debían aprender cómo el hombre hace frente a sus circunstancias, aquellos cuya misión era enseñar a los arrapiezos a ser hombres, les ofrecen hoy el espectáculo triste de su propia infantilización. Es la versión cobarde, pagana y superficial del evangélico “hacéos como niños”; un retorno a la puericia no para comprender mejor las verdades de la vida, sino para huirlas; una infancia sin candor.
La escena del señor hecho y derecho escondiendo la cabeza bajo la tierra del videojuego no resulta muy ilustrativa para los adolescentes desorientados que abundan por doquier. Más bien supone un estímulo para seguir aplazando indefinidamente la madurez.
El vecindario pudiente, ocioso y crecidito que puebla el ruedo ibérico ha inventado su inmortalidad particular, su estiramiento facial y espiritual sin cirugía. Se vuelve uno niño y así aleja la muerte —o la vejez, que constituye su equivalente contemporáneo—. Lo malo es que, puestos a regresar al estado impúber, el vecindario maduro ha escogido la variedad más cutre: la de los niños adulterados, inmovilizados de cuerpo y mente por la falsa realidad virtual, que pierden el tiempo y estupidizan su niñez sentados en cualquier parte, ajenos a la belleza de su alrededor y totalmente absortos en la masacre que ofrece su pantallita individualísima.
juanvicenteyago.blogspot.com