30 euros en tiquet restaurant per a gastar en un sopar. La recerca del restaurant no és fàcil i decidim anar-ne a un de modern. Un restaurant modern és ben fàcil d’identificar : de primeres el color de la porta, les parets i les taules, seguint la tendència del any, el morat. Tot és ben llis, la decoració escassa i austera, no trobarem el quadro dels nusos mariners ni una foto de la sega o la matança. Per damunt de les formes arrodonides hi destaquen els angles rectes començant pels plats i arribant a la pica dels lavabos. En entrar-hi ens ataca una música un pèl massa estrident, de discoteca de gent de pasta, de sabata i camisa obligatòria i importacions de Colòmbia per les fosses nassals. Alguns dels clients que hi ha a les taules potser acabaran la nit en una discoteca aixina, jo vaig més aviat vestit d’aplec, així que ni pensar-ho, ni ganes, tot sigue dit. També hi ha algun matrimoni de gent gran que fa cara de valorar estrictament el plat i no el tecno lleuger de fons i algun turista. Afortunadament encara no hi ha porters de restaurants. Els plats anunciats a la carta són frases complexes amb un mínim de tres complements directes o circumstancials de lloc que fan la boca aigua. Tenim sort i el lloc és modern però els plats no segueixen eixa tendència actual de l’escassetat, si es vol i es pot, afartar-se és possible, i quines deliciositats ! Si la modernitat té una cosa positiva és que el tabaquisme comença a ser degudament perseguit : un cambrer va arrencar de la boca literalment dos cigarrets a una parella que se’ls havia encès com qui s’encén un Ducados només baixar el primer escalo del Boti. Després de les postres i eixos gelats que cada vegada tenen gustos més estranys, ve el compte, sort en tenim del tiquet restaurant. I amb el compte una sorpresa, una targeta amb les signatures de les visites més il·lustres : els jugadors del Nancy, Céline Dion i Gérard Depardieu. Paguem i marxem, contents i panxaplens.
Foto d’un Ducados, de Saloponc.
el cadafal 
Deixa un comentari